Té 8 anys, tot i que raona com si en tingués 35. Llesta com una fura. Responsable, viva, preguntona, i amb molt de caràcter. Com les dones de casa, vaja. Entenent el caràcter com un tret positiu. Perquè el problema és no tenir-ne. Sap perfectament què vol. Tan petita i amb un esperit de sacrifici que fa por. Tan dolça i tan esquerpa. Incapaços tots de dir-li que no a res. Amb aquella mirada de no haver trencat mai un plat qui li porta la contrària? Mia. La petita de casa que ho revoluciona tot. La filla de la meva germana, la meva neboda, el nostre tresor. I la nostra oportunitat, sobretot la dels seus pares, per obrir-li el camí per imaginar-se un món més just. Per recordar-li que a la vida no tot és fàcil. I que ser dona és molt guai, però que haurà de lluitar cada dia contra una desigualtat persistent i encara massa arrelada a la nostra societat.
Mia farà el que voldrà. N’estic convençuda. Però anar contracorrent i no deixar-se portar per les modes és un repte complicat pels pares d’avui, que malgrat voler-ho fer bé tampoc se’n surten. Pots vigilar què mira a la tablet, la pots advertir mil cops que aquelles dues youtubers només diuen bajanades. Que la publicitat enganya i que l’skincare a la seva edat és una idiotesa. Li pots explicar que el ‘perreo’ i el que diuen les cançons que sent menyspreen les dones. Li pots racionar, li pots fer entendre. Però res va a favor. No té edat per maquillar-se, però a les competicions de patinatge va amb els ulls pintats. Com la portaràs sense maquillar si totes les companyes hi van? Balla ‘sexy’ per imitació mentre et pregunta què vol dir la paraula ‘sexy’. Vol ensenyar la panxa perquè la cantant de torn ho fa i es fa selfies fent ‘morritos’.
Quina frustració. Quanta impotència. Per a la mare que es pensava que en tindria prou amb ensenyar-li valors, educar-la en igualtat respecte del seu germà i empoderar-la per poder menjar-se el món. Que no calia més perquè ho teníem a tocar. La mare jove, que ha viscut en temps en què la igualtat era més llunyana, i que encara ara ha d’explicar que no només és no. Quan pensava que el camí ja era pla, que havíem guanyat la batalla, va i la nena li pregunta qui és Montoya de la Isla de las tentaciones. És per llençar la tovallola. Per posar-se a plorar. I també per denunciar que es permeti l’emissió de programes d’aquest tipus en una cadena televisió privada però en obert. Amb l’opció de recuperar els capítols a la carta a qualsevol hora. Mostrant carn, insults i sexe sense filtres. Difuminant l’amor amb possessió i deslleialtat.
Els pares no ho poden fer sols. Lluitar contra tot el que ve de les pantalles és avui un acte d’heroïcitat. Sortir-se’n, un miracle. I Mia, fes cas a la ‘padri’. Ser dona no és una merda. En aquest futur brillant que t’espera veuràs que el ‘brilli-brilli’ cansa, que el color rosa que ara t’encanta és una mica ‘pastel’, i que el príncep blau està ple de matisos i colors. Maquillar-se és un autèntic suplici i portar talons ens destrossa els peus. Tindràs moments que pensaràs que ells són tots iguals. Molts ho són, sí. Però per això estaràs tu i la teva determinació. Per decidir què vols i què no vols al teu costat. Per donar-li una puntada de peu a tot el que faci olor a tòxic. Et tocarà continuar batallant, en silenci o a crits, com tu decideixis. T’hauràs d’agradar a tu. A la resta, que els bombin. Nedaràs contra les onades però a tu no t’aturarà ni el tauró més gran del món.