La Barcelona que volem és la que cargola el Parlament i el govern català per aconseguir les inversions que necessita. La Barcelona dels hospitals, escoles i transports que ens mereixem. La ciutat d'èxit que arriba a tothom. La de la plena ocupació i salaris a més de mil euros. La del talent i l'empresa creativa. La dels 150 llocs de treball de Cisco, la que no pateix vagues de metro ni pel Congrés de Mòbils ni mai; la ciutat que sap gestionar el "Top Manta", la circulació i els aparcaments i les terrasses. La de la convivència entre veïns i turistes, la de la Guàrdia urbana que s'entén amb alcaldia, la Barcelona que no organitza embolics ni a Twitter ni al carrer amb les estàtues de Franco ni amb la Sagrada Família. La que acaba amb la pobresa i garanteix lloguers assequibles.
És precisament per això que fa poc més d'un any, no ens vam girar d'esquena als projectes i les esperances que van portar Ada Colau a l'alcaldia. Els Comuns havien guanyat amb banderes que no deixen de ser nostres; acabar amb les desigualtats, tot lluitant contra els desnonaments i ajudant als més vulnerables. Hi vam creure, i tant, perquè ¿com podíem no creure en compromisos socials que compartíem amb Barcelona en Comú? Des d'Esquerra Republicana enteníem que no ens podíem tancar en banda sense intentar-ho, sense oferir alguna oportunitat, i que calia un vot de confiança sense prejudicis d'entrada. Però havent evitat els prejudicis, ara hem d'entrar en els judicis. Cal valorar i decidir què fa ERC.
Colau no ha aprofitat les oportunitats que li hem ofert. La gestió de la ciutat no ha progressat adequadament. El somni de nova política de Colau va patir una trista ensopegada el dia que van pactar amb el PSC –l'establishment per definició a l'àrea metropolitana-. Tenim un ajuntament de continuïtat que ho fa pitjor que els de sempre. Tot plegat i debatut, la decepció ha anat en augment. És per això que des d'Esquerra Republicana hem decidit abandonar els esforços per apuntalar una força política que no compleix, i impulsar la nostra pròpia opció. El juny passat, una abassegadora majoria de militants republicans van votar per construir una alternativa de ciutat i de govern. Avui ho hem reconfirmat amb el 97% dels vots.
¿Com podem defensar millor Barcelona en aquest nou escenari? Per començar, hem de fer respectar els pactes de ciutat que vam tancar a canvi del suport als comptes d'Ada Colau. Pacta sunt servanda. No té cap sentit que tornem a negociar pressupostos, ordenances fiscals o altres mesures importants sense el compliment dels acords anteriors. Vam acordar partides per fer arribar el metro al Passeig de la Zona Franca, per començar a desencallar els equipaments dels terrenys de la Model i la Trinitat Vella, i per allargar les polítiques de gratuïtat en el transport als joves fins als 16 anys, entre altres coses. Doncs bé, a aquestes altures encara no s'ha complert res. Ningú no entendria que abordéssim noves converses sense resoldre aquesta prèvia.
D'altra banda, lamentem que l'actitud dels de Colau perjudiqui la ciutat de Barcelona al Parlament. L'any passat, quan ERC ja havia tancat, amb tota lleialtat, la negociació dels pressupostos a la capital del país, els del Sí que es pot van decidir que no podien ni tan sols acceptar a tràmit i debatre els comptes de Catalunya. Van dir que no podien donar xecs en blanc. Més enllà de la clamorosa falta de reciprocitat o de simetria amb Barcelona, és obvi que la ciutat va patir grans perjudicis arran d'aquella negativa. Si la capital deixa de mirar-se el melic, ha d'admetre que forma part del país, i que no té un sol pressupost; les arques de la Generalitat són un autèntic segon pressupost, tant o més important que el municipal.
L'obligada pròrroga va afectar les inversions i podem estimar, a falta de tancar l'exercici, que un mínim de 120M€ destinats a Barcelona s'han vist afectats. La negativa dels companys de Colau a discutir res, cap partida, ni tan sols les que implicaven directament la ciutat comandada per la mateixa Colau, va perjudicar seriosament el benestar i les necessitats dels ciutadans. Des d'ERC vam veure amb estupor com els Comuns estenien una mà des de l'Ajuntament per aprovar els comptes de la ciutat, i uns mesos després al Parlament tancaven l'altra mà i bloquejaven, amb puny de ferro, els comptes catalans, incloses les aportacions a Barcelona.
Que lluny quedava aquella obstinació de Pasqual Maragall, quan en el seu moment era capaç de sacsejar els seus companys del PSC al Parlament, i aconseguir per KO que garantissin els números que afectaven la ciutat de Barcelona. En connexió amb els Jocs Olímpics, en particular, va aconseguir que els socialistes defensessin a capa i espasa les grans inversions catalanes del 1992. Maragall va saber exercir, ni més ni menys, d'alcalde de la capital. El mateix li exigim a Ada Colau; que defensi Barcelona de veritat i a tot arreu, al consistori i al Parlament de Catalunya. O si més no, que eviti que els seus companys de causa perjudiquin la ciutat.
Aquesta tardor ens trobem davant d'una altra oportunitat, perquè haurem de discutir els dos pressupostos de Barcelona, els de la plaça Sant Jaume i els del Parc de la Ciutadella. En aquest escenari, Ada Colau ha de saber defensar les inversions de Barcelona als dos llocs, sobretot si manté els plans de fundar un sol partit d'àmbit català. I els seus han d'entendre que, com a mínim, cal admetre a tràmit els comptes i abordar –insisteixo, com a mínim abordar- les partides importants que afecten de ple Barcelona. Sense lleialtat a les dues bandes, no podem avançar en finançar i cobrir les necessitats de Barcelona.
Està molt bé tancar acords amb el president Puigdemont sobre el deute entre administracions; està molt bé aconseguir que el conseller Comín comprometi 116,5M€ en hospitals i CAPs a Barcelona; que la consellera Bassa prometi a la ciutat 52,3M€; que el conseller Mundó desencalli els terrenys ocupats per la Model i la Trinitat Vella; que el conseller Rull consigni 38M€ per al metro de la Zona Franca. Però després, tot això s'haurà de votar i aprovar. I no pot tornar a passar el que va passar l'exercici anterior. Si passa, entendrem que Colau no defensa bé Barcelona, i que més enllà de les grans declaracions institucionals, a l'hora de la veritat no té prou influència entre els seus per garantir que les imatges es converteixin en fets.
Encara que vulguem, per molt que ens dolgui, no podem col·laborar amb una alcaldessa que permet als seus perjudicar la ciutat. No s'entendria, no seria just, i sobretot no seria positiu per a la ciutat de Barcelona. Si defensem Barcelona de veres hem d'aprendre a fer-ho també al Parlament de Catalunya. I si no se n'aprèn, no podem fer altra cosa que fer un bon toc d'alerta. Si Barcelona no té l'oportunitat que es mereix en els pressupostos catalans, haurem de retirar l'oportunitat que l'any passat vam donar als pressupostos d'Ada Colau.
És precisament per això que fa poc més d'un any, no ens vam girar d'esquena als projectes i les esperances que van portar Ada Colau a l'alcaldia. Els Comuns havien guanyat amb banderes que no deixen de ser nostres; acabar amb les desigualtats, tot lluitant contra els desnonaments i ajudant als més vulnerables. Hi vam creure, i tant, perquè ¿com podíem no creure en compromisos socials que compartíem amb Barcelona en Comú? Des d'Esquerra Republicana enteníem que no ens podíem tancar en banda sense intentar-ho, sense oferir alguna oportunitat, i que calia un vot de confiança sense prejudicis d'entrada. Però havent evitat els prejudicis, ara hem d'entrar en els judicis. Cal valorar i decidir què fa ERC.
Colau no ha aprofitat les oportunitats que li hem ofert. La gestió de la ciutat no ha progressat adequadament. El somni de nova política de Colau va patir una trista ensopegada el dia que van pactar amb el PSC –l'establishment per definició a l'àrea metropolitana-. Tenim un ajuntament de continuïtat que ho fa pitjor que els de sempre. Tot plegat i debatut, la decepció ha anat en augment. És per això que des d'Esquerra Republicana hem decidit abandonar els esforços per apuntalar una força política que no compleix, i impulsar la nostra pròpia opció. El juny passat, una abassegadora majoria de militants republicans van votar per construir una alternativa de ciutat i de govern. Avui ho hem reconfirmat amb el 97% dels vots.
¿Com podem defensar millor Barcelona en aquest nou escenari? Per començar, hem de fer respectar els pactes de ciutat que vam tancar a canvi del suport als comptes d'Ada Colau. Pacta sunt servanda. No té cap sentit que tornem a negociar pressupostos, ordenances fiscals o altres mesures importants sense el compliment dels acords anteriors. Vam acordar partides per fer arribar el metro al Passeig de la Zona Franca, per començar a desencallar els equipaments dels terrenys de la Model i la Trinitat Vella, i per allargar les polítiques de gratuïtat en el transport als joves fins als 16 anys, entre altres coses. Doncs bé, a aquestes altures encara no s'ha complert res. Ningú no entendria que abordéssim noves converses sense resoldre aquesta prèvia.
D'altra banda, lamentem que l'actitud dels de Colau perjudiqui la ciutat de Barcelona al Parlament. L'any passat, quan ERC ja havia tancat, amb tota lleialtat, la negociació dels pressupostos a la capital del país, els del Sí que es pot van decidir que no podien ni tan sols acceptar a tràmit i debatre els comptes de Catalunya. Van dir que no podien donar xecs en blanc. Més enllà de la clamorosa falta de reciprocitat o de simetria amb Barcelona, és obvi que la ciutat va patir grans perjudicis arran d'aquella negativa. Si la capital deixa de mirar-se el melic, ha d'admetre que forma part del país, i que no té un sol pressupost; les arques de la Generalitat són un autèntic segon pressupost, tant o més important que el municipal.
L'obligada pròrroga va afectar les inversions i podem estimar, a falta de tancar l'exercici, que un mínim de 120M€ destinats a Barcelona s'han vist afectats. La negativa dels companys de Colau a discutir res, cap partida, ni tan sols les que implicaven directament la ciutat comandada per la mateixa Colau, va perjudicar seriosament el benestar i les necessitats dels ciutadans. Des d'ERC vam veure amb estupor com els Comuns estenien una mà des de l'Ajuntament per aprovar els comptes de la ciutat, i uns mesos després al Parlament tancaven l'altra mà i bloquejaven, amb puny de ferro, els comptes catalans, incloses les aportacions a Barcelona.
Que lluny quedava aquella obstinació de Pasqual Maragall, quan en el seu moment era capaç de sacsejar els seus companys del PSC al Parlament, i aconseguir per KO que garantissin els números que afectaven la ciutat de Barcelona. En connexió amb els Jocs Olímpics, en particular, va aconseguir que els socialistes defensessin a capa i espasa les grans inversions catalanes del 1992. Maragall va saber exercir, ni més ni menys, d'alcalde de la capital. El mateix li exigim a Ada Colau; que defensi Barcelona de veritat i a tot arreu, al consistori i al Parlament de Catalunya. O si més no, que eviti que els seus companys de causa perjudiquin la ciutat.
Aquesta tardor ens trobem davant d'una altra oportunitat, perquè haurem de discutir els dos pressupostos de Barcelona, els de la plaça Sant Jaume i els del Parc de la Ciutadella. En aquest escenari, Ada Colau ha de saber defensar les inversions de Barcelona als dos llocs, sobretot si manté els plans de fundar un sol partit d'àmbit català. I els seus han d'entendre que, com a mínim, cal admetre a tràmit els comptes i abordar –insisteixo, com a mínim abordar- les partides importants que afecten de ple Barcelona. Sense lleialtat a les dues bandes, no podem avançar en finançar i cobrir les necessitats de Barcelona.
Està molt bé tancar acords amb el president Puigdemont sobre el deute entre administracions; està molt bé aconseguir que el conseller Comín comprometi 116,5M€ en hospitals i CAPs a Barcelona; que la consellera Bassa prometi a la ciutat 52,3M€; que el conseller Mundó desencalli els terrenys ocupats per la Model i la Trinitat Vella; que el conseller Rull consigni 38M€ per al metro de la Zona Franca. Però després, tot això s'haurà de votar i aprovar. I no pot tornar a passar el que va passar l'exercici anterior. Si passa, entendrem que Colau no defensa bé Barcelona, i que més enllà de les grans declaracions institucionals, a l'hora de la veritat no té prou influència entre els seus per garantir que les imatges es converteixin en fets.
Encara que vulguem, per molt que ens dolgui, no podem col·laborar amb una alcaldessa que permet als seus perjudicar la ciutat. No s'entendria, no seria just, i sobretot no seria positiu per a la ciutat de Barcelona. Si defensem Barcelona de veres hem d'aprendre a fer-ho també al Parlament de Catalunya. I si no se n'aprèn, no podem fer altra cosa que fer un bon toc d'alerta. Si Barcelona no té l'oportunitat que es mereix en els pressupostos catalans, haurem de retirar l'oportunitat que l'any passat vam donar als pressupostos d'Ada Colau.