Cal esperar d’Europa un gir copernicà com el que ha mostrat el polonès Donald Tusk apel·lant a la majoria d’edat europea i a la fi del seu infantilisme consentit. Tusk va dir obvietats que fan mal: “Europa pateix dèficit de coratge i imaginació. 500 milions d'europeus demanen a 300 milions d'americans que els defensin de 140 milions de russos. No ens manca superioritat econòmica o militar, sinó la convicció de ser una potència mundial”.
Potser Putin i Trump hauran fet despertar Europa de la seva acomodatícia i suïcida dependència militar dels EUA, energètica de Rússia i tecnològica de la Xina. A més, Europa no pot renunciar a la cosa per la qual és envejada i continua atraient immigrants: la democràcia, l’ordre i el marc de drets socials, davant de l’accentuació de les autocràcies entre les principals potències econòmiques o militars. Per això, Europa no pot admetre que s’acusi Ucraïna d’una guerra que s’ha generat per la invasió per part de Rússia i ha comportat als ucraïnesos 80.000 morts, 400.000 ferits, 6,1 milions de refugiats a l'estranger, 3,7 milions de desplaçats interns a Ucraïna, 12,7 milions d'ucraïnesos que necessiten ajuda humanitària, 16.000 civils ucraïnesos retinguts incomunicats, sense judici, a les presons russes, 20.000 nens deportats i “reeducats” a Rússia, afectats 27.000 edificis, 209.000 habitatges unifamiliars, 130.000 màquines agrícoles i 515 hospitals que han estat destruïts, danyats o confiscats i un 20% del territori ocupat.
Però, hi ha molt més en joc que el suport a Ucraïna. Segons diversos analistes estratègics, no es pot pressuposar que el desgast rus en la guerra comporti el seu amansiment. És veritat que Rússia ha patit una derrota estratègica per l'ampliació de l'OTAN a Suècia i Finlàndia, per la pèrdua d'influència en l'espai postsoviètic i per la dependència de la Xina. Però tot i el desgast molt elevat d'homes i equipament, l’exèrcit rus conserva les capacitats de regeneració i l’avantatge al camp de batalla. El Kremlin utilitza la guerra per militaritzar la societat russa i transformar l'ordre mundial. El seu pressupost de defensa augmentarà un 25% el 2025 superant la suma de la despesa destinada a política social, sanitat, educació i suport a l'economia. L'exèrcit rus ha adquirit una experiència única en el maneig de drons, el guiat de míssils i la guerra electrònica; i s’ha transformat en una força combativa heterogènia, però potent. El terror sobre la població civil que ja va aplicar a Síria, continua essent una de les seves característiques.
Per això, quan els serveis d'intel·ligència alemanys i danesos preveuen que V. Putin atacarà el 2029 les nacions europees que Trump ha deixat a la intempèrie, cal començar a córrer. Quan Trump proposa retirar les seves tropes del conjunt d’Europa i especialment dels països adherits a l’OTAN a partir de 1990, està tornant a dibuixar el teló d’acer però no entre democràcies i comunisme, sinó entre una Europa sotmesa als designis de la tecnoligarquia americana i als de l’oligarquia extractiva russa. Trump també ha retirat el control sobre els ciberatacs russos i dona suport amb Putin a les forces populistes d’ultradreta europees (els Patriotes) destinades a crear el caos social. Està apunyalant el Vell Continent per facilitar les tasques que Rússia està duent a terme en la seva guerra híbrida contra Europa: sabotatge d’infraestructures estratègiques com els cables submarins al mar Bàltic, assassinats pels serveis russos a Europa i expansió a l’Àfrica subsahariana, aprofitant els errors del neocolonialisme francès. Els mercenaris del Grup Wagner, s'han rebatejat com a "Cos d'Àfrica" i actuen a Mali, Níger i Burkina Faso, on asseguren l’extractivisme del capitalisme rus alhora que controlen i provoquen els fluxos migratoris cap a Europa. Amb la previsible disminució de la presència a Síria, Rússia ha cercat alternatives implicant-se a Líbia amb el govern de Bengasi, curiosament aliat també amb Egipte i França, i obtenint una base naval a Port Sudan, com a porta d'entrada al Mar Roig.
Doncs, per a qui treballa Trump? La contradicció la té el seu home d’exteriors, Marco Rubio, que va presidir el comitè d'investigació americà sobre possibles interferències russes en l’elecció del primer Trump. Amb conclusions signades per ell:
- Rússia va interferir a les eleccions nord-americanes del 2016 per ajudar a Donald Trump i fer mal a Hillary Clinton, piratejant correus electrònics.
- El pirateig va ser ordenat pel mateix Vladímir Putin.
- L'informe va trobar nombrosos contactes entre ajudants de campanya de Trump i funcionaris russos.
- En les conclusions de l'informe es deia que el govern rus representava una greu amenaça per als serveis d'intel·ligència.
Davant d’això, cal caure en la conspiranoia? O simplement ens trobem amb una aliança per dinamitar Europa, el darrer obstacle, pel seu pes econòmic i pel model democràtic i social, a l’arribada mundial del post capitalisme autoritari? Sigui com sigui, Trump comparteix la narrativa del Kremlin i transforma Amèrica en una nació hostil a Europa, multiplicant les declaracions agressives cap a Dinamarca per prendre el control de Groenlàndia i humiliant i amenaçant els seus veïns, Canadà i Mèxic. Aquest caos relacional amb els socis històrics dels EUA a qui ajuda? Al poble americà segur que no. La tecnoligarquia i les oligarquies extractives que envolten Trump, Putin i Xi Jinping són les que han encarregat la feina bruta militar a Rússia. I Trump s’encarrega d’esverar el galliner.
Davant d’això, Europa ha de reaccionar. Es pot ser antimilitarista, però si tens de veí un abusananos que només entén de la força dels tancs o dels drons, ho tens pelut. I això no es pot sustentar només amb el suport armamentístic a Ucraïna perquè els seus joves vagin sacrificant-se per nosaltres al front. L’actual ajut europeu a Ucraïna significa de mitjana 1,2 tasses de cafè al mes per europeu. Encapçalen la llista: Dinamarca amb 7,7 tasses, Estònia 6,5, Lituània i Suècia amb el 5,8, Letònia 5,3 Noruega 4,8, Finlàndia 4,2 i Països Baixos 4,1. França i el RU, que de paraula volen liderar la resistència, no arriben a dues tasses. I Espanya, només 0,4, a la cua de la llista d’ajuts, dues dècimes més que l’Hongria pro Putin d’Orbán. En el capítol de defensa, en canvi, els qui tenen Rússia a la frontera com Finlàndia i Polònia, estan blindant-se perquè són nacions-estat tendres, on la independència es va forjar, atrapades entre els Reichs alemanys i els imperis tsaristes-estalinistes; i saben on tenen el perill. Probablement, hi haurà pujada de pressupostos militars europeus. Només cal esperar que siguin per afavorir indústries pròpies amb tecnologia pròpia, sinó ens tornarem a trobar com amb les forces de dissuasió nuclear estacionades a Alemanya, Itàlia i els Països Baixos però amb control americà.
Però més enllà de les presses pel rearmament, Europa ha d’apostar amb diner públic per la reindustrialització tecnològica i l’emancipació energètica. Així mateix, ha d’ampliar les seves cartes internacionals. Macron va indicar el camí de l'Índia, un gegant demogràfic de tradició democràtica, inserit entre autocràcies: els amos xinesos de la tecnologia i el comerç mundial, i el bloc aràbico-islàmic que controla l’energia fòssil. Europa també s’haurà de reconciliar amb l’Àfrica subsahariana. I finalment, però de forma immediata, caldrà apuntalar Europa amb les frontisses euroafricana del Marroc i eurasiàtica de Turquia. Fa pocs dies, des de la presó, el líder Ocalan ha reclamat el desarmament i la dissolució del seu partit kurd, PKK. Aquest gir històric i el moment escollit té en part a veure amb el canvi profund de l’escaquer internacional. La Turquia d’Erdogan fa temps que treballa per recuperar la influència política i econòmica, i si cal militar, sobre els espais històrics de l’antic imperi otomà. De fet, té tropes a Síria, Iraq, Qatar, Somàlia, Bòsnia, Albània, Kosovo, Azerbaidjan i Líbia, on dona suport al Govern recolzat per l’ONU. És un moment en què tenir el front intern amb els kurds més calmat, a Turquia li permetria reeixir en aquells objectius.
Quasi en paral·lel a la declaració d’Ocalan, Erdogan s’ha mostrat favorable que Ucraïna no cedeixi cap territori dels envaïts per Rússia; inclosa Crimea, on cal recordar que la població originària eren els tàtars, de llengua túrquica, deportats per centenars de milers a Sibèria en època de Stalin. En el mateix sentit, Turquia defensa l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN, i s’ha obert a desplegar forces de pau a Ucraïna, a canvi de seure en la taula de negociacions i tornar a optar a entrar a la Unió Europea.
Si Europa vol augmentar la seva massa crítica potser haurà de fer un pensament respecte a les demandes turques. En el cas marroquí, el lobby espanyol ja cuida la monarquia alauita més enllà de l’imaginable. Caldrà veure com aquestes falques euroafricanes i eurasiàtiques, des d’Algesires a Istanbul, que deia la cançó del Serrat, no comportin gaires penyores que incendiïn les bases socials populars dels estats europeus. Ara bé, quina és l’alternativa que ofereixen els Patriotes d’ultradreta des de Vox a Orbán, passant per Le Pen? I quina alternativa ofereixen les esquerres postcomunistes, de Mélenchon a Podemos, que ara es troben amb els odiats americans facilitant la feina a la seva estimada Rússia? Una Europa captiva del militarisme i el capitalisme extractivista rus, sotmesa a la tecnologia i al comerç minorista xinès i al monopoli tecnooligàrquic dels amics americans de Musk.