Molt petita per sortir sola al carrer. Massa jove per tenir nòvio. No tens edat per anar a la discoteca, ni per treure’t el carnet de conduir. Tampoc tens suficients anys per votar en unes eleccions o per obrir-te un compte bancari. Massa tendra, massa vulnerable. I no saps com ni per què, de sobte et trobes amb el massa gran per tenir fills o per separar-te i destrossar una família. Ja se t’ha passat l’arròs. Potser hauries de congelar òvuls. Ja no serveixes per a la teva feina i els homes ja no et miren. Et comença a penjar tot, les arrugues són cada cop més evidents i ja penses més en la jubilació que en el dia a dia. Passes de celebrar els anys com una meta cap a la llibertat i fer el que et vingui de gust, a quedar-te atrapada en celebracions d’aniversari cada cop més descafeïnades i carregades de desil·lusió. De sobte, has de pensar dos cops quan et pregunten quants anys faràs.
Em deia algú a qui estimo que amb l’edat que tinc ja hauria de pensar a tenir una feina estable. Que ja se sap, a la meva professió, que castiga especialment les dones presentadores, fer-se gran resta. D’un dia per l’altre desapareixes sense deixar rastre. La teva petjada es difumina per acabar fent tasques darrere de la pantalla. Mentre als homes amb cabells blancs o sense cabells se’ls atribueix experiència i credibilitat, a les dones se’ns difumina i se’ns relleva per alguna noia més jove i amb menys arrugues. Envellir a la tele té una doble vara de mesurar. I jubilar-se sent dona presentadora és encara avui una missió impossible. Potser sí que hi hauria de començar a pensar, o potser que la pantalla tal com la coneixem envelleixi abans que jo. I potser, qui sap, hauré de canviar d’ofici.
L’edat, el pas del temps. Els 50 són els nous 30. I els 80, els nous 60. Quina gran mentida. Ni el temps tot ho cura ni l’edat és només un número. Acostumem a tenir la paraula edat a la boca. Per massa i per massa poc. No sempre estàs a la millor etapa de la teva vida. Ni tots les superem ni les suportem de la mateixa manera. L’edat ens marca des que naixem. Ens ho recorda el DNI, les xarxes socials i el currículum. L’edatisme, per molt que ho vulguem negar, és ara més present que mai en tots els àmbits i a totes les franges d’edat. I el millor moment ‘per’ és cada cop més curt o passa més ràpidament. Especialment, si ets dona. Sobretot, si ets dona i dones la cara.
La gran Emma Vilarasau, no per edat sinó per trajectòria, va aprofitar el seu discurs com a millor actriu als Premis Gaudí per posar veu a totes aquelles dones, actrius, víctimes de l’edatisme. Deia que s’ha de normalitzar veure gent gran a les pel·lícules i que la societat no pot permetre’s perdre la mirada d’aquestes dones sàvies. Perquè, amb això, el cinema ajudarà a perdre la por irracional que tots tenim de fer-nos grans. I així és. Necessitem referents a la gran pantalla i a la petita. Hem de trencar amb els estereotips de vellesa, a tot arreu. Perquè cadascú l’afronti com vulgui, però sense drames. Els que se separen passats els 60, els que fan la volta al món i els que participen en la Marató de Nova York. I també els que juguen a cartes al bar o miren la sèrie al sofà de casa. Tot és respectable. Perquè només cadascú de nosaltres, i ningú més, hem de decidir si som massa o massa poc per viure com ens doni la gana.