L’any 71, un projecte va apuntar per primera vegada la possibilitat de fer arribar el Metro als barris de la Marina, al districte de Sants-Montjuïc. S’obria així una finestra d’oportunitat per a un barri allunyat del centre i de les grans connexions de transport. Des d’aleshores, les mobilitzacions veïnals es van succeir de forma més o menys continuada, reclamant “Metro ja!”.
47 anys després d’aquell primer projecte, el Metro finalment arribarà a la Marina. D’entrada, això ens hauria de suscitar una autocrítica a tota la classe política; governs de tots els colors han fallat als veïns, que han reclamat insistentment el Metro durant dècades. Amb més de 30.000 habitants, ha sigut fins ara l’únic gran barri de Barcelona sense transport subterrani. Les estacions de Foc i Foneria, per tant, tenen un cert aire de justícia històrica.
Recordo la primera gran negociació de la legislatura, la dels pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona per l’any 2016. Esquerra Republicana vam fixar una línia vermella: incorporar una partida de 40M€ fins a l’any 2018 per fer arribar el Metro a la Zona Franca. “Sense Metro no hi ha pressupostos, i sense pressupostos no hi ha Metro”, dèiem. En un primer moment, el govern de Barcelona en Comú va titllar-nos d’irresponsables i d’enganyar els veïns amb promeses impossibles. En qualsevol cas, vam aplicar-nos la màxima del més insigne dels pintors malaguenys: “Jo faig l’impossible perquè el possible ho fa qualsevol”.
El govern Colau va acabar acceptant la condició d’Esquerra, i el desembre del 2016 l’alcaldessa i el vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, firmaven el conveni per fer arribar el Metro a la Marina. L’acord establia que Barcelona adquiria terrenys de la Generalitat per valor de 40M€ (els que havíem aconseguit incloure als pressupostos) per fer-hi habitatge social. A canvi, el govern català invertiria íntegrament aquests diners a obrir les dues estacions de Metro.
Els grans acords de ciutat no són propietat exclusiva de ningú. És de justícia, doncs, reconèixer a l’alcaldessa Colau haver entès que calia prioritzar l’arribada del Metro a la Marina. També el paper indispensable que va jugar el vicepresident Junqueras des de la Generalitat de Catalunya. Però per sobre de tot, hem de donar les gràcies als veïns de la Marina, que han aguantat la mateixa pancarta durant 40 anys reclamant “Metro ja!” malgrat l’oblit que han hagut de viure en molts moments.
Tinc gravada a la memòria una trobada amb els veïns de la Marina que vam fer a principis del 2017, poc després de la signatura del conveni. L’Oriol Junqueras venia a explicar que “fer una República vol dir solucionar els problemes de la gent” i que “fins que la gent de la Marina no pogués viatjar en Metro, no descansaríem”. Potser per alguns, les paraules de l’Oriol sonaven a retòrica buida. Ell tenia clar que era un compromís amb aquest barri. Un any i mig després, inaugurem les dues estacions, amb l’absència de persones que hi haurien hagut de ser, com el propi Junqueras o el conseller Rull.
I ara què? Ara, no podem fallar novament a la Marina. Seguirem sense descansar perquè la L10 no es quedi aquí; cal obrir la tercera estació al barri (Motors), allargar el ramal sud fins a la Zona Franca i enllestir el tram central, que és el que dona sentit a tota la línia. Apostem per tota la línia; fem-ho perquè és una columna vertebral de tota l’àrea metropolitana i una peça clau si volem una bona xarxa de transport i fer una ciutat sense fums.
47 anys després d’aquell primer projecte, el Metro finalment arribarà a la Marina. D’entrada, això ens hauria de suscitar una autocrítica a tota la classe política; governs de tots els colors han fallat als veïns, que han reclamat insistentment el Metro durant dècades. Amb més de 30.000 habitants, ha sigut fins ara l’únic gran barri de Barcelona sense transport subterrani. Les estacions de Foc i Foneria, per tant, tenen un cert aire de justícia històrica.
Recordo la primera gran negociació de la legislatura, la dels pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona per l’any 2016. Esquerra Republicana vam fixar una línia vermella: incorporar una partida de 40M€ fins a l’any 2018 per fer arribar el Metro a la Zona Franca. “Sense Metro no hi ha pressupostos, i sense pressupostos no hi ha Metro”, dèiem. En un primer moment, el govern de Barcelona en Comú va titllar-nos d’irresponsables i d’enganyar els veïns amb promeses impossibles. En qualsevol cas, vam aplicar-nos la màxima del més insigne dels pintors malaguenys: “Jo faig l’impossible perquè el possible ho fa qualsevol”.
El govern Colau va acabar acceptant la condició d’Esquerra, i el desembre del 2016 l’alcaldessa i el vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, firmaven el conveni per fer arribar el Metro a la Marina. L’acord establia que Barcelona adquiria terrenys de la Generalitat per valor de 40M€ (els que havíem aconseguit incloure als pressupostos) per fer-hi habitatge social. A canvi, el govern català invertiria íntegrament aquests diners a obrir les dues estacions de Metro.
Els grans acords de ciutat no són propietat exclusiva de ningú. És de justícia, doncs, reconèixer a l’alcaldessa Colau haver entès que calia prioritzar l’arribada del Metro a la Marina. També el paper indispensable que va jugar el vicepresident Junqueras des de la Generalitat de Catalunya. Però per sobre de tot, hem de donar les gràcies als veïns de la Marina, que han aguantat la mateixa pancarta durant 40 anys reclamant “Metro ja!” malgrat l’oblit que han hagut de viure en molts moments.
Tinc gravada a la memòria una trobada amb els veïns de la Marina que vam fer a principis del 2017, poc després de la signatura del conveni. L’Oriol Junqueras venia a explicar que “fer una República vol dir solucionar els problemes de la gent” i que “fins que la gent de la Marina no pogués viatjar en Metro, no descansaríem”. Potser per alguns, les paraules de l’Oriol sonaven a retòrica buida. Ell tenia clar que era un compromís amb aquest barri. Un any i mig després, inaugurem les dues estacions, amb l’absència de persones que hi haurien hagut de ser, com el propi Junqueras o el conseller Rull.
I ara què? Ara, no podem fallar novament a la Marina. Seguirem sense descansar perquè la L10 no es quedi aquí; cal obrir la tercera estació al barri (Motors), allargar el ramal sud fins a la Zona Franca i enllestir el tram central, que és el que dona sentit a tota la línia. Apostem per tota la línia; fem-ho perquè és una columna vertebral de tota l’àrea metropolitana i una peça clau si volem una bona xarxa de transport i fer una ciutat sense fums.