Pilar Figueras formava part del nucli que, al voltant de Marta Mata, havia impulsat l’Escola de Mestres “Rosa Sensat”, amb Montserrat Casas, Irene Balaguer, M. Josep Udina, Assumpta Baig... i, segurament, altres noms que ara mateix no recordo. 

La Pilar hi desembocava a partir de l’Escola Costa i Llobera, dirigida per Pere Darder, on havia fet o faria de mestre d’educació infantil, primària i secundària, així com d’especialista en música. El seu coneixement pedagògic i musical, la durien també a ser professora de didàctica de la música de la Universitat Autònoma de Barcelona, així com vicerectora d’Escoles Universitàries.

Cap a mitjans dels setanta, quan el règim franquista començava a esquerdar-se i la resistència democràtica trobava un eco considerable entre la gent, el nucli de “Rosa Sensat” va concloure que, arribat el moment, algú hauria d’assumir responsabilitats polítiques, per fer avançar la pedagogia i fer-ho per a tothom. La Marta Mata ho va sintetitzar girant la famosa afirmació de Rafael Campalans: “política és pedagogia”. Ella va afirmar que, per poder avançar realment, caldria assumir que “pedagogia és política” i disposar-se a dissenyar lleis i polítiques de govern que fessin girar les coses. 
  
Just en aquell moment, l’espai socialista estava refonent-se i ampliant-se. Alguns membres d’aquell nucli de l’Escola de Mestres “Rosa Sensat” estaven en contacte amb el Moviment Socialista de Catalunya (de Joan Reventós, Raimon Obiols, Josep Vidal...) i va venir rodat: es van incorporar al procés obert de Convergència Socialista de Catalunya (CSC, 1974) cap al PSC-Congrés (1976) i cap a l’actual PSC (1978). La Pilar Figueres, en aquell redós, hi tenia també un altre nexe: el seu company, el professor Josep Mª Vegara, futur catedràtic de la Universitat Autònoma, que s’havia incorporat a CSC amb els efectius de l’ex-Front Obrer de Catalunya (de Pasqual Maragall, Isidre Molas...). Sense voler-ho, la Pilar resultava ser una frontissa entre aquests dues tradicions o sensibilitats, que tenien un pes determinant entre els diversos afluents que hi havien confluït i que, encara més, hi confluirien. 

Potser era aquesta ubicació fortuïta a cavall de dues sensibilitats que la feien filar més prim del que era costum, evitant els fàcils rampells dialèctics i tractant sempre d’assolir un màxim d’equanimitat. Era una conducta que aplicaria, en endavant, a tantes altres dualitats que l’evolució de les coses produiria, amb altres protagonistes i significacions.  Enmig d’un debat, en una reunió o assemblea, quan jo acabava d’intervenir -que era en comptades ocasions-, més o menys carregat de raons, els ulls se me n’hi anaven. Ella assentia lleument: bé. O no assentia gens ni mica i no li trobava la mirada: era senyal que alguna raó important estava de l’altre costat i que jo no havia d’ignorar-ho... Des d’aleshores, n’han passat moltes de coses als rengles socialistes. Ella sempre hi ha sigut, en hores altes i en hores baixes. Ha estat una presència constant, equànime, pacificadora, molt sàvia. Coincidir-hi, sempre ha estat una garantia d’encert.  

Amb l’arribada de la democràcia, aquell nucli de “Rosa Sensat” es disposaria a assumir les corresponents responsabilitats polítiques, amb Marta Mata al capdavant. De primer, a l’Ajuntament de Barcelona, que havia estat famós, els anys vint i trenta, per les seves escoles innovadores. Pilar Figueras va fer de directora dels seus Serveis Pedagògics i, després, de directora del Conservatori Superior de Música de Barcelona i responsable d’Ensenyaments Musicals. 

La Marta Mata no trigaria a passar al Parlament de Catalunya per impulsar, l’any 1983, la Llei de la llengua -amb una envergadura fundacional-  i la Llei CEPEPC (Col•lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana), que resoldria la situació de provisionalitat de tantes escoles innovadores, d’iniciativa privada o cooperativa, però amb vocació de servei públic. Enllestida aquesta feina, passaria al Congrés dels Diputats, per impulsar una altra eina fonamental, la LODE (Llei  Orgànica Reguladora del Dret a l’Educació), amb la qual establiria la generalització dels Consells Escolars, instituint al conjunt espanyol la corresponsabilitat pedagògica de ciutats, escoles i famílies.

Artur Martorell ja ho havia mig dit: “Si l’escola ha de ser un aprenentatge de la vida, fem que l’escola sigui la mateixa vida…Que tingui cor i bategui, que emocioni, que entristeixi, que s’alegri, que celebri les festes i plori el dol”. D’aquí, a la idea de la ciutat com un tot educador, hi havia un sol pas. És el que van fer, particularment, Marta Mata i Pilar Figueras. La solució de l’educació no passava per uns mestres dotats de súper poders, inexistents en la realitat, capaços d’entomar-ho tot, de lidiar en solitari amb la delegació de responsabilitats que tothom els feia alegrement.

Les influències sobre els infants s’havien multiplicat. Els mitjans de comunicació, sobretot les teles,  s’havien fet omnipresents. I no diguem el que passaria amb l’eclosió de les xarxes socials, que encara ni tan sols s’entreveia… Calia armar una aliança educadora entre ciutat, escoles i famílies, que sumés capacitats i anés a l’una, que pogués compensar tants altres efectes dissolvents, dotant els infants de valors sòlids i d’eines útils per a un discerniment saludable, que els dotés de llibertat i de responsabilitat.

El 1992 olímpic, n’esdevindria la rampa. Jacques Delors també havia formulat la idea de la “ville éducatrice”. Pilar Figueres se n’encarregaria i, d’acord amb Marta Mata i Pasqual Maragall, posaria els fonaments i impulsaria l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AECI). En va organitzar el Ier Congrés Internacional, celebrat el 1990, a Barcelona, del qual en va sorgir la Carta de Ciutats Educadores. El 1994, es constituiria l’Associació, assumint-ne ella la secretaria general fins al 2012. La Carta s’assenta sobre una idea central: l’educació de l’infant o el jove es nodreix, no tan sols de les fonts escolars i acadèmiques, sinó també  i de manera creixent de moltes altres fonts del seu entorn vital, és a dir, de la seva ciutat o el seu poble.  I, davant dels riscs creixents de degradació dels valors ètics i democràtics de la convivència, es conjura per impulsar “la formació en valors i pràctiques de ciutadania democràtica que fomenten el respecte, la tolerància, la participació, la responsabilitat, l’interès pel que és públic i el compromís amb el bé comú.” Avui, aquesta xarxa agrupa 500 ciutats de 5 continents, amb un propòsit educatiu compartit. És el llegat de Pilar Figueras, mestra exemplar. I presència constant, equànime, pacificadora, molt sàvia.