Alex Salmond, Manuel Valls i José Mujica tenen una cosa en comú: volien guanyar i van perdre. Salmond, un referèndum d'independència; Valls, unes primàries per ser president; Mujica, la revolució. A partir d'aquesta nit, i durant tres diumenges seguits, a TV3 us explicarem una monarquia i dues repúbliques.
La monarquia és la primera. La nit que vam arribar a Edimburg plovia. L'aigua baixava pels carrers, s'escolava pels desguassos d'un país ennuvolat que, l'endemà, va veure sortir el sol. A Escòcia mai no et pots fiar de les previsions, ningú s'espera el que acabarà passant.
Linlithgow és el poble on va néixer Salmond. El seu símbol és un gos negre lligat a un roure sobre una illa. La seva església, la de Sant Michael, on l'exprimer ministre cantava amb la coral els diumenges a la tarda, i les seves cases de protecció oficial, molt senzilles, es mantenen gairebé intactes, a pocs metres del centre històric. És on l'exlíder de l'SNP va viure durant tota la seva infància i joventut.
L'home-referèndum, però, no ens va citar al lloc dels seus orígens sinó a l'altra banda del núvol, a Londres, on grava el seu programa de televisió per Russia Today. Ho va fer en un hotel cèntric, amb la condició que no faríem l'entrevista caminant i que duraria una hora exacta. Amb la puntualitat no va ser britànic. Hi ha dos Salmonds, el de davant i el de darrere la càmera. Domina l'escena. És comprensiu amb el procés a Catalunya però deixa clar que ell té una monarquia que ho aguanta tot. Per a Salmond, la independència d'Escòcia, l'esquerra, fins i tot la democràcia, és monàrquica. Quan la reina és una garantia pels ideals, o els principis fundacionals del país, la monarquia és inqüestionable. "No es demana permís, per a un referèndum. Cameron no tenia cap altra opció que defensar-lo. Això és una democràcia".
Les repúbliques són una altra cosa. La que defensa Manuel Valls és una república que vol ser monarquia. L'exprimer ministre francès i exministre de l'interior passeja entre quadres impressionistes amb solemnitat, com si portés posat el vestit de l'emperador. És home d'una sola bandera, d'un sol himne i d'un sol idioma. El centre, París. Vam enregistrar l'entrevista al museu Orsay, que Valls va fer obrir només per a nosaltres, a les 8 del matí. Vam continuar pels carrers de la capital francesa i vam acabar a l'Assemblea Nacional, on té el despatx de diputat. A diferència de Salmond, Valls va tenir més temps i va ser més accessible, davant i darrere la càmera.
La seva cosina, la dibuixant Roser Capdevila, m'explicava que de petit ja volia ser president de França. Potser per això és un home seriós amb qui només es pot parlar de coses serioses. Li costa reconèixer els seus propis defectes i, probablement, un d'ells sigui l'intent d'arribar a la perfecció. La seva república és uniforme i per això és contradictòria. Ser republicà i al mateix temps dir que només hi ha una llengua a França o donar suport a la reforma de la llei d'immigració de Macron és el que ha fet caure un home que quan va ser alcalde d'Evry va aconseguir fer-se un nom inqüestionable a la política francesa. La República de Valls vol viure a Versalles i tenir les parets pintades amb Delacroix, vol ser de dretes però dir-se d'esquerres.
La república de José Mujica és l'altra cara de la moneda. Havíem quedat a casa seva, molt a prop de Montevideo, a les 9 del matí, però la cita es va retardar 5 hores: a qualsevol expresident li pot sorgir un imprevist. Mujica viu al mig d'un camí de sorra, una petita casa plena d'objectes desendreçats i un cotxe mal aparcat. Són repúbliques que no tenen pressa, delicades, que han estat maltractades i ferides per fer vaga i anar a la brega.
En aquella casa, els arbres s'enfilen molt amunt per buscar el seu espai. Al voltant, moltes plantes. I al costat d'un gat i d'un gos no em va estranyar veure-hi una granota que vivia en una galleda, sense poder-se moure gaire. El caminar del Pepe és com el seu parlar, lent, i la mirada, com la d'uns prismàtics, primer ha d'enfocar bé. És savi, un fruit salvatge que conserva el verd de la joventut, una mena d'esperança que no renuncia a acceptar el preu de fer-se vell.
La seva república té coses en comú amb la monarquia espanyola: tant a Joan Carles de Borbó com a ell, els agraden els Volkswagen. La diferència és que el cotxe de Mujica té més de 50 anys i que el rei emèrit prefereix no pensar en tot el que feia en aquell temps.
Pepe és la bala que mai no es va disparar, una bicicleta rovellada que vol fer la volta al món, l'home que confessa ingenuïtat però l'únic que, malgrat haver perdut la seva causa, manté viu el somni de la república. Sempre parla com si hi hagués una càmera davant, o com si mai n'hi hagués hagut.
Quan vam acabar l'entrevista, ell mateix es va treure el micròfon i va fer un gest de vell que vol i dol. Com el que sent per Espanya, em deia. Em va convidar a beure rom cubà en un got entelat per la calç, castigat pel temps. L'añejo viejo cremava, mentre em parlava de la vida. I de la mort. Vam parlar molta estona. De fet, aquell dia vaig perdre l'avió de tornada.
Abans de marxar, va omplir el got on havia begut rom amb aigua de l'aixeta. Mentre ens acomiadàvem, va abaixar el cap, es va treure la dentadura i la va deixar dins del mateix vas. Em va desitjar sort, per la tercera república.
Salmond, Valls i Mujica són tres perdedors però cap d'ells no ha renunciat a les seves idees. Salmond continua anhelant la independència del seu país, Valls vol seguir sent a la primera línia política per canviar Europa, i Mujica s'aferra al somni de la república. Una monarquia i dues repúbliques. Aquesta nit, a TV3.
La monarquia és la primera. La nit que vam arribar a Edimburg plovia. L'aigua baixava pels carrers, s'escolava pels desguassos d'un país ennuvolat que, l'endemà, va veure sortir el sol. A Escòcia mai no et pots fiar de les previsions, ningú s'espera el que acabarà passant.
Linlithgow és el poble on va néixer Salmond. El seu símbol és un gos negre lligat a un roure sobre una illa. La seva església, la de Sant Michael, on l'exprimer ministre cantava amb la coral els diumenges a la tarda, i les seves cases de protecció oficial, molt senzilles, es mantenen gairebé intactes, a pocs metres del centre històric. És on l'exlíder de l'SNP va viure durant tota la seva infància i joventut.
L'home-referèndum, però, no ens va citar al lloc dels seus orígens sinó a l'altra banda del núvol, a Londres, on grava el seu programa de televisió per Russia Today. Ho va fer en un hotel cèntric, amb la condició que no faríem l'entrevista caminant i que duraria una hora exacta. Amb la puntualitat no va ser britànic. Hi ha dos Salmonds, el de davant i el de darrere la càmera. Domina l'escena. És comprensiu amb el procés a Catalunya però deixa clar que ell té una monarquia que ho aguanta tot. Per a Salmond, la independència d'Escòcia, l'esquerra, fins i tot la democràcia, és monàrquica. Quan la reina és una garantia pels ideals, o els principis fundacionals del país, la monarquia és inqüestionable. "No es demana permís, per a un referèndum. Cameron no tenia cap altra opció que defensar-lo. Això és una democràcia".
Les repúbliques són una altra cosa. La que defensa Manuel Valls és una república que vol ser monarquia. L'exprimer ministre francès i exministre de l'interior passeja entre quadres impressionistes amb solemnitat, com si portés posat el vestit de l'emperador. És home d'una sola bandera, d'un sol himne i d'un sol idioma. El centre, París. Vam enregistrar l'entrevista al museu Orsay, que Valls va fer obrir només per a nosaltres, a les 8 del matí. Vam continuar pels carrers de la capital francesa i vam acabar a l'Assemblea Nacional, on té el despatx de diputat. A diferència de Salmond, Valls va tenir més temps i va ser més accessible, davant i darrere la càmera.
La seva cosina, la dibuixant Roser Capdevila, m'explicava que de petit ja volia ser president de França. Potser per això és un home seriós amb qui només es pot parlar de coses serioses. Li costa reconèixer els seus propis defectes i, probablement, un d'ells sigui l'intent d'arribar a la perfecció. La seva república és uniforme i per això és contradictòria. Ser republicà i al mateix temps dir que només hi ha una llengua a França o donar suport a la reforma de la llei d'immigració de Macron és el que ha fet caure un home que quan va ser alcalde d'Evry va aconseguir fer-se un nom inqüestionable a la política francesa. La República de Valls vol viure a Versalles i tenir les parets pintades amb Delacroix, vol ser de dretes però dir-se d'esquerres.
La república de José Mujica és l'altra cara de la moneda. Havíem quedat a casa seva, molt a prop de Montevideo, a les 9 del matí, però la cita es va retardar 5 hores: a qualsevol expresident li pot sorgir un imprevist. Mujica viu al mig d'un camí de sorra, una petita casa plena d'objectes desendreçats i un cotxe mal aparcat. Són repúbliques que no tenen pressa, delicades, que han estat maltractades i ferides per fer vaga i anar a la brega.
En aquella casa, els arbres s'enfilen molt amunt per buscar el seu espai. Al voltant, moltes plantes. I al costat d'un gat i d'un gos no em va estranyar veure-hi una granota que vivia en una galleda, sense poder-se moure gaire. El caminar del Pepe és com el seu parlar, lent, i la mirada, com la d'uns prismàtics, primer ha d'enfocar bé. És savi, un fruit salvatge que conserva el verd de la joventut, una mena d'esperança que no renuncia a acceptar el preu de fer-se vell.
La seva república té coses en comú amb la monarquia espanyola: tant a Joan Carles de Borbó com a ell, els agraden els Volkswagen. La diferència és que el cotxe de Mujica té més de 50 anys i que el rei emèrit prefereix no pensar en tot el que feia en aquell temps.
Pepe és la bala que mai no es va disparar, una bicicleta rovellada que vol fer la volta al món, l'home que confessa ingenuïtat però l'únic que, malgrat haver perdut la seva causa, manté viu el somni de la república. Sempre parla com si hi hagués una càmera davant, o com si mai n'hi hagués hagut.
Quan vam acabar l'entrevista, ell mateix es va treure el micròfon i va fer un gest de vell que vol i dol. Com el que sent per Espanya, em deia. Em va convidar a beure rom cubà en un got entelat per la calç, castigat pel temps. L'añejo viejo cremava, mentre em parlava de la vida. I de la mort. Vam parlar molta estona. De fet, aquell dia vaig perdre l'avió de tornada.
Abans de marxar, va omplir el got on havia begut rom amb aigua de l'aixeta. Mentre ens acomiadàvem, va abaixar el cap, es va treure la dentadura i la va deixar dins del mateix vas. Em va desitjar sort, per la tercera república.
Salmond, Valls i Mujica són tres perdedors però cap d'ells no ha renunciat a les seves idees. Salmond continua anhelant la independència del seu país, Valls vol seguir sent a la primera línia política per canviar Europa, i Mujica s'aferra al somni de la república. Una monarquia i dues repúbliques. Aquesta nit, a TV3.