El jove Bachir es va suïcidar a Nou Barris fa 10 dies. És el segon suïcidi d’un grup de joves sense papers que dormen al carrer al barri. No són els únics joves que viuen al carrer a Barcelona o a Catalunya. Per tota la ciutat, menors de vint-i-cinc i de trenta anys, nouvinguts, extutelats o amb problemes familiars greus dormen al carrer, sense perspectives vitals, passant por, gana, violències, i molts altres maltractes que no desitjaríem a cap dels nostres fills.
Els nens immigrats i els joves extutelats van saltar a la fama amb un cartell de Vox al metro de Madrid que cantava que “un MENA costa 4.700 euros al mes, mentre que la pensió de la teva àvia és de 426 euros al mes”. Un cartell avalat per la justícia espanyola, que no va apreciar delicte d’odi, tot i que el cartell contenia imatges estigmatitzant, i xifres enganyoses sobre els menors immigrats.
Des de llavors, Vox ha utilitzat les penúries que viuen els joves extutelats per polaritzar l’opinió pública. Diuen que ocupen cases, i no expliquen que el dia del seu aniversari poden ser expulsats d’un centre de menors.
Amb el permís del meu amic Mahmud (nom inventat) explicaré la seva història. Un jove dolç i tendre va agafar una barcassa a Gàmbia i va viatjar 11 dies en pastera fins a arribar a Europa. Té vídeos del viatge al TikTok perquè com qualsevol dels nostres adolescents de 17 anys només pensa en com quedar bé amb els amics. En arribar a les Canàries, va passar uns dies a un centre d’acollida, i va ser derivat a un centre de menors d’un poble de l’interior de Catalunya.
El dia que va fer 18 anys, perquè aquella setmana havia tingut un mal comportament –vam parlar amb les educadores, sempre havia estat un adolescent molt bo- el van fer fora del centre. El van ficar en una furgoneta i el van deixar al centre de Barcelona amb les direccions dels recursos privats de sensellarisme de Barcelona. Jo caminava i el vaig veure amb una bossa de quadres, amb la mirada perduda, confós. Tenia cara de ser molt jovenet. I com m’ho ensumava, li vaig preguntar: ei, com et dius? Què hi fas aquí? I m’ho va explicar.
Vaig trucar a un amic gambià, molt sensibilitzat amb la causa del sensellarisme i li vaig explicar, preguntant si tenien algun grup de gambians que el pogués acollir. Ell, que viu en una habitació de re-lloguer, va oferir-se a tenir-lo a casa fins que trobéssim una solució. Aquella nit vam sopar amb ell en un kebab per celebrar el seu aniversari, i li vam haver d’explicar el que li podia passar si no trobàvem una alternativa: viure al carrer. Mai oblidaré com plorava. Ningú hauria de passar per això.
Aquest és el patiment d’un jove que com qualsevol dels joves catalans només té somnis, ambicions i ganes de passar-ho bé. Que s’ha topat amb les desigualtats globals i ha hagut d'emigrar massa d’hora, i sense prou suport familiar. I ho ha fet per llaurar-se un futur, enviar diners a casa i tenir una perspectiva de vida. Això no pot ser un crim. No podem marginalitzar als infants, adolescents i joves que fan, res més que fem tots, però amb menys oportunitats. No podem seguir promovent l’odi i les pors cap aquest col·lectiu, l’hem de protegir. Hem d’evitar que pateixin tant que com el jove Bachir, acabin suïcidant-se.