Silenci, si us plau

Tinc una gran sort.Soc capaç d’adormir-me a qualsevol lloc. Mentre decidim la sèrie que veurem al vespre, se’m tanquen els ulls. No vull marxar al llit. M’agrada que em caigui la bava al sofà. Aquella sensació de no saber ni on ets. Quan no sents cap part del teu cos, quan els somnis són més reals. La dolçor del son després d’un dia de bojos. Al cotxe, al tren i quan pujo a un avió. És sentir la remor del motor i caic rodona. Encara no ens hem enlairat i ja he agafat posicions. El coll de costat que acabarà amb torticolis i la boca oberta que em ressecarà la gola. Això sí, un viatge en tots els sentits. M’he arribat a adormir en un partit del Barça al Camp Nou. Però és que era un partit soporífer de l’era Valverde. Ah, i també he fet una becaineta al Palau Sant Jordi en unes semifinals del World Padel Tour. A qui se li acut estar deu hores veient pàdel? En algun moment havia de desconnectar.

És així. M’apago fàcilment, però també em desperto amb certa lleugeresa. Els sorolls són el meu malson. No sé si és que em faig gran o que cada cop tinc menys paciència. Però el dia que penso que demà puc dormir més estona… Pam! Els nens dels veïns s’han llevat amb ganes de guerra. L’imbècil de la moto ha decidit rebentar el tub d’escapament just quan passava per sota de casa. I just avui toca fer sortir a passejar l’excavadora per les obres del davant. Senyors, només un petit detall. Si han de començar a fer soroll per anar a esmorzar al cap de mitja hora, per què no comencen directament més tard i ens estalviem tant d’enrenou? Els maleeixo, sortiria a dir-los quatre coses, agafaria algú pel coll i començaria a donar cops a la paret perquè callin tots. No puc més. Amb tot això ja és hora de llevar-se, fer el cafè i tornar a la vida real.

La línia entre el soroll i la mala educació és molt fina. És el que ens desespera dels altres i el que no ens molesta quan fem nosaltres. Són els que arrosseguen la cadira, els que aixequen la persiana amb tota la força que tenen, els que caminen amb talons amb energia i els peuets del nen que retronen corrent amunt i avall. Ras i curt. Són aquells que es pensen que viuen sols. També són el que mengen com per trencar-se la mandíbula, els que comenten la jugada al teatre i els que s’expliquen la vida a crits per telèfon mentre van al metro. Els altaveus amb música infernal i els riures a la terrassa. És la falta de respecte. És allò que tots hem sigut en algun moment de silenci.

El soroll. El que no saps com, però et va carregant a poc a poc. El que et fa vessar el got. T’altera, t’estressa i et posa de mal humor. Quan t’has passat el dia parlant amb gent. Quan has conviscut amb tota mena de sorolls des de primera hora del matí, començant pels veïns per seguir amb la cafetera, arribes a casa i la parella del pis del costat s’emprèn a crits. Tot el que no és soroll és silenci. El que se sent i es gaudeix. El que no sempre és incòmode. El que s’agraeix quan n’estàs fins al capdamunt de tot. El que necessites per desconnectar i per funcionar. Per anar a dormir i llevar-te amb energia. La pau de la nit i el dolç despertar. Silenci si us plau. Tampoc demano tant.