M’encanta viatjar amb els catalans- que és com n'hi diem els de Sabadell als Ferrocarrils de la Generalitat-. Cada matí hi veus gent diferent i, de tant en tant, alguna cara que reconeixes, amb qui deus haver-hi fet algun viatge. Aplaudeixo els que es miren sense dir-se res, admiro els que s’adormen i odio profundament els que parlen alt per telèfon o escolten música sense auriculars, els maleducats.
Fa més de 10 anys que l’agafo per anar a treballar a la capital i hi ha coses que he notat que no han canviat. Els que l’agafeu habitualment m’entendreu.
A l'estiu, per no acabar amb angines, hi he arribat a veure jerseis i alguna bufanda. Et pots trobar amb vagons amb aire molt calent i d’altres amb aire massa fred, extrems. I això alimenta algunes de les converses del tren que deixen de parlar de cop del procés. La novetat, des de fa uns anys, és que pots fer arribar la queixa, a través del Twitter, indicant el número de comboi on et trobes. Es troba a l’inici i al final de cada cotxe. Et responen sempre i a vegades et fan cas.
Un altre problema són les aglomeracions. A les hores puntes sempre acabes dret i amb un entrepà de tonyina a 3 centímetres de la teva cara. Això, si no participes de les curses amb empentes per ocupar els seients. Sobre aquest fet, vaig llegir que el president de FGC, Enric Ticó, en un acte a la Floresta, deia que aquesta és una visió subjectiva de la història, que cap tren té una ocupació del 90% en hora punta. Afegia que hi ha una mena de tendència de la gent a acumular-se al costat de les portes i que per això moltes persones tenim la sensació de no tenir espai. Li asseguro, senyor Ticó, que als passadissos també hi ha entrepans de tonyina a 3 centímetres.
Amb els retards sí que anem bé. Continuen puntuals. Molt poques vegades hi ha incidències. I, quan n’hi ha, la informació és escassa però correcta. Sempre pateixo pel conductor quan ha d’improvisar alguna explicació per la megafonia.
Tot plegat són petits defectes que estimo i a l’estiu, quan no agafo el tren, noto que em falta alguna cosa important en el meu dia a dia. M’agafa una mena de nostàlgia de la suor de la gent dreta amb qui de bon matí ens toquem amb els colzes, el coll em demana aquell fred polar, la vista em reclama veure els nois que no s’aixequen quan hi ha una persona gran dreta. Jo diria que tots els que agafeu l’S2 cada dia, de dilluns a divendres, en direcció a Barcelona, us heu guanyat les vacances. Ja estic ansiós per tornar a veure-us les cares. Us enyoraré. I segur que al setembre hi haurà nous companys de tren malgrat tot continuarà igual, com sempre.
Fa més de 10 anys que l’agafo per anar a treballar a la capital i hi ha coses que he notat que no han canviat. Els que l’agafeu habitualment m’entendreu.
A l'estiu, per no acabar amb angines, hi he arribat a veure jerseis i alguna bufanda. Et pots trobar amb vagons amb aire molt calent i d’altres amb aire massa fred, extrems. I això alimenta algunes de les converses del tren que deixen de parlar de cop del procés. La novetat, des de fa uns anys, és que pots fer arribar la queixa, a través del Twitter, indicant el número de comboi on et trobes. Es troba a l’inici i al final de cada cotxe. Et responen sempre i a vegades et fan cas.
Un altre problema són les aglomeracions. A les hores puntes sempre acabes dret i amb un entrepà de tonyina a 3 centímetres de la teva cara. Això, si no participes de les curses amb empentes per ocupar els seients. Sobre aquest fet, vaig llegir que el president de FGC, Enric Ticó, en un acte a la Floresta, deia que aquesta és una visió subjectiva de la història, que cap tren té una ocupació del 90% en hora punta. Afegia que hi ha una mena de tendència de la gent a acumular-se al costat de les portes i que per això moltes persones tenim la sensació de no tenir espai. Li asseguro, senyor Ticó, que als passadissos també hi ha entrepans de tonyina a 3 centímetres.
Amb els retards sí que anem bé. Continuen puntuals. Molt poques vegades hi ha incidències. I, quan n’hi ha, la informació és escassa però correcta. Sempre pateixo pel conductor quan ha d’improvisar alguna explicació per la megafonia.
Tot plegat són petits defectes que estimo i a l’estiu, quan no agafo el tren, noto que em falta alguna cosa important en el meu dia a dia. M’agafa una mena de nostàlgia de la suor de la gent dreta amb qui de bon matí ens toquem amb els colzes, el coll em demana aquell fred polar, la vista em reclama veure els nois que no s’aixequen quan hi ha una persona gran dreta. Jo diria que tots els que agafeu l’S2 cada dia, de dilluns a divendres, en direcció a Barcelona, us heu guanyat les vacances. Ja estic ansiós per tornar a veure-us les cares. Us enyoraré. I segur que al setembre hi haurà nous companys de tren malgrat tot continuarà igual, com sempre.