El Dr. Bayés Genis, en el context de les II Cicle de Conferències obertes del Paranimf de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, liderat pel rector Josep Eladi Baños, el passat 24 d’abril, va exposar en la seva conferència com la insuficiència cardíaca és una epidèmia silenciosa, freqüent, potencialment greu i mortal i, alhora, amb moltes possibilitats de millora si hi ha diagnòstic precoç. Hi ha desconeixement en la població i escassa actualització de les guies clíniques de la insuficiència cardíaca.
El Dr. Antoni Bayés Genis és un cardiòleg vigatà de prestigi internacional, part d’una nissaga de metges i cardiòlegs. Fill del Dr. Antoni Bayés de Luna, cardiòleg que ha fet contribucions molt rellevants a l’electrofisiologia, a la cardiologia dels darrers cinquanta anys. El Dr. Bayés Genis és director de l’Institut del Cor de l’Hospital Germans Trias i Pujol, Catedràtic de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador reconegut nacional i mundialment, i molt referent en la recerca en insuficiència cardíaca.
La insuficiència cardíaca (IC) és coneguda des de fa molts anys; descrita en documents durant l’Imperi egipci, però el 90% de la recerca és posterior a l’any 1950. La millora preventiva, diagnòstica i terapèutica de la insuficiència cardíaca va vinculada a la millora de la recerca i a la innovació en epidemiologia, en ciències bàsiques, en clínica, en farmacologia, en terapèutica, en imatge mèdica i, els darrers anys, en recerca genètica, epigenètica i molecular.
La insuficiència cardíaca és una afecció en què el cor no pot bombar prou sang oxigenada a la resta d’òrgans del cos humà i provoca afectació multiorgànica, sistèmica. Durant molts anys s’anomenava “hidropesia” per l’acumulació de líquids que aquesta provoca.
És una malaltia silent, en general progressiva i crònica. L’ofec, la dispnea, la falta d’aire és el símptoma principal. Pot acompanyar-se de tos persistent, fatiga, dificultat de descans nocturn, i progressivament pot fer-se evident l’acumulació de líquids en les extremitats, en els pulmons, en el tracte gastrointestinal, en el fetge. Pot afectar el cor dret o l’esquerre o els dos. Pot donar lloc a una IC sistòlica o diastòlica o mixta. En un cas afecta, la IC sistòlica, al múscul miocardi que no pot fer contraccions correctes, amb fracció ejecció reduïda (quantitat de sang bombejada) i IC diastòlica amb un miocardi rígid i no s’omple de sang correctament, encara que la fracció ejecció estigui preservada. La IC diastòlica és la més freqüent en les dones i la sistòlica en els homes.
La IC afecta a l'1% dels menors de 40 anys i al 18% dels de més de 65 anys. Augmenta amb l’edat, el 10% a partir dels 70 anys, el 20% a partir dels 85 anys. És una de les principals causes d’hospitalització a partir dels 65 anys, més del 5% dels ingressos, i amb una mortalitat entre el diagnòstic i la mortalitat del 50% a cinc anys (semblant al càncer de bufeta o de còlon). Hi ha evidència de retards diagnòstics d’anys; els símptomes s’associen al mateix pas dels anys, a l’envelliment, en especial en dones grans.
Les malalties circulatòries són la primera causa de mort entre les dones i la segona entre els homes després dels tumors. És la segona causa de mort entre les malalties cardiocirculatòries, ictus, infart i IC. Des de la implementació l’any 2007 del Codi Infart i Codi Ictus a tot Catalunya, la mortalitat d’aquest ha baixat en un 32% i 10%, respectivament, amb una millora significativa de la qualitat de vida després de l’episodi. La mortalitat per IC representa el 10% de les defuncions, el doble que en els homes.
Les causes de la IC són genètiques i epigenètiques. Hi ha predisposició genètica, però els estils de vida, els determinants socials i ambientals són molt importants. Els factors de risc més importants són el sobrepès/obesitat, la genètica, el tabaquisme i el consum alcohol, l’estil de vida sedentari, la diabetis, la hipertensió arterial, la hipercolesterolèmia, l’estrès crònic, els contaminants ambientals, junt amb l’envelliment cel·lular i l’escurçament de la longitud telomèrica (regió dels extrems dels cromosomes que protegeixen de l’envelliment). Aquests factors provoquen la Síndrome Metabòlica, inflamació cel·lular crònica, que és la primera causa d’IC. També la malaltia coronària greu, les cardiopaties congènites, les valvulopaties cardíaques, les arrítmies, determinades infeccions i malalties sistèmiques (amiloïdosi, emfisema pulmonar, hiper i hipotiroïdisme, sarcoïdosi, anèmia greu, hemocromatosi) causen la IC.
El diagnòstic és clínic (anamnesi, exploració física) i proves complementàries: prova d’esforç, electrocardiograma, ecocardiograma, ressonància magnètica i TAC cardíacs i biomarcadors en analítica de sang amb la determinació de pèptids natriurètics, el BNP (pèptid natriurètic tipus B), NT-proBNP, la reacció aminoternimal del propèptid natriurètic tipus B).
La recerca i les societats científiques de cardiologia internacionals indiquen la importància de diagnòstic precoç ja en fases preclíniques. L’evidència actual indica que els biomarcadors BNP i NT-proBNP en una analítica ordinària de sang poden ser claus en aquest canvi substantiu d’anticipació diagnòstica. La sensibilitat d’aquest és del 90% i la seva especificitat del 84%. Aquesta fase preclínica amb aquests biomarcadors alts indiquen el que s’anomena “Cor Estressat” i els miòcits (cèl·lules del miocardi) alliberen aquests pèptids i està indicant començar tractaments.
El tractament de la insuficiència cardíaca és la millora i control dels factors de risc, medicació (amb diferents famílies de fàrmacs efectius), rehabilitació cardíaca i cirurgia sí, està indicada (cateterismes en la malaltia coronària, tractament quirúrgic de les arrítmies o valvulopaties... fins a trasplantament cardíac o els avanços en bioenginyeria o robòtica cardíaca). Els biomarcadors poden esdevenir claus per fer el diagnòstic, per seguir la malaltia i el seu pronòstic.
Hi ha diferents reptes davant la insuficiència cardíaca. Primer sensibilitzar la població general, formar i acompanyar als professionals sanitaris, en especial als metges de família, revisant les guies clíniques constantment, deixar l’edatisme lluny del judici clínic incorporant la mirada de gènere i continuar la recerca aplicable per millorar la qualitat de vida de les persones i evitar l’alta mortalitat. La lliçó del Codi Ictus, del Codi Infart o el Circuit de diagnòstic ràpid del càncer ens fan pensar que l’important és aconseguir discriminar intervencions cost-efectives per fer sensibilització ciutadana, cribratges poblacionals, diagnòstic precoç i acords entre els nivells assistencials.
Podem ser optimistes davant de les possibilitats de prevenció i millora terapèutica de la insuficiència cardíaca per revertir aquesta epidèmia silenciosa.