Saps què m’han dit? És molt fort, però no ho expliquis a ningú. Que quedi entre tu i jo. Si sap que t’ho he xerrat em mata. Se separen. Ella diu que no l’aguanta més, però pel que sembla fa mesos que té un rotllo amb el company de feina. El tipus està casat també. I no t’ho perdis, conec a la seva dona. Mare meva, la gent es complica la vida innecessàriament. Que no la jutjo, eh, aquí no estem criticant. Però s’han de tenir un parell d’ovaris per deixar-ho tot. Tu, mutis i a la gàbia. I tu què? Alguna novetat? Es diu alguna cosa pel poble? Algun coti fresquet? Calla, calla, que ara te n’explicaré una altra de bona. Agafem crispetes i cervesa i que comenci l’espectacle. Quines tardes aquestes i que bé que ens cau parlar de la vida dels altres.
Ho portem a l’ADN. Mentre esbudellem a la resta no pensem en nosaltres. Tu també. Encara que diguis que no t’interessa l’altra gent. Que mai parles de ningú. Amb aquella certesa que no et creus ni tu. O és que mai has parat l’orella a la conversa d’un desconegut al tren? O has escoltat a consciència els crits dels veïns. Potser és que mai has mirat de reüll la pantalla del mòbil de la noia del costat al metro. T’has preguntat com deu ser la vida de la parella que camina agafada davant teu. I has tingut la temptació de preguntar més del compte per aquell noi que t’interessa. Buscar-lo a les xarxes socials i googlejar-lo. O és que passar-se el dia a TikTok i empassar-se tots els capítols de l’Illa dels despropòsits no és saber de la vida dels altres? Confessa. Tu, jo i tots som xafarders de naixement.
És l’instint. L’ànsia de saber. Comprovar que no estem tan malament, que tinc més valors que aquest o aquell o que això o allò a mi no em passaria. També és parlar per parlar. Si no tens res a dir-te de bo, millor dir-ho dels altres. Passar l’estona, distreure’t. Tenir la llengua ocupada. I una bona dosi d’enveja. Alegrar-se dels mals dels altres. No ets només tu que no tens sort, som tots. Sentiment de comunitat només quan ens convé, en definitiva. I en el fons, el poder de la informació. Jo sé coses que tu no saps. Jo estic al cas de tot perquè tinc amics que confien en mi. Si t’ho explico, és que tu també formes part del meu cercle més íntim. I de confidència en confidència, el que no sabia ningú ja està en boca de tots.
Menys tu o la noia que li posa les banyes a la parella amb el company casat i infidel. Que viuen tranquil·lament, pensant que ningú coneix la seva història d’amor boig. Només li ha confiat el seu secret a la seva millor amiga. Qui més ho hauria de saber? És impossible. I que poc ens agrada que parlin de nosaltres. Què n’han de fer de la meva vida? A ningú li importa què faig o deixo de fer. Que em deixin en pau. Tu dona’m tots els detalls, pèls i senyals. Vull saber-ho tot. Soc tota orelles. Però si li expliques el meu secret, la meva intimitat, a algú no et parlaré mai més. Et mato. Com deia Benjamin Franklin, “tres persones poden guardar un secret si dues d'elles estan mortes”.