Entre la idea de Hegel que la veritable història dels homes negres va començar amb l’arribada dels homes blancs i la Ted talk "El perill d’una sola història" de l'icona feminista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, hi ha molts mons. D’alguns se’n va girar full el 1963 amb la creació de l’Organització per a la Unitat Africana (precursora de la Unió Africana) i amb les independències que trencaven les baules amb el llast colonial, dues fites que commemorem cada 25 de maig amb el Dia d’Àfrica.
Gairebé sis dècades després, l’afropessimisme ha quedat enrere i el nou imaginari se centra en la integració continental, la influència política i el creixement econòmic. Sis de les deu economies del món que més van créixer el 2018 són africanes, i el progrés en drets humans, democràcia, tecnologia, immigració i cultura resulta innegable. Amb tot, queda molt a fer. Segurament, el primer que cal definir quan parlem d’Àfrica és des d’on ho fem i com avança la traducció política de la identitat pluriètnica i plurilingüística del continent. Allò que l’africanista Basil Davidson definia com la maledicció de l’Estat-nació.
Àfrica és el continent del segle XXI. Polièdric i actiu, compon un paisatge massa divers i ric com per encabir-lo en un únic teorema, en un moment ple de reptes i oportunitats en urbanització, integració regional, productivitat agrícola, crisi climàtica, formació o coneixement. Només una dada per entendre’n l’evolució a mig termini: D’aquí al 2050, la població es doblarà i s’enfilarà fins als 2.500 milions quan, durant les independències, era d’uns 260 milions.
La Unió Africana ha designat el 2019 com l’any dels refugiats, dels retornats i dels desplaçats interns. El consens sobre la importància de trobar solucions al desplaçament forçat ha generat respostes en origen com la d’Uganda, Etiòpia i Kenya d’acollir més de 2,8 milions de refugiats, malgrat la limitació de recursos.
La celebració del dia d’Àfrica serveix, alhora, per recordar que la pau s’obre camí tot i l’amenaça gihadista a països com ara Mali, Burkina Faso i Somàlia; les disputes entre amhares i oromos a Etiòpia, els conflictes secessionistes a Nigèria i Camerun, i la inestabilitat a la República Democràtica del Congo. A aquest ventall de tensions cal afegir-hi les estratègies de penetració de la Xina, que alteren la dinàmica continental.
Diversos països africans reconeixen els drets de les dones i impulsen polítiques d’igualtat de gènere. En onze, les dones ocupen almenys un terç dels seients parlamentaris, més que a alguns països d’Europa. Tanmateix, només Etiòpia té una presidenta, Sahlework Zewde. “Com més amunt vas, menys dones hi ha”, remarca Chimamanda Ngozi Adichie. I això que una llegenda de les lletres com el kenyà Ngugi wa Thiong’o defensa que “la condició de la dona en un país és la mesura autèntica del seu desenvolupament”.
L’efemèride també serveix per expressar la decisió del Govern d’elaborar un Pla per a l’Àfrica subsahariana, que doti d’un marc institucional els llaços de Catalunya amb el continent africà sota un paraigua d’aliances econòmiques, culturals, socials i solidàries. La forta presència a Catalunya de comunitats africanes com la senegalesa i la gambiana ha de fer de pont d’entesa amb els veïns del sud des d’una visió inclusiva i horitzontal. Perquè, com diu la dita, no pretenguis ensenyar al vell goril·la els camins de la jungla.
Gairebé sis dècades després, l’afropessimisme ha quedat enrere i el nou imaginari se centra en la integració continental, la influència política i el creixement econòmic. Sis de les deu economies del món que més van créixer el 2018 són africanes, i el progrés en drets humans, democràcia, tecnologia, immigració i cultura resulta innegable. Amb tot, queda molt a fer. Segurament, el primer que cal definir quan parlem d’Àfrica és des d’on ho fem i com avança la traducció política de la identitat pluriètnica i plurilingüística del continent. Allò que l’africanista Basil Davidson definia com la maledicció de l’Estat-nació.
Àfrica és el continent del segle XXI. Polièdric i actiu, compon un paisatge massa divers i ric com per encabir-lo en un únic teorema, en un moment ple de reptes i oportunitats en urbanització, integració regional, productivitat agrícola, crisi climàtica, formació o coneixement. Només una dada per entendre’n l’evolució a mig termini: D’aquí al 2050, la població es doblarà i s’enfilarà fins als 2.500 milions quan, durant les independències, era d’uns 260 milions.
La Unió Africana ha designat el 2019 com l’any dels refugiats, dels retornats i dels desplaçats interns. El consens sobre la importància de trobar solucions al desplaçament forçat ha generat respostes en origen com la d’Uganda, Etiòpia i Kenya d’acollir més de 2,8 milions de refugiats, malgrat la limitació de recursos.
La celebració del dia d’Àfrica serveix, alhora, per recordar que la pau s’obre camí tot i l’amenaça gihadista a països com ara Mali, Burkina Faso i Somàlia; les disputes entre amhares i oromos a Etiòpia, els conflictes secessionistes a Nigèria i Camerun, i la inestabilitat a la República Democràtica del Congo. A aquest ventall de tensions cal afegir-hi les estratègies de penetració de la Xina, que alteren la dinàmica continental.
Diversos països africans reconeixen els drets de les dones i impulsen polítiques d’igualtat de gènere. En onze, les dones ocupen almenys un terç dels seients parlamentaris, més que a alguns països d’Europa. Tanmateix, només Etiòpia té una presidenta, Sahlework Zewde. “Com més amunt vas, menys dones hi ha”, remarca Chimamanda Ngozi Adichie. I això que una llegenda de les lletres com el kenyà Ngugi wa Thiong’o defensa que “la condició de la dona en un país és la mesura autèntica del seu desenvolupament”.
L’efemèride també serveix per expressar la decisió del Govern d’elaborar un Pla per a l’Àfrica subsahariana, que doti d’un marc institucional els llaços de Catalunya amb el continent africà sota un paraigua d’aliances econòmiques, culturals, socials i solidàries. La forta presència a Catalunya de comunitats africanes com la senegalesa i la gambiana ha de fer de pont d’entesa amb els veïns del sud des d’una visió inclusiva i horitzontal. Perquè, com diu la dita, no pretenguis ensenyar al vell goril·la els camins de la jungla.