Fa uns dies vaig mostrar l’estelada des de la tribuna del Congrés dels Diputats a Madrid, i aquest gest, inèdit en la història, va provocar tota mena de reaccions. La majoria de les que em van arribar van ser de suport, però també algunes més crítiques. Les agraeixo totes, les que m’animen a continuar i les que m’estimulen a millorar. El principal resultat pràctic, sens dubte, és que la llei repressiva que el PP volia aprovar va haver de passar un tràngol i un ridícul tan clamorós que el mateix PP, amb els colors a la cara, la va acabar tombant. De vegades sí que seguem alguna cadena.
Pel que fa als elogis no hi tinc gaire a dir, potser més enllà d’apuntar que jo vaig fer el que creia que em tocava fer, davant d’una llei que pretenia vulnerar la llibertat d’expressió i emparar abusos policials que ja s’estan produint a molts estadis del Regne d’Espanya. Calia defensar la democràcia, i el millor era exhibir l’ensenya més maltractada en democràcia, una ensenya de pau i de llibertat com és la bandera estelada. No en vaig tenir cap dubte, ho vam preparar a consciència amb l’equip, i vaig sortir a fer allò que interpretava que els que m’havien elegit, i potser molts d’altres, esperaven de mi.
Les veus crítiques espanyoles van destacar sobretot que era un acte impropi, una “gamberrada” (com titulava El Mundo) que no es corresponia amb la solemnitat del Congrés dels Diputats. El decòrum sol ser una apreciació molt subjectiva, però en qualsevol cas no veig com una bandera pot ofendre més que una altra. És el que li vaig dir al president del Congrés, Jesús Posada, a micro tancat; que no entenia com l’estelada podia ofendre i no, per exemple, l’enorme escut i la bandera espanyola que ell té permanentment a la seva esquena.
Hi ha una part dels espanyols que, quan veuen la bandera de la independència catalana, de seguida els vénen al cap paraules com ofensa, provocació, odi... quan jo entenc que l’estelada és sobretot un símbol d’amor, de germanor i de tolerància; el símbol que vol encarnar un futur d’esperança i de construcció d’un país més just. Però bé, també la bandera cubana de l’estel solitari (en la qual s’inspirà l’estelada) va ser qualificada de terrorista en el seu moment; es va arribar a executar gent pel simple fet d’enarborar-la, i avui és respectada en el concert de les nacions. El mateix va passar durant molts anys amb la senyera quadribarrada. Amb una mica de paciència, veurem com assolim la plena sobirania política i es cura la icterícia espanyola.
Em van preocupar més les objeccions d’alguns catalans al gest. N’hi havia que compartien les objeccions espanyoles, amb un punt de provincianisme que, confesso, em costa d’entendre. Es pot ser unionista i rebutjar la independència del propi país (cada cop amb menys arguments, admetem-ho), però no comprenc de cap manera com algú pot menystenir o fins i tot ridiculitzar els compatriotes que, amb tota sinceritat, volen assolir la majoria d’edat nacional. Em costa pair que algú consideri impropi exposar el símbol de l’estat propi, especialment quan això es fa al rovell de l’ou del debat polític i institucional. És precisament allà on cal fer-ho i és allà on fa més servei, perquè és on es veu més i on adquireix la seva plena significació política.
Altres van destacar que l’estil no va ser prou digne o cerimoniós. Deixeu-me dir que a mi, el que realment m’agradaria, seria visitar el Congrés de Diputats com a representant de la República Catalana, i que la bandera pròpia, estelada o la que triéssim, onegés al pal més alt al costat de la bandera que als espanyols més els plagués tenir o conservar. Però de moment, això es limita al domini de la il·lusió. Per tant, vaig fer el que vaig poder; i si ho veieu en vídeo, juraria que l’acte va quedar prou decent, amb la bandera planxada al frontal de la tribuna, aguantant-la tant com vaig poder quan fins i tot el president ja m’havia retirat el so del micro.
Certament, vaig portar la bandera plegada dins de la carpeta perquè no sospitessin res. És veritat que a l’hora de desplegar-la vaig haver d’enrotllar-la una mica per fer-la arribar fins al frontal de la tribuna i allà deixar-la caure com qui estén una flassada, i sacsejar-la un poc per deixar-la llisa. És evident que en retirar-la no ho vaig fer amb el rigor protocol·lari dels marines nord-americans –moment que els fotògrafs més castissos van captar i explotar a fons. Prometo que n’he pres nota i que la pròxima vegada ho faré molt millor. Però al marge de tots els detalls, jo em quedo amb una anècdota, una de sola que per a mi ja val tot l’esforç.
En plena tempesta mediàtica, quan rebia tota mena de comentaris, em van arribar les paraules d’una persona que fa poc, en un partit de futbol, va rebre de valent. A aquesta persona la policia la va estomacar, la va insultar i humiliar per portar una estelada. I aquesta persona em va dir que se sentia reivindicada en el seu dolor i acompanyada en la seva defensa. I que m’agraïa el gest de tot cor. O sigui que mireu, si algú em demana per què ho vaig fer, per què vaig mostrar l’estelada a l’hemicicle de Madrid, li diré que ho vaig fer per aquesta persona. I per tota la gent que ha pagat la seva expressió de llibertat, de justícia social i de dignitat nacional amb la vexació, els mals tractes i fins i tot la mort. A ells els dedico un dels gestos més bonics que he tingut el privilegi de fer en tota la meva vida.
Pel que fa als elogis no hi tinc gaire a dir, potser més enllà d’apuntar que jo vaig fer el que creia que em tocava fer, davant d’una llei que pretenia vulnerar la llibertat d’expressió i emparar abusos policials que ja s’estan produint a molts estadis del Regne d’Espanya. Calia defensar la democràcia, i el millor era exhibir l’ensenya més maltractada en democràcia, una ensenya de pau i de llibertat com és la bandera estelada. No en vaig tenir cap dubte, ho vam preparar a consciència amb l’equip, i vaig sortir a fer allò que interpretava que els que m’havien elegit, i potser molts d’altres, esperaven de mi.
Les veus crítiques espanyoles van destacar sobretot que era un acte impropi, una “gamberrada” (com titulava El Mundo) que no es corresponia amb la solemnitat del Congrés dels Diputats. El decòrum sol ser una apreciació molt subjectiva, però en qualsevol cas no veig com una bandera pot ofendre més que una altra. És el que li vaig dir al president del Congrés, Jesús Posada, a micro tancat; que no entenia com l’estelada podia ofendre i no, per exemple, l’enorme escut i la bandera espanyola que ell té permanentment a la seva esquena.
Hi ha una part dels espanyols que, quan veuen la bandera de la independència catalana, de seguida els vénen al cap paraules com ofensa, provocació, odi... quan jo entenc que l’estelada és sobretot un símbol d’amor, de germanor i de tolerància; el símbol que vol encarnar un futur d’esperança i de construcció d’un país més just. Però bé, també la bandera cubana de l’estel solitari (en la qual s’inspirà l’estelada) va ser qualificada de terrorista en el seu moment; es va arribar a executar gent pel simple fet d’enarborar-la, i avui és respectada en el concert de les nacions. El mateix va passar durant molts anys amb la senyera quadribarrada. Amb una mica de paciència, veurem com assolim la plena sobirania política i es cura la icterícia espanyola.
Em van preocupar més les objeccions d’alguns catalans al gest. N’hi havia que compartien les objeccions espanyoles, amb un punt de provincianisme que, confesso, em costa d’entendre. Es pot ser unionista i rebutjar la independència del propi país (cada cop amb menys arguments, admetem-ho), però no comprenc de cap manera com algú pot menystenir o fins i tot ridiculitzar els compatriotes que, amb tota sinceritat, volen assolir la majoria d’edat nacional. Em costa pair que algú consideri impropi exposar el símbol de l’estat propi, especialment quan això es fa al rovell de l’ou del debat polític i institucional. És precisament allà on cal fer-ho i és allà on fa més servei, perquè és on es veu més i on adquireix la seva plena significació política.
Altres van destacar que l’estil no va ser prou digne o cerimoniós. Deixeu-me dir que a mi, el que realment m’agradaria, seria visitar el Congrés de Diputats com a representant de la República Catalana, i que la bandera pròpia, estelada o la que triéssim, onegés al pal més alt al costat de la bandera que als espanyols més els plagués tenir o conservar. Però de moment, això es limita al domini de la il·lusió. Per tant, vaig fer el que vaig poder; i si ho veieu en vídeo, juraria que l’acte va quedar prou decent, amb la bandera planxada al frontal de la tribuna, aguantant-la tant com vaig poder quan fins i tot el president ja m’havia retirat el so del micro.
Certament, vaig portar la bandera plegada dins de la carpeta perquè no sospitessin res. És veritat que a l’hora de desplegar-la vaig haver d’enrotllar-la una mica per fer-la arribar fins al frontal de la tribuna i allà deixar-la caure com qui estén una flassada, i sacsejar-la un poc per deixar-la llisa. És evident que en retirar-la no ho vaig fer amb el rigor protocol·lari dels marines nord-americans –moment que els fotògrafs més castissos van captar i explotar a fons. Prometo que n’he pres nota i que la pròxima vegada ho faré molt millor. Però al marge de tots els detalls, jo em quedo amb una anècdota, una de sola que per a mi ja val tot l’esforç.
En plena tempesta mediàtica, quan rebia tota mena de comentaris, em van arribar les paraules d’una persona que fa poc, en un partit de futbol, va rebre de valent. A aquesta persona la policia la va estomacar, la va insultar i humiliar per portar una estelada. I aquesta persona em va dir que se sentia reivindicada en el seu dolor i acompanyada en la seva defensa. I que m’agraïa el gest de tot cor. O sigui que mireu, si algú em demana per què ho vaig fer, per què vaig mostrar l’estelada a l’hemicicle de Madrid, li diré que ho vaig fer per aquesta persona. I per tota la gent que ha pagat la seva expressió de llibertat, de justícia social i de dignitat nacional amb la vexació, els mals tractes i fins i tot la mort. A ells els dedico un dels gestos més bonics que he tingut el privilegi de fer en tota la meva vida.