El ritme frenètic de l'actualitat està afectant l'estat d'ànim de molts ciutadans.
Hi ha qui creu que la derrota permanent, aquesta buidor que sentim, tant els que son independentistes com els que no, existeix des de fa temps perquè la por, el re menor, ens ha definit sempre, tard o d'hora, com a catalans.
No ho nego ni ho afirmo perquè no sé si és un tret intrínsec. Només sé que hi ha una conseqüència que ens connecta a tots per igual: la tristesa. La incomprensió, el dolor que genera la situació actual. Aquest, a hores d'ara, és l'únic autèntic front comú.
Per això és més necessari que mai que es produeixi a tots els àmbits, públics i privats, un canvi, un relleu. Per curar, revitalitzar, fer sentir a tothom part d'un projecte comú cal acceptar, en primer lloc, que hi ha sectors que estan en perill, empatxats, maltractats, escèptics i, bona part d'ell, encapritxats. Parlaré del meu, la joventut, però podria aplicar-ho a molts altres.
Té a veure amb la situació política però també en el paper que tenim a la societat. El risc a ser engolits pel confort i el "mode avió" és greu. I en un moment com aquest hi hem de ser, siguem com siguem, pensem com pensem, a tot arreu. Cal dotar-se d'eines i instruments pel canvi i cal posar-s'hi ja.
Abandonats, fa temps, per les administracions i per les primeres planes dels mitjans de comunicació, els joves hem de recuperar llum i força. Som llavor. I sense això no hi ha futurs arbres, i encara menys boscos. El cansament, la manca d'oportunitats, de capacitat per assumir responsabilitats, individuals i col·lectives, ens allunya del present i de la història del país.
No es pot renunciar, sent jove, a cap grandesa, ni llibertat. Hi ha un deure moral, pels passats i pels futurs, a aferrar-se a l'instint rosegador i ambiciós de la vida. La creació. Del tronc vell, no només hi ha llenya morta. Però ara cal fer foc nou.
En el moment de destrempament global, tristesa, emprenyament, molts joves s'estan mobilitzant. Diria, a tots els pares, que els escoltin. No us quedeu amb la melodia, interpreteu el que us estan reclamant, i accepteu que sense els joves, no us queda esperança. Els avis n'hi diran fe, els pares i mares, relleu natural, nosaltres n'hi direm treball, feina.
Dotats d'oportunitats, segur que al nostre costat trobarem joves desmotivats, que no voldran conrear més la terra. I és legítim. Son aquests, la vostra derrota. La vostra autèntica tristesa. Però també seran la causa de la nostra defensa. El temps córrer, i la joventut tard o d'hora serà una altra, que haurà de seguir llaurant, i que com menys persones desconnectades es trobin del país, més fàcil ho tindran per construir un lloc ple de llibertats, de somnis, cels i mars.
Els set teixidors de Rochdale van triar la presó i l'exili. Va ser la seva única sortida perquè la classe obrera anglesa avancés. Es van dedicar a l'ideal sense recular. El sacrifici és, de tots els actes, el més restaurador. I segurament, tenien raó.
Hi ha qui creu que la derrota permanent, aquesta buidor que sentim, tant els que son independentistes com els que no, existeix des de fa temps perquè la por, el re menor, ens ha definit sempre, tard o d'hora, com a catalans.
No ho nego ni ho afirmo perquè no sé si és un tret intrínsec. Només sé que hi ha una conseqüència que ens connecta a tots per igual: la tristesa. La incomprensió, el dolor que genera la situació actual. Aquest, a hores d'ara, és l'únic autèntic front comú.
Per això és més necessari que mai que es produeixi a tots els àmbits, públics i privats, un canvi, un relleu. Per curar, revitalitzar, fer sentir a tothom part d'un projecte comú cal acceptar, en primer lloc, que hi ha sectors que estan en perill, empatxats, maltractats, escèptics i, bona part d'ell, encapritxats. Parlaré del meu, la joventut, però podria aplicar-ho a molts altres.
Té a veure amb la situació política però també en el paper que tenim a la societat. El risc a ser engolits pel confort i el "mode avió" és greu. I en un moment com aquest hi hem de ser, siguem com siguem, pensem com pensem, a tot arreu. Cal dotar-se d'eines i instruments pel canvi i cal posar-s'hi ja.
Abandonats, fa temps, per les administracions i per les primeres planes dels mitjans de comunicació, els joves hem de recuperar llum i força. Som llavor. I sense això no hi ha futurs arbres, i encara menys boscos. El cansament, la manca d'oportunitats, de capacitat per assumir responsabilitats, individuals i col·lectives, ens allunya del present i de la història del país.
No es pot renunciar, sent jove, a cap grandesa, ni llibertat. Hi ha un deure moral, pels passats i pels futurs, a aferrar-se a l'instint rosegador i ambiciós de la vida. La creació. Del tronc vell, no només hi ha llenya morta. Però ara cal fer foc nou.
En el moment de destrempament global, tristesa, emprenyament, molts joves s'estan mobilitzant. Diria, a tots els pares, que els escoltin. No us quedeu amb la melodia, interpreteu el que us estan reclamant, i accepteu que sense els joves, no us queda esperança. Els avis n'hi diran fe, els pares i mares, relleu natural, nosaltres n'hi direm treball, feina.
Dotats d'oportunitats, segur que al nostre costat trobarem joves desmotivats, que no voldran conrear més la terra. I és legítim. Son aquests, la vostra derrota. La vostra autèntica tristesa. Però també seran la causa de la nostra defensa. El temps córrer, i la joventut tard o d'hora serà una altra, que haurà de seguir llaurant, i que com menys persones desconnectades es trobin del país, més fàcil ho tindran per construir un lloc ple de llibertats, de somnis, cels i mars.
Els set teixidors de Rochdale van triar la presó i l'exili. Va ser la seva única sortida perquè la classe obrera anglesa avancés. Es van dedicar a l'ideal sense recular. El sacrifici és, de tots els actes, el més restaurador. I segurament, tenien raó.