Ada Colau va arribar a l’alcaldia de Barcelona amb la força dels vots, partint de grans promeses de canvi, de transformació social i de regeneració democràtica. A les eleccions de fa un any van perdre clarament els de l’establishment, els de sempre. I va guanyar una formació amb un projecte social ambiciós, abanderada de la participació i el dret a decidir, acompanyada d’unes forces emergents que mai no havien ocupat l’alcaldia, netes de sospita i que despertaven il·lusió.
Nosaltres vam formar part de la il·lusió, i per això vam oferir moltes oportunitats per impulsar el canvi. Es tractava de fer entrar aire fresc, cares noves i energia per convertir un munt d’anhels en realitat. Vam votar la investidura en un gest de total generositat; vam acordar les ordenances fiscals, i fa poc hem negociat els pressupostos a canvi d’uns mínims que considerem indispensables per a Barcelona (desencallar el metro de la Zona Franca i les presons de la Model i la Trinitat). Hem fet accions responsables per garantir una necessària estabilitat i no barrar el pas al projecte de canvi.
Però les oportunitats no es repeteixen eternament, i algun dia arriba el moment de la veritat. Des d’Esquerra vam fer una proposta clara, que consistia en aplegar les forces del canvi (bàsicament BeC, la CUP i ERC), per tal de ser el motor de la ciutat, o sigui el govern de la transformació que reclamàvem totes tres formacions –i que les urnes havien avalat. Si la gent havia votat canvi, calia governar el canvi i fer-ho amb la gent del canvi. I si la CUP no tenia clar de pujar al carro, ja faríem tot el possible per tenir-los ben a prop. S’ha fet a Badalona, Sabadell i altres poblacions metropolitanes. No entenem perquè la fórmula no havia de funcionar a Barcelona.
La nostra decepció ha estat clara quan hem comprovat que, davant l’oferiment, Colau ha triat el PSC de soci per governar i ha revelat que portaven mesos negociant àrees de responsabilitat i repartint-se les cadires. A més, BeC ha tingut la inconsistència de proposar-nos l’entrada a un tripartit com els d’abans. Com si encara fóssim a la Barcelona de 1992. Com si no fóssim al 2016. Com si el dret a decidir no tingués cap importància. Com si el PSC no hagués estat el del Fòrum de les Cultures, l’Hotel del Palau, la consulta de la Diagonal i la Ciutat Morta i de tants casos sota sospita.
Com si tot el que Ada Colau havia denunciat en campanya, tot el que havia promès canviar i jubilar, tot el que ella havia sotmès a les urnes, tot el que l’havia fet guanyar la seva aposta, ara ja no comptés. Com si durant 32 anys, els socialistes no haguessin manat, ostentant l’alcaldia de forma ininterrompuda, a aquesta ciutat que Colau trobava tan fracturada i empobrida. Com si el model actual de Barcelona, la ciutat injusta que BeC es proposava canviar de dalt a baix, no tingués uns responsables clars amb noms i cognoms.
El desengany és considerable. Perquè ja no es tracta de pactar els comptes de la ciutat, ni de garantir que els transports i la recollida de brossa funcioni. No es tracta d’estabilitat administrativa i de fer equilibris amb l’estreta minoria de Colau. Es tracta de projectes de ciutat, atès que governar plegats vol dir això; una forta complicitat per tirar endavant un projecte compartit. I resulta que els que hauran de compartir amb els Comuns aquest projecte de canvi, per bastir un model del tot nou, són els que van dissenyar i aplicar el model antic. Això és encara més greu que incomplir el canvi, això és invalidar-lo i retrocedir. Com se’n diu, de quan a l’hora d’apagar un incendi fitxes al principal incendiari?
Ens entristeix aquest desenllaç. I ens provoca decepció que aquesta aliança entre Colau i el PSC s’afianci, tot ignorant l’alternativa de canvi real que hem ofert nosaltres. Ens sentim, com tanta gent de Barcelona, afectats per una enganyifa. I a partir del desengany, només resta un camí possible. El de fer una oposició ferma i començar a construir una alternativa creïble. Ara treballarem, amb més força que mai, per una opció pròpia de futur. Pel somni d’una capital pròspera, digna i justa. Qui vulgui renunciar a aquest somni i viatjar al passat ja sabrà el que es fa.
Nosaltres vam formar part de la il·lusió, i per això vam oferir moltes oportunitats per impulsar el canvi. Es tractava de fer entrar aire fresc, cares noves i energia per convertir un munt d’anhels en realitat. Vam votar la investidura en un gest de total generositat; vam acordar les ordenances fiscals, i fa poc hem negociat els pressupostos a canvi d’uns mínims que considerem indispensables per a Barcelona (desencallar el metro de la Zona Franca i les presons de la Model i la Trinitat). Hem fet accions responsables per garantir una necessària estabilitat i no barrar el pas al projecte de canvi.
Però les oportunitats no es repeteixen eternament, i algun dia arriba el moment de la veritat. Des d’Esquerra vam fer una proposta clara, que consistia en aplegar les forces del canvi (bàsicament BeC, la CUP i ERC), per tal de ser el motor de la ciutat, o sigui el govern de la transformació que reclamàvem totes tres formacions –i que les urnes havien avalat. Si la gent havia votat canvi, calia governar el canvi i fer-ho amb la gent del canvi. I si la CUP no tenia clar de pujar al carro, ja faríem tot el possible per tenir-los ben a prop. S’ha fet a Badalona, Sabadell i altres poblacions metropolitanes. No entenem perquè la fórmula no havia de funcionar a Barcelona.
La nostra decepció ha estat clara quan hem comprovat que, davant l’oferiment, Colau ha triat el PSC de soci per governar i ha revelat que portaven mesos negociant àrees de responsabilitat i repartint-se les cadires. A més, BeC ha tingut la inconsistència de proposar-nos l’entrada a un tripartit com els d’abans. Com si encara fóssim a la Barcelona de 1992. Com si no fóssim al 2016. Com si el dret a decidir no tingués cap importància. Com si el PSC no hagués estat el del Fòrum de les Cultures, l’Hotel del Palau, la consulta de la Diagonal i la Ciutat Morta i de tants casos sota sospita.
Com si tot el que Ada Colau havia denunciat en campanya, tot el que havia promès canviar i jubilar, tot el que ella havia sotmès a les urnes, tot el que l’havia fet guanyar la seva aposta, ara ja no comptés. Com si durant 32 anys, els socialistes no haguessin manat, ostentant l’alcaldia de forma ininterrompuda, a aquesta ciutat que Colau trobava tan fracturada i empobrida. Com si el model actual de Barcelona, la ciutat injusta que BeC es proposava canviar de dalt a baix, no tingués uns responsables clars amb noms i cognoms.
El desengany és considerable. Perquè ja no es tracta de pactar els comptes de la ciutat, ni de garantir que els transports i la recollida de brossa funcioni. No es tracta d’estabilitat administrativa i de fer equilibris amb l’estreta minoria de Colau. Es tracta de projectes de ciutat, atès que governar plegats vol dir això; una forta complicitat per tirar endavant un projecte compartit. I resulta que els que hauran de compartir amb els Comuns aquest projecte de canvi, per bastir un model del tot nou, són els que van dissenyar i aplicar el model antic. Això és encara més greu que incomplir el canvi, això és invalidar-lo i retrocedir. Com se’n diu, de quan a l’hora d’apagar un incendi fitxes al principal incendiari?
Ens entristeix aquest desenllaç. I ens provoca decepció que aquesta aliança entre Colau i el PSC s’afianci, tot ignorant l’alternativa de canvi real que hem ofert nosaltres. Ens sentim, com tanta gent de Barcelona, afectats per una enganyifa. I a partir del desengany, només resta un camí possible. El de fer una oposició ferma i començar a construir una alternativa creïble. Ara treballarem, amb més força que mai, per una opció pròpia de futur. Pel somni d’una capital pròspera, digna i justa. Qui vulgui renunciar a aquest somni i viatjar al passat ja sabrà el que es fa.