La carn, de la carnisseria. El peix, de la peixateria. Fresc, de qualitat. Perquè m’hi va la salut. El pa de coca, d’aquell forn que tinc a deu quilòmetres en cotxe, i l’embotit, el de Fussimanya. Perquè m’agrada i perquè em dona la gana. No soc de menjar només per alimentar-me. Tampoc he de donar explicacions a ningú. I perquè crec que gastar-me diners en menjar deu ser de les millors inversions i homenatges que puc fer a la meva estimada vida. Ni soc tiquismiquis ni pija. Només tinc una debilitat especial per la bona cuina. I si sé que no he de menjar bé a un restaurant prefereixo quedar-me a casa. Per què he de pagar per un dinar que jo puc cuinar millor? Per què he d’entaular-me a un bar si sé que em trauran unes croquetes congelades i marxaré amb olor de fregit?
Res a veure amb l’olor que sentia quan tornava de l’escola i entrava a la cuina de les meves àvies. Perquè és allà on passaven bona part del dia. Les trobava remenant, tallant i mirant-se el xup-xup amb paciència. Allò de l’acte d’amor que explicava aquí fa no gaire. I la seva tossudesa inconscient per mantenir la cuina catalana de tota la vida. La d’anar al mercat i a la botigueta del poble, la de les cassoles apedaçades i el xorret de vi ranci. El coc de tomàquet acabat de sortir del forn i els pastissets de cabell d’àngel que ens reunia a grans i petites abans de festes majors. Per Pasqua, la manjoia, i per la Castanyada, panellets. Mai res comprat a fora. I d’aquí n’ha sortit una experta de fer el cordonet del pastisset.
Nostàlgia d’aquelles olors que provocaven salivera. I sobretot, del ritual familiar que ens ajuntava uns quants cops l’any amb l’excusa de fer els dolços típics de casa. Dels aliments comprats i cuinats. Sense conservants ni colorants. Sense passar pel congelador. Res d’additius ni sucres afegits. Tot de primera gamma, encara que les meves àvies no sabessin ni que existia aquest concepte. De fet, jo no fa tant que el vaig descobrir. Però de tant menjar de quinta gamma, ara sé que també n’hi ha de segona, tercera i de quarta. El mateix nom ja indica que ser la quinta no deu ser res de bo. Jo sé de què parlo, que m’he cansat de sentir que soc de la quinta província. Tot i que allà sí que sabem el que és bo.
La quinta gamma és tot allò que els restaurants només han de posar a la fregidora abans de servir-te a taula. I el que m’està fent perdre la gana i les ganes de sortir a menjar a fora. És la que ha provocat que a molts restaurants trobem la mateixa croqueta, el mateix bunyol i el mateix coulant de xocolata. I ara em direu que l’última gamma també pot ser primera qualitat. Sí clar. Però si em vull estalviar feina me la compro i me la faig jo a casa. Si surto és per tastar i gaudir la cuina d’un altre. El cuiner o xef que li agrada la seva feina. El que vindria a ser, bàsicament, cuinar. Perquè em recordin les receptes de les meves àvies, perquè em traslladin el seu amor pel que fan. Perquè em cuidin i en surti satisfeta. I no marxar amb la sensació que he dinat de quinta quan he pagat de primera.