Ahir, en aquest diari, Jaume Asens, membre del govern de Barcelona, reclamava a les esquerres un debat serè i a fons sobre el fenomen del top manta. Ho celebro, mai no és tard. De fet, començaré convidant el mateix Asens a mantenir un debat públic, ell i jo, sobre el tema. El dia que vulgui. Segur que en el diagnòstic compartirem moltes coses, sens dubte més que en les solucions aplicades. Però la discussió és necessària, i segur que ens ofereix claus interessants per abordar la qüestió.
Deixeu-me fer abans, però, un apunt sobre el que va suscitar les reflexions del company Asens. Ahir al matí l’oposició va convocar una comissió de Presidència i Seguretat, a l’Ajuntament de Barcelona, per tal d’abordar la problemàtica de l’incivisme i del desgavell a l’espai públic. La persona que va defensar les posicions del govern, en absència de l’alcaldessa, va ser Laia Ortiz, i molt en la línia habitual, va acusar tothom de ser de dretes, de pensar només en sortides policials i de criminalitzar el col·lectiu dels manters. Res novedós, però sí rebatible.
Primer, perquè durant tres anys han buscat el suport i coalicions de govern amb dos d’aquests grups suposadament tan dretans (i fent govern amb el PSC al llarg de mig mandat). Quant a les solucions policials, la mateixa regidora de govern va insistir que la responsabilitat era de la Generalitat perquè no hi volia destinar prou agents dels Mossos, recalcant així el mateix que tota l’oposició; és a dir, que calia més policia i que l’Ajuntament no se’n sortia a l’hora de gestionar l’espai públic. Finalment, acusava els presents de criminalitzar els manters, un col·lectiu de migrants en situació vulnerable, i d’usar amb finalitats espúries a la gent més pobra.
Jaume Asens era a la sala i va ser testimoni directe de dues realitats. Per una banda, com la seva companya dels comuns mencionava una i altra vegada el col·lectiu dels manters en connexió amb els problemes de seguretat i, fins i tot, en un moment va introduir en el debat la tragèdia dels refugiats amb els vaixells d’Open Arms –l’única de tots els intervinents que va fer aquesta referència tan impròpia d’una comissió de Seguretat. Per altra, també va veure perfectament com no vaig citar ni una sola vegada els manters o el top manta. Com podíem criminalitzar un col·lectiu si ni tan sols en vam parlar? En tot cas, amb qui caldria que s’assegués el regidor Asens és amb la seva col·lega de govern, Laia Ortiz, per explicar-li tot el que planteja en el seu lúcid article d’ahir.
I no vaig parlar de manters perquè coincideixo amb Asens que és un tema delicat i que mereix un debat a fons, no pas un intercanvi polític ràpid amb pocs minuts de temps. Vaig citar, en canvi, una pila de problemes que afecten la convivència diària a Barcelona; la privatització de la seguretat en zones on veïns i comerciants estan farts de la inacció oficial, els narcopisos, els coffeeshops amb consum il·legal de drogues, els punters o captadors de clients, l’incivisme a la Barceloneta i arreu, l’amuntegament de visitants en pisos turístics il·legals i hostels, els sorolls a Gràcia, al Fòrum i a totes les zones d’oci, la proliferació de vehicles de tota mena que envaeixen zones de vianants… Un conjunt de casuístiques, molt diferents entre elles però que en conjunt mostren una ciutat desgavellada i mal governada. Davant d’aquest desori, l’única defensa que té el govern de Colau és dir que tot és culpa dels altres, que són de dretes i poc menys que racistes.
De res serveix l’ús de la raó. Argumentar que la gestió de l’espai públic és un concepte bàsicament d’esquerres, tot lluitant contra l’ús privatiu d’espais que són de tots. Repetir que el valor dels espais comuns és una prioritat per a un Ajuntament; i comprovar amoïnat que els comuns són incapaços d’assumir un axioma tan simple. Sostenir que els treballadors de la seguretat pública són un avenç de les forces progressistes, aquelles que tenen clar que són els més vulnerables els que necessiten garanties. Està clar que la seguretat pública no és cosa de rics, perquè els rics tenen prou recursos per proveir-se-la ells mateixos. I insistim en allò que hem dit moltes vegades; no ens confonguem, el caos no és d’esquerres.
Davant de totes aquestes realitats, realment és alarmant que el govern Colau amagui la seva inoperància rere una acusació tan absurda com que estem criminalitzant els immigrants. Fins i tot quan ni tan sols els mencionem!! Tant és, ja han decidit el mantra i l’aniran repetint... Però estic segur que Jaume Asens, home agut i amant dels matisos i les complexitats, no pot compartir aquest ritornello tan lluny de la veritat. I que entén millor que ningú com, a força de repetir acusacions, el que es persegueix és crear uns esquemes negatius respecte als rivals que circulin sense cap mena de filtre de veracitat.
Què penso sobre el top manta? Reitero que m’encantaria debatre-ho amb Jaume Asens en un encontre amb públic. Ara l’espai no em permet entrar-hi a fons, però no voldria deixar passar l’ocasió per fer alguns apunts. En primer lloc, caldria deixar clar que el sistema del top manta és un sistema de treball en essència indigne i inacceptable. Els mateixos manters en són la principal víctima, no pas els culpables. Estan sotmesos a jornades laborals interminables, sota un sol de justícia, carregant grans pesos i sense remuneració fixa. No tenen Seguretat Social, ni assegurances, ni contracte laboral, ni cap de les garanties que el món del treball ha anat conquerint en moltes dècades de lluita dels treballadors. Estan a mercè de les màfies internacionals que trafiquen amb productes falsos i que fan negoci de la sobre-explotació de persones.
El sistema del top manta és, com a xarxa econòmica i comercial, una vergonya indefensable. Aquesta premissa és la primera que cal tenir clara si volem ajudar els treballadors que hi estan sotmesos. D’altra banda, es basa en un segon concepte que resulta inassumible des d’una perspectiva republicana i social, que és l’ocupació de l’espai públic per a fer-hi intercanvi desregulat.
Les esquerres no només no defensen el barraquisme, volen acabar amb ell. El millor que podem fer per als barraquistes és rescatar-los de la seva situació. Amb els manters passa igual. I difícilment aconseguirem rescatar ningú si ho perpetuem, ho promovem i ho estimulem. Amb el barraquisme tothom ho té clar. Per què amb el top manta no és així? Per què no entenem que hem de resoldre un sistema injust i explotador, indigne, obrint totes les possibilitats perquè les persones afectades puguin entrar al mercat de treball regular? Aquí segurament podríem parlar d’un clixé racial europeu cap a l’africà del qual com a africanista podríem parlar-ne i molt.
Sorprèn que l’únic argument per combatre aquest sistema injust passi per elogiar-lo, o per desqualificar els que denunciem les mancances del top manta. I, per damunt de tot, el que més estupor provoca és que se’ns acusi de tots els mals mentre el govern Colau és incapaç de passar a l’acció. La reflexió que demana Jaume Asens és molt necessària, i que quedi clar, la volem i la volem ara; però no pot impedir que hi hagi accions clares i decidides per tal d’ajudar els manters i, de passada, ajudar tots els ciutadans que pateixen les derivades que genera aquest sistema injust de venda ambulant.
Benvingut sigui el pensament del tinent d’alcalde Asens i el del seu govern en ple. Encara seria millor si, a partir de les cavil·lacions, es decidissin a governar. La reflexió no pot ser un pretext per a la inacció. Encara estem esperant que, més enllà de paraules nobles sobre la complexitat i el caràcter delicat del fenòmen top manta, algú posi fil a l’agulla per tal que aquesta xarxa d’explotació no creixi de forma galopant. Des de l’oposició hem fet tota mena de propostes; fins i tot des d’ERC vam liderar la taula del top manta. Estaria bé que l’alcaldessa de Barcelona assumís els riscos de prendre decisions i resoldre problemes, en lloc d’amplificar els problemes existents i centrifugar-ne les culpes.
Deixeu-me fer abans, però, un apunt sobre el que va suscitar les reflexions del company Asens. Ahir al matí l’oposició va convocar una comissió de Presidència i Seguretat, a l’Ajuntament de Barcelona, per tal d’abordar la problemàtica de l’incivisme i del desgavell a l’espai públic. La persona que va defensar les posicions del govern, en absència de l’alcaldessa, va ser Laia Ortiz, i molt en la línia habitual, va acusar tothom de ser de dretes, de pensar només en sortides policials i de criminalitzar el col·lectiu dels manters. Res novedós, però sí rebatible.
Primer, perquè durant tres anys han buscat el suport i coalicions de govern amb dos d’aquests grups suposadament tan dretans (i fent govern amb el PSC al llarg de mig mandat). Quant a les solucions policials, la mateixa regidora de govern va insistir que la responsabilitat era de la Generalitat perquè no hi volia destinar prou agents dels Mossos, recalcant així el mateix que tota l’oposició; és a dir, que calia més policia i que l’Ajuntament no se’n sortia a l’hora de gestionar l’espai públic. Finalment, acusava els presents de criminalitzar els manters, un col·lectiu de migrants en situació vulnerable, i d’usar amb finalitats espúries a la gent més pobra.
Jaume Asens era a la sala i va ser testimoni directe de dues realitats. Per una banda, com la seva companya dels comuns mencionava una i altra vegada el col·lectiu dels manters en connexió amb els problemes de seguretat i, fins i tot, en un moment va introduir en el debat la tragèdia dels refugiats amb els vaixells d’Open Arms –l’única de tots els intervinents que va fer aquesta referència tan impròpia d’una comissió de Seguretat. Per altra, també va veure perfectament com no vaig citar ni una sola vegada els manters o el top manta. Com podíem criminalitzar un col·lectiu si ni tan sols en vam parlar? En tot cas, amb qui caldria que s’assegués el regidor Asens és amb la seva col·lega de govern, Laia Ortiz, per explicar-li tot el que planteja en el seu lúcid article d’ahir.
I no vaig parlar de manters perquè coincideixo amb Asens que és un tema delicat i que mereix un debat a fons, no pas un intercanvi polític ràpid amb pocs minuts de temps. Vaig citar, en canvi, una pila de problemes que afecten la convivència diària a Barcelona; la privatització de la seguretat en zones on veïns i comerciants estan farts de la inacció oficial, els narcopisos, els coffeeshops amb consum il·legal de drogues, els punters o captadors de clients, l’incivisme a la Barceloneta i arreu, l’amuntegament de visitants en pisos turístics il·legals i hostels, els sorolls a Gràcia, al Fòrum i a totes les zones d’oci, la proliferació de vehicles de tota mena que envaeixen zones de vianants… Un conjunt de casuístiques, molt diferents entre elles però que en conjunt mostren una ciutat desgavellada i mal governada. Davant d’aquest desori, l’única defensa que té el govern de Colau és dir que tot és culpa dels altres, que són de dretes i poc menys que racistes.
De res serveix l’ús de la raó. Argumentar que la gestió de l’espai públic és un concepte bàsicament d’esquerres, tot lluitant contra l’ús privatiu d’espais que són de tots. Repetir que el valor dels espais comuns és una prioritat per a un Ajuntament; i comprovar amoïnat que els comuns són incapaços d’assumir un axioma tan simple. Sostenir que els treballadors de la seguretat pública són un avenç de les forces progressistes, aquelles que tenen clar que són els més vulnerables els que necessiten garanties. Està clar que la seguretat pública no és cosa de rics, perquè els rics tenen prou recursos per proveir-se-la ells mateixos. I insistim en allò que hem dit moltes vegades; no ens confonguem, el caos no és d’esquerres.
Davant de totes aquestes realitats, realment és alarmant que el govern Colau amagui la seva inoperància rere una acusació tan absurda com que estem criminalitzant els immigrants. Fins i tot quan ni tan sols els mencionem!! Tant és, ja han decidit el mantra i l’aniran repetint... Però estic segur que Jaume Asens, home agut i amant dels matisos i les complexitats, no pot compartir aquest ritornello tan lluny de la veritat. I que entén millor que ningú com, a força de repetir acusacions, el que es persegueix és crear uns esquemes negatius respecte als rivals que circulin sense cap mena de filtre de veracitat.
Què penso sobre el top manta? Reitero que m’encantaria debatre-ho amb Jaume Asens en un encontre amb públic. Ara l’espai no em permet entrar-hi a fons, però no voldria deixar passar l’ocasió per fer alguns apunts. En primer lloc, caldria deixar clar que el sistema del top manta és un sistema de treball en essència indigne i inacceptable. Els mateixos manters en són la principal víctima, no pas els culpables. Estan sotmesos a jornades laborals interminables, sota un sol de justícia, carregant grans pesos i sense remuneració fixa. No tenen Seguretat Social, ni assegurances, ni contracte laboral, ni cap de les garanties que el món del treball ha anat conquerint en moltes dècades de lluita dels treballadors. Estan a mercè de les màfies internacionals que trafiquen amb productes falsos i que fan negoci de la sobre-explotació de persones.
El sistema del top manta és, com a xarxa econòmica i comercial, una vergonya indefensable. Aquesta premissa és la primera que cal tenir clara si volem ajudar els treballadors que hi estan sotmesos. D’altra banda, es basa en un segon concepte que resulta inassumible des d’una perspectiva republicana i social, que és l’ocupació de l’espai públic per a fer-hi intercanvi desregulat.
Les esquerres no només no defensen el barraquisme, volen acabar amb ell. El millor que podem fer per als barraquistes és rescatar-los de la seva situació. Amb els manters passa igual. I difícilment aconseguirem rescatar ningú si ho perpetuem, ho promovem i ho estimulem. Amb el barraquisme tothom ho té clar. Per què amb el top manta no és així? Per què no entenem que hem de resoldre un sistema injust i explotador, indigne, obrint totes les possibilitats perquè les persones afectades puguin entrar al mercat de treball regular? Aquí segurament podríem parlar d’un clixé racial europeu cap a l’africà del qual com a africanista podríem parlar-ne i molt.
Sorprèn que l’únic argument per combatre aquest sistema injust passi per elogiar-lo, o per desqualificar els que denunciem les mancances del top manta. I, per damunt de tot, el que més estupor provoca és que se’ns acusi de tots els mals mentre el govern Colau és incapaç de passar a l’acció. La reflexió que demana Jaume Asens és molt necessària, i que quedi clar, la volem i la volem ara; però no pot impedir que hi hagi accions clares i decidides per tal d’ajudar els manters i, de passada, ajudar tots els ciutadans que pateixen les derivades que genera aquest sistema injust de venda ambulant.
Benvingut sigui el pensament del tinent d’alcalde Asens i el del seu govern en ple. Encara seria millor si, a partir de les cavil·lacions, es decidissin a governar. La reflexió no pot ser un pretext per a la inacció. Encara estem esperant que, més enllà de paraules nobles sobre la complexitat i el caràcter delicat del fenòmen top manta, algú posi fil a l’agulla per tal que aquesta xarxa d’explotació no creixi de forma galopant. Des de l’oposició hem fet tota mena de propostes; fins i tot des d’ERC vam liderar la taula del top manta. Estaria bé que l’alcaldessa de Barcelona assumís els riscos de prendre decisions i resoldre problemes, en lloc d’amplificar els problemes existents i centrifugar-ne les culpes.