N’hi ha que continuen valorant amb les ulleres de la Guerra Freda l’actual canvi disruptiu internacional, la “trumpada” per repartir-se l’Àrtic i el món sencer. Fa pocs dies Trump es presentava envoltat per les set magnífiques empreses tecnoligàrquiques: Meta, Apple, Microsoft, Alphabet, Nvidia, Amazon i Tesla, l’amo de la qual renega del mercat i de la democràcia. Al mateix temps, Xi Jinping, en un simposi del Partit Comunista xinès, aplaudia els membres del partit i dirigents empresarials globals d'Alibaba, Tencent, BYD, Huawei, DeepSeek, Baidu, Didi Chuxing, Meituan o Bilibili. I en connivència amb la dictadura comunista, altres empreses com Hutchison Port Holdings que opera el 13% del trànsit mundial de contenidors, o Wahaha l'empresa més lucrativa de la Xina.
I a la Rússia de Putin, estan a les ordres del Kremlin els oligarques crescuts en la privatització de les empreses extractives d’alumini, gas, petroli i altres minerals rars: Mikhaïl Fridman, German Khan, Roman Abramóvitx, Alixer Usmanov, Piotr Aven o Oleg Deripaska, entre d'altres.
Aquest és el marc internacional on avui se situa el joc de la competència i les aliances entre les principals potències. La novetat és que per primera vegada des de fa 500 anys, Europa no hi és. Rússia, molt disminuïda econòmicament, encara fa valer la seva situació geogràfica i el seu potencial de matèries primeres, i ocupa la ròtula entre la Xina i els EUA. Per això està facilitant als autòcrates d’ambdós països, amb el suport de Musk, la desestabilització política de les forces de tradició democràtica predominants a Europa, fins ara.
Quan Trump acorda amb Putin sacrificar Ucraïna, va més enllà, i avisa que retirarà les tropes americanes dels estats fronterers amb Rússia. O sigui, ens trobem amb un retorn al 1945 del repartiment d’Europa i un nou teló d’acer. Vivim un nou Ialta, sense Churchill. Crec que aquesta autèntica trompada ha deixat estabornits els liberals i els esquerrans de manual. Aquests esquerrans que s’alineen sistemàticament a favor dels enemics dels EUA i que encara ara continuen defensant l’abandó d’Ucraïna a la seva sort, culpant l’Occident i Zelenski de la guerra, què diran ara que Trump ha incorporat tots els seus arguments per pactar amb Putin? Aquells liberals que han salivat davant la campanya antiwoke del trumpisme, quina cara els queda quan Trump s’aboca a una política de proteccionisme nacionalista? Quina és la convulsió que han d’experimentar els esquerranistes pota negra que ataquen sistemàticament el mercat quan l’home que mana amb Trump, Musk, els compra la idea, ja que és partidari dels monopolis i de la liquidació de la competència? I els liberals que gaudien de les invectives del trumpisme al progressisme, què hi diuen ara sobre aquest postcapitalisme d’Elon Musk i Peter Thiel, al que li fa nosa la democràcia i el mercat? La destrucció de la democràcia burgesa, tan desitjada pels postcomunistes, serà benvinguda de la mà del postcapitalisme?
Les crítiques a la Unió Europea han unit els postcomunistes de manual, els proserbis i prorussos per tradició, amb l’extrema dreta dels patriotes, proserbis i prorussos. La pujada d’AdF, la traïció permanent d’Orbán i la posició de Le Pen i de Vox els faria desitjar a tots ells un nou pacte Mólotov-Ribbentrop entre autoritaris liderats pels russos de Putin i els francogermànics de Le Pen- Weidel. Però en realitat, els patriotes europeus d’ultradreta o els internacionalistes ortodoxos, els roig bruns, seran còmplices de la marginació d’Europa en el nou escenari de les grans potències dels EUA i Xina, amb la ròtula de la Federació Russa pel mig.
A la resta d’europeus no ortodoxos ens queda la sortida de l’autoflagel·lació, però normalment a l’esquena del de davant, dient que Europa s’ho mereix. Aquesta actitud beata d’assumir la penitència pel passat colonial europeu, ha de recaure en els que som besnets dels qui ja eren llavors classes subalternes del capitalisme imperialista? Europa és encara el principal referent democràtic i social del món, però està minvant com a potència econòmica i ha esdevingut un nan polític i militar. Es podrà mantenir la primera virtut demosocial sense mullar-se per defensar les posicions en els altres tres vessants? Els informes Draghi i Letta ja han advertit del que cal fer en l’àmbit econòmic i tecnològic: Europa no pot dependre del gas barat rus, ni àrab; no pot dependre de la tecnologia xinesa. Però ara, com ja ha advertit el nou canceller alemany Merz, tampoc pot refiar-se del paraigua militar americà.
La Covid, l’ocupació d’Ucraïna i el retorn de Trump han tret la bena dels ulls d’Europa. Caldrà aprofitar la finestra d’oportunitat i que Alemanya, en mans d’un conservador de tradició democràtica, es desacomplexi i, alhora que reinicia el seu rellançament econòmic, lideri l’emancipació d’Europa davant la pinça autoritària econòmico-militar- de l’eix del mal global: Trump – Putin – Xi Jinping. I no serà fàcil. En no tenir una unitat política i militar garantida es produeixen moviments insolidaris de molts dels estats per salvar-se unilateralment, ells o les seves elits.
Per tant, caldrà tenir present que caldrà moure’s al si d’altes complexitats. Per exemple, els qui abonen posicions antiisraelianes i antiucraïneses potser no contemplen que bastants dels oligarques de l’era Putin tenen nacionalitat russa i israeliana. Alhora, l’enemic mortal d’Israel, Iran, està ajudant els russos contra Ucraïna. Els projectes neoimperials de Putin, volent reproduir l’URSS entorn del Mar Negre, aplaudits pels dos extrems ideològics europeus, xoquen amb la voluntat de reimplantar l’imperi otomà per part de Turquia; que ja ha avisat que no acceptarà els fets consumats de l’ocupació de Crimea, on entre d’altres coses la minoria túrquica dels tàtars ha estat sistemàticament perseguida amb episodis genocides en època de Stalin. Alhora, aquesta agenda neotomana està permetent la preeminència truca a la Síria post-Assad, en detriment dels kurds que són els qui sempre reben. I Palestina no és només un territori de devastació per part d’Israel, sinó el camp de la batalla sorda entre el panislamisme abanderat pels perses de l'Iran i el panarabisme liderat per les monarquies àrabs. Batalla que es reprodueix a Líbia entre el panislamisme otomà turc contra el panarabisme amb suport d’Egipte. O al Magrib, entre Algèria que reconeix el Sàhara Occidental, i el Marroc que l’ha absorbit amb suport de Trump i del govern del PSOE. Zapatero està fent bons oficis amb la monarquia alauita, seguint la tradició de González, i abans del ministre del Movimiento, Solís, que va facilitar la Marxa Verda mentre Franco estava al llit de mort. I tot, a canvi de negocis en el sector immobiliari, l’agricultura i la pesca, la regulació de l’aixeta de la immigració, la moratòria en el retorn de Ceuta i Melilla i el control politicoreligiós sobre les comunitats islàmiques de la migració magribina en competència amb la influència del waabisme de l’Aràbia Saudita. I podríem continuar.
Així que, se sigui més o menys simpatitzant amb Zelenski, aquest és l’únic líder que ha parlat clar a Europa. Hi ha tornat en la cimera d’avui. Cal superar una Europa desunida, acovardida i acomodada en l’externalització de la defensa militar, la producció de tecnologia o el subministrament energètic. Cal una força militar europea que deixi endarrere l’OTAN i que s’obri a estats del Mediterrani amb un règim mínimament homologable democràticament. Cal accelerar la transició energètica, la reforma per l’eficiència dels estats del benestar i la reindustrialització tecnològica. I cercar aliances amb l’Índia i els estats subsaharians, més enllà de l’eix de les tecnoligarquies autoritàries. L’Europa social i democràtica ha d’oposar-se al pacte entre neoautoritaris que repeteixi el de Moscou de 1939 o el de Ialta de 1945, sense la seva veu i la d’Ucraïna. Només així podrem aplicar àrnica sobre la trompada que ha rebut Europa.