Com ens agraden les taules. Compartir-les. Celebrar. La bona teca i la copeta de vi. Us convido a sopar a casa. No et compliquis. Aquest cop, ho prometo, no m’embolicaré. Una cosa senzilla i tots contents. Total, tampoc m’ho agrairà ningú. I de sobte em trobo fent la llista de la compra. I si faig? Ja ho sé, faré allò que sempre triomfa. I les postres aquelles que agraden tant. Tota la tarda a la cuina i el cansament a les cames comença a ser evident. Vigila el foc que no es cremi. Merda, que no he posat el vi en fred. Petons i abraçades i tots entaulats mentre tu encara estàs preparant el tercer plat, el que t’havies promès que no faries perquè és una matada. Sort dels riures. De l’estima que els hi tens. De l’estona. I a més, sembla que els hi ha agradat. Perquè quan torna el silenci i veus els plats amuntegats a la cuina i les taques de vi a les estovalles de lli, et posaries a plorar. Saps què? Demà serà un altre dia. Ja ho recollirem.
No sé quin dia em vaig convertir en elles. A casa som molt de tot això. Ho feien les àvies en dates assenyalades i ho fa ara la meva mare cada dos per tres. Si és per celebrar, ens hi apuntem ràpid. Els que sempre arriben a l’hora d’asseure’s, els que no saben amb què ajudar. Ja paro jo la taula. Tu talla l’embotit. I la prèvia. Els dubtes de si quedarà bé, els nervis perquè estigui tot a punt i les presses d’última hora. Servir, patir. Mirar les cares dels altres per veure com reaccionen a la primera cullerada. El soroll de coberts i el silenci fins que s’ho empassen. Es tracta de dedicar el teu temps a alimentar els altres. Al primer s’espera però als segons ja no. I elles anar remenant per la cuina sense esperar res de ningú. I a l’hora de plegar veles, tonto l’últim. Ja seran també elles les que ho deixaran tot com si allà no hagués passat res.
Cuinar és un acte d’amor. El que li poses mentre fas el xup-xup i el que transmets a les persones que estimes amb la teva dedicació. La satisfacció ja és una altra cosa. Ja ho diuen, cuinar amb amor alimenta l’ànima. Suposo que per això a la majoria de cuines s’hi han posat sempre les dones. Fes una cosa ràpida, cal que et passis tot el matí cuinant? Comprem les postres fetes i fora històries. I si ens porten unes pizzes a casa? Les veus d’ells. Dels que esperen el plat a taula. Els que es posen de mala llet quan tenen gana. I als que has de preguntar si està bo quan veus que van menjant i ni s’immuten. Hola? Podries dir almenys si ha quedat bé? Ja no és demanar que et donin les gràcies. Amb un “què bo” ja ens donaríem per satisfetes.
Hi ha una frase que deia el meu avi que ve una mica a resumir els fets. “Si no et dic res és que està bo, i si no m’agrada ja t’ho diré”. La meva àvia s’enrabiava. Quant desagraïment en una sola frase. Són temps passats i que poc han canviat les coses. Sí, si ho fem és perquè volem, perquè ens dona la gana. Ara ningú ens obliga, ara ja no és el nostre deure com a dones de la casa. Però ja que ho fem, que ens ho valorin. No ens omplirà l’ànima, però com a mínim ens animarà a embolicar-nos un altre cop. En temps de menjar a domicili i de restaurants a cada cantonada, és fàcil anar al que és fàcil. Però que bé que es menja a casa, oi? No hi ha res com els plats casolans. Escolteu, el camí al supermercat ens el sabem de memòria i a pagar el menjar preparat també hi arribem. És l’últim cop que em complico la vida. Tampoc m’ho valorarà ningú.