El meu telèfon mòbil té 128 GB. No sé si és massa o massa poc. Soc dolentíssima amb això de la tecnologia. La meva capacitat es limita a carregar-lo quan toca i a fer funcionar quatre aplicacions. Potser és que tampoc m’interessa més enllà de trucar i enviar missatges. Val sí, i ara em diràs que estic sempre enganxada al mòbil. Una mica, però mirant res, passant l’estona. És el recurs fàcil quan estic avorrida de tot. És estar connectada per desconnectar de tots. Ho acabo de comprovar. Torno a anar justíssima de gigues. Hauré de fer neteja i no sé per on començar. Pràcticament, la meitat de l’emmagatzematge són fotos i vídeos. La meva vida i la dels meus dipositada en un aparell tan petit i tan perillós a parts iguals. No vull eliminar els meus records amb un cop de dit. Però, un moment, si no les miro mai. I si els records són una altra cosa?
Faig una repassada ràpida. L’aniversari dels meus pares. No, no. Això es queda. Els meus nebots, d'ençà que van nàixer fins ara. Les seves competicions de patinatge i natació. Són tan guapos. Com passa el temps. Ni de conya esborro aquest contingut. El vídeo del concert del meu grup preferit, com vaig saltar. Crec que encara no he recuperat la veu. El restaurant aquell tan bo. Em vaig passar el sopar fent fotos dels plats. I el viatge de l’estiu. Ja hi tornaria ara mateix. Quin paisatge, que feliços se’ns veu. Allò sí que és vida. Ja ho sé, me les he de passar totes a un disc dur. Però llavors també sé que mai més les miraré. Prefereixo tenir-les al mòbil. No vull els meus records en un calaix.
L’obsessió per la foto. Aquesta no m’agrada com ha quedat. Fes-me’n una altra però agafa’m el perfil bo. Però que no veus que estic desenfocada? Pesada que soc. Mai em veuré bé. I mentrestant, riure-se’n del paio que grava tot el partit de futbol. De la noia jove que atura el trànsit per fer-se fotos amb els llums de Nadal a Passeig de Gràcia. Poques llums dius en veu baixa. Veure com els altres fan el ridícul sense pensar que tu l’has fet abans. Pobre el noi que ha de fer la millor foto. Pobres tots els que ens perdem el moment buscant el millor enfocament. I més pobres els desconeguts que tenim cara de ser bons fotògrafs.
Dissabte i el passeig de la Concha de Sant Sebastià ple de gom a gom. Grups de turistes i colles d’amics de comiat de solters que es barregen amb gent que només vol passejar tranquil·lament. A nosaltres, que tenim una mena d’imant, ens aturen dos cops en pocs metres de distància. “Ens la podeu fer en vertical i en horitzontal? Sobretot que surti la platja. Ah, i treu-nos ben guapes. Espera, ara ens en fas una altra amb una càmera d’un sol ús”. Sí clar, i si voleu us posem la catifa vermella. No en tenen prou amb perdre el temps capturant records sinó que ens en treuen a nosaltres per no saber dir que no. Que no vull ser còmplice d’aquesta tendència desmesurada a fer fotos sense sentit. Que els records abans s’han de viure. I que les imatges també estan al cap. Observant, olorant i sentint. És el calaix que tenim i que no s’esborra encara que et robin el mòbil.