El somriure. L’amabilitat. El posar-ho fàcil. No afegir traves, empatitzar, gestionar bé el temps i tenir paciència. Tot allò que hauria de ser propi de l’atenció a les persones. Encara que el pacient, usuari o client, sigui un pesat. Que es pensi que només existeix ell al món. Que tingui pressa o que es passi de llest. Segurament no sempre té la raó, però sí el dret i la necessitat de rebre un bon tracte. Respostes que no venen a tomb, menyspreus i males cares cada cop més freqüents. Quedar-te amb cara d’idiota quan et diuen, “ho sento, però no puc fer-hi res”. Quan et responen de males maneres sense mirar-te a la cara. La desgana del darrere del taulell, i la por de demanar alguna cosa per si t’emportes un moc. El servei mal entès. “Si no està aquí, és perquè no ho tenim”. Les cares, que paguen. Que paguem.
Si no ho tenien, ho buscaven. Parlo del comerciant, de la botiga del barri o del poble. D’anys enrere. I si no, et convencien perquè no marxessis de buit. “Bon dia, en què el puc ajudar?”. Perquè de veritat que ho volien fer. No era una frase per quedar bé. I si no, almenys ho feien perquè tenien ganes de vendre. El cambrer que et demanava si tot era del teu gust, que et saludava com si et veiés cada dia. Al metge, i al banc. Quan l’àvia li portava els pastissets de cabell d’àngel a la doctora i l’oli de casa al professor d’escola. Era l’agraïment. El reconèixer que et tractaven bé, i un advertiment que si ho seguien fent, tindrien la seva recompensa. Era el servei ben entès. El de la bona cara, encara que haguessis passat una nit de gossos.
Vull pensar que això d’ara ve perquè estem tots cremats. Els professionals, els treballadors, perquè també tenen vida, perquè fan més hores de les que haurien de fer, pel conveni i pels sous. I nosaltres, perquè anem de bòlit, no arribem a final de mes o simplement no tenim el dia. Els fills i els mals de cap. Encesos tots, i emprenyats amb el món, ens emportem els problemes a la feina. Però no té el mateix valor fer mala cara davant de la pantalla d’un ordinador que quan tractem amb persones. Treballar de cara al públic és tenir tatuat el somriure als llavis. És atendre i no maltractar. Escoltar i en cap cas desatendre. I si no estàs disposat a fer-ho, canvia de feina i hi guanyarem tots.
No demano el somriure impostat de l’hostessa de vol, ni que em facin la pilota perquè em volen vendre la moto. És tan senzill com que cadascú faci el que sap fer. I amb ganes. El tracte humà, el bo, el de debò, es té. Es nota. I hem arribat al punt de normalitzar la cara de merda i les males formes. La manca d’atenció és més habitual del que voldríem. Sense generalitzar, sent conscient que encara hi ha professionals de vocació i que ho donen tot a la seva feina. Hem arribat a l’extrem de llençar coets quan ens topem amb persones atentes, ràpides i eficients. “Que maco aquell noi de la botiga”, “mira que la infermera es veu bona persona”. Hem fet de la bona cara un fet excepcional. Quan només es tracta d’atendre sense males cares i tots contents.