La temporada vinent m'agradaria continuar un any més a Catalunya Ràdio. Serà la novena temporada que treballo en un programa a la ràdio generalista pública del país.
En tots aquests anys he anat veient com anaven i venien companys, projectes, directius... però també he detectat que hi ha coses que resten immòbils, i que han estat definitives per tenir il·lusió i ganes de seguir treballant en aquesta ràdio on de petit escoltava El matí de Catalunya Ràdio d'Antoni Bassas, el No ho diguis a ningú de Jordi Basté, el Versió original de Toni Clapés, el Força esports de l'enorme Santi Carreras, El suplement del Xavier Solà, ‘El cafè de la república’ de Joan Barril, el ‘Tapias variades’ del Joan Collell i un llarg etcètera de programes que he anat descobrint amb el pas del temps, anant a l'arxiu històric: Sang bruta, la radionovel·la del Monzó i el Pàmies, Adelina boulevard de l’enyorada Castillejo, La solució del sensepapers Carles Pérez, L'aparador de Neus Bonet, El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico de la Mercantil Radiofònica, Tarda Tardà, APM del Bassas i el Bosch i, més tard del Capdevila, El mínim esforç, Afectes molt especials de la Guillermina, Pasta Gansa...
M'atrapen tres coses de treballar a Catalunya Ràdio. La primera és que sempre ha tingut programes de servei públic que donen veu als febles. Indiscutibles, estructurals. I avui em refereixo més concretament al programa Solidaris que durant molts anys va portar la Rita Marzoa i que ara continua excel·lint l'Adrià Bas. La funció pública en majúscula que fa cada dissabte aquest programa a les 3 de la tarda és digne de la ràdio d'un país normal, sensible, que té un periodisme rigorós i que demostra com es pot competir amb la privada amb programes compromesos.
La segona cosa és pels companys de redacció. És cert que hi ha persones que no tenen ganes de ser-hi, que escalfen una cadira i amb prou feina mouen un dit, però també n'hi ha, i moltes, que a banda de ser extraordinaris professionals són grans persones. L'Adrià Bas, per exemple. Durant més de 15 anys ha fet de tot a la ràdio i amb tothom. I la seva gràcia, més enllà de fer-ho tot sempre fàcil, és que sempre ha sabut que al seu voltant tenia companys, amics. El millor regal que m'ha fet aquesta feina és conèixer gent com ell, o com el Santi Carreras, o com la Laura Marín o la Neus Bonet. I paro ja, perquè aquí sí que no acabaria la llista. Hi he conegut grans persones.
I la tercera és que aquests últims anys he tingut la sort, sense saber molt bé com, d’entrar en una família. L'equip. Jugar i aprendre amb tots i cadascun d'ells, fent ràdio, és de les fortunes més grans que he fet a la vida. La loteria em va tocar el dia que els vaig conèixer. L’Enric, la Xènia, la Mercè, el Ricard, la Gemma, l’Alba, el Roger, el Josep Maria i el Guillem.
Catalunya Ràdio és una emissora on la complexitat burocràtica cansa les idees, les dissol. Per això, tot sovint, convé recordar-te, a tu mateix, que aquesta és una ràdio pública, de primera divisió, on t’hi envolten bones persones i té la millor escola de ràdio, la que tot el dia es fan seva a la privada. Al final, has de ser conscient que quan tot això no hi sigui, quan hi faltin els amics de redacció i deixin d'haver-hi programes com l'En guàrdia, el Fora de Catàleg o el Solidaris, quan només pesi aquesta feixuga estructura, començarà sent hora de marxar.
Hi ha gent que aguanta per diners. Hi he vist molta misèria humana per no perdre la cadira. Però quan la ràdio ja no és la que un dia vas conèixer, et queda la dignitat. D’un plor ple de records, no en pots viure la resta de la teva vida. Necessites, i és just i repara, que sense drames posis el punt i final, a una etapa més de la teva vida.
En tots aquests anys he anat veient com anaven i venien companys, projectes, directius... però també he detectat que hi ha coses que resten immòbils, i que han estat definitives per tenir il·lusió i ganes de seguir treballant en aquesta ràdio on de petit escoltava El matí de Catalunya Ràdio d'Antoni Bassas, el No ho diguis a ningú de Jordi Basté, el Versió original de Toni Clapés, el Força esports de l'enorme Santi Carreras, El suplement del Xavier Solà, ‘El cafè de la república’ de Joan Barril, el ‘Tapias variades’ del Joan Collell i un llarg etcètera de programes que he anat descobrint amb el pas del temps, anant a l'arxiu històric: Sang bruta, la radionovel·la del Monzó i el Pàmies, Adelina boulevard de l’enyorada Castillejo, La solució del sensepapers Carles Pérez, L'aparador de Neus Bonet, El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico de la Mercantil Radiofònica, Tarda Tardà, APM del Bassas i el Bosch i, més tard del Capdevila, El mínim esforç, Afectes molt especials de la Guillermina, Pasta Gansa...
M'atrapen tres coses de treballar a Catalunya Ràdio. La primera és que sempre ha tingut programes de servei públic que donen veu als febles. Indiscutibles, estructurals. I avui em refereixo més concretament al programa Solidaris que durant molts anys va portar la Rita Marzoa i que ara continua excel·lint l'Adrià Bas. La funció pública en majúscula que fa cada dissabte aquest programa a les 3 de la tarda és digne de la ràdio d'un país normal, sensible, que té un periodisme rigorós i que demostra com es pot competir amb la privada amb programes compromesos.
La segona cosa és pels companys de redacció. És cert que hi ha persones que no tenen ganes de ser-hi, que escalfen una cadira i amb prou feina mouen un dit, però també n'hi ha, i moltes, que a banda de ser extraordinaris professionals són grans persones. L'Adrià Bas, per exemple. Durant més de 15 anys ha fet de tot a la ràdio i amb tothom. I la seva gràcia, més enllà de fer-ho tot sempre fàcil, és que sempre ha sabut que al seu voltant tenia companys, amics. El millor regal que m'ha fet aquesta feina és conèixer gent com ell, o com el Santi Carreras, o com la Laura Marín o la Neus Bonet. I paro ja, perquè aquí sí que no acabaria la llista. Hi he conegut grans persones.
I la tercera és que aquests últims anys he tingut la sort, sense saber molt bé com, d’entrar en una família. L'equip. Jugar i aprendre amb tots i cadascun d'ells, fent ràdio, és de les fortunes més grans que he fet a la vida. La loteria em va tocar el dia que els vaig conèixer. L’Enric, la Xènia, la Mercè, el Ricard, la Gemma, l’Alba, el Roger, el Josep Maria i el Guillem.
Catalunya Ràdio és una emissora on la complexitat burocràtica cansa les idees, les dissol. Per això, tot sovint, convé recordar-te, a tu mateix, que aquesta és una ràdio pública, de primera divisió, on t’hi envolten bones persones i té la millor escola de ràdio, la que tot el dia es fan seva a la privada. Al final, has de ser conscient que quan tot això no hi sigui, quan hi faltin els amics de redacció i deixin d'haver-hi programes com l'En guàrdia, el Fora de Catàleg o el Solidaris, quan només pesi aquesta feixuga estructura, començarà sent hora de marxar.
Hi ha gent que aguanta per diners. Hi he vist molta misèria humana per no perdre la cadira. Però quan la ràdio ja no és la que un dia vas conèixer, et queda la dignitat. D’un plor ple de records, no en pots viure la resta de la teva vida. Necessites, i és just i repara, que sense drames posis el punt i final, a una etapa més de la teva vida.