Vull fer una crida a recuperar Barcelona, fer-la capital de les persones; una ciutat innovadora i de progrés; la Barcelona que no s’atura, que abraça la convivència i no viu del conflicte. És del tot necessari, perquè el govern Colau ha arribat a mig mandat, i no cal ser cap entès per palpar que el canvi promès no avança. N’hi ha prou amb comprovar l’augment desmesurat dels lloguers o la mala gestió del turisme de masses, per posar només dos exemples.
Colau va arribar a l’alcaldia empesa per un anhel de canvi majoritari a la ciutat. La gent volia una nova manera de fer política, i Barcelona en Comú va saber absorbir millor que ningú aquesta demanda enmig de promeses tan grandiloqüents com (a priori) sinceres.
A Esquerra Barcelona vam decidir votar la investidura, no entesa com a xec en blanc sinó com el vot de confiança perquè Colau comencés a desplegar les seves polítiques de canvi. Aritmèticament, era impossible qualsevol altre govern a la ciutat ja que implicaria passar forçosament per PP i C’s. I de la mateixa manera que en el seu dia vam facilitar la investidura de l’alcalde Trias, vam fer-ho també amb Colau en tant que força més votada.
Dos anys després, podria enumerar les nombroses decepcions que ha generat aquest govern. Del “Sí que es pot” hem passat al “Ni podem, ni volem”. Colau ha instal·lat un "podemisme" il·lustrat a l’Ajuntament que es basa en governar per uns pocs i no per a tothom. Ho hem vist amb l’aturada de Glòries, on ha prevalgut l’interès per desgastar anteriors governants i endossar-los l’etiqueta del 3%, encara que els veïns acabin pagant els plats trencats. Però qualsevol que aspiri a governar aquesta ciutat, hauria de captar bé l’estat anímic de Barcelona. A la ciutat li falla el que no li pot fallar mai: l’amor propi. Tenim l’orgull tocat, perquè veiem que la ciutat ha canviat. Barcelona no és la mateixa que durant els Jocs Olímpics, ni la del Districte 11 de Sarajevo, ni la que feia grans exposicions universals.
Davant d'això, podem seguir instal·lats en la crítica com a modus vivendi o fer un pas més enllà i teixir una proposta alternativa de ciutat. Des d’aquestes línies faig una crida a recuperar Barcelona, la capital de les persones; la ciutat innovadora i de progrés que ha sigut sempre; la Barcelona que no s’atura i que abraça la bona convivència. Necessitem recuperar el timó de la bona gestió, la rigorositat i l’ètica política: no prometre res que no es pugui complir, i complir tot allò que es promet.
Proposem una fórmula que defugi el que hem vist fins ara. No podem basar-nos en el partidisme o el personalisme, sinó en el barcelonisme. I això es fa trencant amb el dogmatisme, fugint dels enfocaments parcials i bastint una alternativa que reflecteixi la societat tal com és. Cal una proposta que sigui capaç de ser el més fidel a la societat barcelonina, que vagi més enllà d’un petit grup o d’un projecte personal.
Cal recuperar Barcelona per les persones i fer una aposta que vagi més enllà, que sigui una alternativa real per ajudar la ciutat i sobretot a la gent que hi viu.
Colau va arribar a l’alcaldia empesa per un anhel de canvi majoritari a la ciutat. La gent volia una nova manera de fer política, i Barcelona en Comú va saber absorbir millor que ningú aquesta demanda enmig de promeses tan grandiloqüents com (a priori) sinceres.
A Esquerra Barcelona vam decidir votar la investidura, no entesa com a xec en blanc sinó com el vot de confiança perquè Colau comencés a desplegar les seves polítiques de canvi. Aritmèticament, era impossible qualsevol altre govern a la ciutat ja que implicaria passar forçosament per PP i C’s. I de la mateixa manera que en el seu dia vam facilitar la investidura de l’alcalde Trias, vam fer-ho també amb Colau en tant que força més votada.
Dos anys després, podria enumerar les nombroses decepcions que ha generat aquest govern. Del “Sí que es pot” hem passat al “Ni podem, ni volem”. Colau ha instal·lat un "podemisme" il·lustrat a l’Ajuntament que es basa en governar per uns pocs i no per a tothom. Ho hem vist amb l’aturada de Glòries, on ha prevalgut l’interès per desgastar anteriors governants i endossar-los l’etiqueta del 3%, encara que els veïns acabin pagant els plats trencats. Però qualsevol que aspiri a governar aquesta ciutat, hauria de captar bé l’estat anímic de Barcelona. A la ciutat li falla el que no li pot fallar mai: l’amor propi. Tenim l’orgull tocat, perquè veiem que la ciutat ha canviat. Barcelona no és la mateixa que durant els Jocs Olímpics, ni la del Districte 11 de Sarajevo, ni la que feia grans exposicions universals.
Davant d'això, podem seguir instal·lats en la crítica com a modus vivendi o fer un pas més enllà i teixir una proposta alternativa de ciutat. Des d’aquestes línies faig una crida a recuperar Barcelona, la capital de les persones; la ciutat innovadora i de progrés que ha sigut sempre; la Barcelona que no s’atura i que abraça la bona convivència. Necessitem recuperar el timó de la bona gestió, la rigorositat i l’ètica política: no prometre res que no es pugui complir, i complir tot allò que es promet.
Proposem una fórmula que defugi el que hem vist fins ara. No podem basar-nos en el partidisme o el personalisme, sinó en el barcelonisme. I això es fa trencant amb el dogmatisme, fugint dels enfocaments parcials i bastint una alternativa que reflecteixi la societat tal com és. Cal una proposta que sigui capaç de ser el més fidel a la societat barcelonina, que vagi més enllà d’un petit grup o d’un projecte personal.
Cal recuperar Barcelona per les persones i fer una aposta que vagi més enllà, que sigui una alternativa real per ajudar la ciutat i sobretot a la gent que hi viu.