El gran actiu d’Aliança Catalana és haver aconseguit reunir sota unes mateixes sigles electorats d’extrema dreta que, si els obliguessin a triar en l’eix nacional, difícilment compartirien papereta. Per això Madrid no els interessa tant com diuen.

Aliança Catalana explica que no es presentarà a les eleccions generals perquè el seu projecte polític només té sentit a Catalunya. Podria semblar una explicació coherent amb el relat que Sílvia Orriols ha construït: no anar a Madrid, no participar de les institucions de l’Estat i treballar exclusivament per la independència.

Però hi ha una altra lectura. I les dades permeten, com a mínim, plantejar-la i encara és més creïble.

Aliança Catalana ha construït una coalició electoral força peculiar. D’una banda, creix massivament a costa de Junts. Segons el CEO del juliol, un 28% de les persones que havien votat Junts el 2024 optarien ara per Aliança. Però, al mateix temps, també captaria un 23% de l’antic electorat de Vox i aproximadament un 8% del PP.

És a dir, Orriols aconsegueix que coincideixin dins d’una mateixa papereta votants procedents de tradicions polítiques gairebé antagòniques en la qüestió nacional perquè els uneix idees d’extrema dreta. I aquí apareix la dada més interessant.

Quan el CEO pregunta què farien aquests mateixos votants en unes eleccions generals en què Aliança no es presenta, la coalició es parteix: aproximadament un 23% aniria a Junts i un 22% a Vox, inclús un 11% al PP.

No és una anècdota demoscòpica. És una pista sobre la naturalesa del fenomen.

El votant procedent de Junts i el votant procedent de Vox poden discrepar radicalment sobre Espanya, Catalunya o la independència. Però poden coincidir en una altra cosa: immigració, identitat, seguretat, xenofòbia i una determinada idea de pertinença nacional.

Precisament una investigació presentada aquest any a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials conclou que la immigració i la xenofòbia, més que no pas la independència, explica la fuga de vot de Junts cap a Aliança Catalana. Els investigadors detecten també importants coincidències entre Aliança i Vox en nativisme, autoritarisme, populisme, vinculació entre immigració i inseguretat o l’anomenat “xovinisme del benestar”. El principal element que els separa és el projecte nacional: catalanisme i independentisme en un cas, espanyolisme en l’altre.

Aquesta és probablement una de les claus del creixement demoscòpic d’Aliança. La bandera canvia. El combustible, molt menys.

Quan parla a l’electorat procedent de Junts, Aliança pot presentar-se com l’independentisme sense complexos, identitari, lingüístic i cultural. Quan el debat gira entorn de la immigració, la delinqüència o la seguretat, entra en un terreny que comparteix àmpliament amb la dreta radical ultra espanyola.

No cal ni tan sols pensar que existeixi una estratègia territorial dissenyada al mil·límetre. El mateix discurs permet lectures diferents segons qui l’escolta. I això connecta Aliança amb un fenomen molt més ampli que Catalunya.

Trump als Estats Units, Meloni a Itàlia, Le Pen a França, AfD a Alemanya o Vox a Espanya han crescut convertint la immigració, la identitat i la confrontació cultural en elements centrals de la política. Nació ha explicat, de fet, que dirigents de Vox veuen coincidències programàtiques i vasos comunicants electorals entre Vox i Aliança, i situa Trump, Meloni, Le Pen o AfD entre els referents compartits dins d’aquest ecosistema polític.

També encaixa aquí l’occidentalisme que reivindica Orriols i el seu suport explícit a Israel. No perquè existeixi cap trama oculta al darrere, sinó perquè forma part d’un corrent de la dreta radical europea que presenta molts conflictes polítics en termes gairebé civilitzatoris: Occident davant l’islamisme, els de dins davant els de fora, nosaltres davant d’ells.

I arribem així a les eleccions generals. Presentar-s’hi obligaria Aliança Catalana a resoldre una contradicció que ara pot administrar còmodament.

Hauria de competir directament amb Vox per una part del seu electorat potencial i, al mateix temps, amb Junts per una altra. Sobretot, faria molt més visible que una part de les persones que voten Orriols al Parlament poden votar Santiago Abascal al Congrés. I el seu resultat seria molt pitjor del que diagnostiquen les enquestes al Parlament donant la imatge que és un projecte que es desinfla a les urnes.

Per a un votant independentista procedent de Junts, aquesta fotografia pot resultar incòmoda.

Perquè una cosa és votar Aliança pensant que es vota un independentisme més contundent. Una altra és descobrir que una part significativa dels teus companys de papereta, quan desapareix Aliança, escullen Vox i que, en el fons, són les mateixes idees canviant de bandera.

Aquí és on potser Aliança Catalana no vol que se li vegi el llautó. Perquè com diuen en castellà "Dime con quien vas y te dire quien eres".

La seva fortalesa electoral consisteix precisament a mantenir junts dos electorats que comparteixen una determinada visió de la immigració, la identitat, però que poden estar als antípodes quan se'ls pregunta quina és la seva nació.

Per això, potser, no presentar-se a Madrid no és una qüestió de principis, és una qüestió de tàctica electoral. Mentre no els obliguis a triar entre la bandera i la immigració, tots poden continuar votant la mateixa papereta.