Carinyo, hem de parlar. De tu, de mi. De tot allò que tinc a dintre i que no sé com verbalitzar. No ets tu. Soc jo. Que ja no sé què vull. La vida, que són etapes. Ja no connectem, no volem el mateix. O que potser m’he enamorat d’un altre. Algú altre que em riu les gràcies, que em respon els missatges a l’instant. Em regala flors i em regala les orelles. A uns altres ulls, soc guapa i divertida. Tot em queda bé. Fins i tot, s'adona que m’he tallat els cabells. L’olor de flor de pell. La passió, el romanticisme. És detallista i m’escolta. I com em mira… El pessigolleig i el sexe salvatge. Parlar fins a la matinada, projectar un nou futur junts. Cicles, històries a les quals no volem renunciar. Rutines que esquivem per tornar a caure-hi els cops que faci falta.
Són els ulls que tant miraves els que ja no veus. És mirar aquests ulls i entendre que s’ha trencat alguna cosa. Que no hi ha marxa enrere. Els intents fallits de recuperar la flama, l’avorriment. La falta de desig. L’amor, que ja no omple. El got mig buit i la frustració de no haver-te’n sortit. De no haver pogut seguir l’exemple dels pares. Per què no 45 anys de matrimoni? Què han sabut fer ells millor que tu? Sense manual d’instruccions, i segurament, amb menys experiències, se n’han sortit. Ells no es canviarien per ningú altre. Potser és comoditat, l’amistat. Acostumar-se a la presència de l’altre. La família per sobre de tot. Potser es tracta d’aguantar-se, les manies i el mal humor. O només d’estimar-se a la seva manera.
Tothom se separa, ho diuen els nostres Amics de les Arts. "I ningú ho pot evitar". "Per ser jove eternament". "Perquè tothom es separa". Els mateixos que fa anys cantaven allò de "ja no ens passa, ja no ens enamorem". O és que ens enamorem de tot. L’adrenalina, la cerca constant d’experiències infinites. Viure l’amor a l’estil Dragon Khan ens permet allargar la joventut. Ja no és una vida, en volem viure més d’una. I en cadascuna volem algú diferent al costat. I els missatges, els del coach, el psicòleg i els amics. Les veus que t’empenyen a no aguantar res de l’altre. Per aquí no passo. Si has de lluitar-ho és que no val la pena. Vivim junts però només a estones. Ho compartim tot, i paguem a mitges. Ai la convivència i els draps bruts.
A les parelles LAT (Living Apart Together), el que seria viure junts però separats, ara se li ha afegit una altra moda. És l’Sleep Divorce. Dormir separats per garantir la qualitat del son de la parella. Sincerament, s’hi dorm tan bé sol. Pots estirar-te en diagonal, fer tombarelles i no sentir els roncs de ningú. Un oasi, vaja. Però què passa amb la intimitat? De tocar l’altre costat del llit i notar la seva presència. De la cullereta i els peuets… allò del bon dia i el bona nit. Si volem estar junts, però cada cop ens inventem més històries per mantindre’ns separats, o si aquesta és la clau de l’èxit per aguantar-se una mica més. L’amor modern o l’amor per a tota la vida. O només estar disposats a mirar-nos més als ulls i a escoltar-nos cada cop que ens parlem.