Opinió

El relat dels Jocs Olímpics

«Mentre la ciutat de Barcelona monopolitzava el relat amb Jocs Olímpics, la Guàrdia Civil va detenir 40 persones en l’anomenada operació Garzón»

Ricard Ustrell
02 de juliol de 2017, 22:02
Actualitzat: 03 de juliol, 15:38h
Un relat és una relació que s’estableix, en narrativa, de fets reals o imaginaris. Consisteix en explicar una història sense reflectir tots els seus detalls, fer una tria del què és més important. Passa amb les notícies, amb els contes, o amb les epopeies, per exemple. L’any 1992, a Barcelona, el relat que va imperar va ser el d’una ciutat que celebraria els Jocs Olímpics.  
 
El Ramon Piqué feia temps que denunciava la situació dels presos independentistes amb la plataforma Comitè de Solidaritat amb els Països Catalans. El 6 de juliol de 1992, quan tornava de viatge, va anar a veure els seus pares a Montcada i Reixac. Només arribar ja el van avisar que el buscaven i, al cap de pocs minuts, la Guàrdia Civil va detenir-lo. Se’l van endur a Manresa i el van tenir lligat en una canonada de la calefacció, acusat de ser de Terra Lliure. Aplicant-li a llei antiterrorista, a les 6 del matí de l’endemà, el van traslladar a Madrid.
 
El van fer estar 18 hores dret dins d’una cel·la. Després li van posar una bossa de plàstic al cap demanant-li que s’expliqués. “M’ofegava mentre em pagaven amb una guia telefònica...”- m’explicava aquest matí a l’entrevista que li hem fet a ElSuplement de Catalunya Ràdio- “...Si tenia alguna cosa a dir, havia d’aixecar la mà. Jo ho feia sovint per poder respirar”. La tortura continuava. “Em van fer agafar uns cables elèctrics amb les mans, dient-me que, si no confessava, els connectarien a la corrent”. Altres companys, també detinguts, van intentar suïcidar-se donant-se cops al cap a les parets.  
 
Quan va sortir, el metge forense no va fer constar els cops que tenia i el van portar directament davant del jutge instructor Baltasar Garzón. Va explicar-li les tortures que havia rebut al soterrani d’aquella presó però Garzón, explicava el Ramon, no va fer-ho constar a la declaració. “Va mentir”, em deia. Amb fiança, va evitar la presó provisional.
 
L’indult va arribar el 1995, quan Terra Lliure ja s’havia dissolt, però el judici no va arribar fins dos anys més tard, quan es va intentar que s’investiguessin les tortures. El jutge va sentenciar que aquella no era la causa del judici. La sensació de frustració els va portar a anar, de la mà de Sebastià Salellas, a Estrasburg. El Tribunal Europeu de Drets Humans condemnava l’Eestat espanyol per no haver investigat les tortures.
 
Encara ara el Ramon ho recorda. Em deia que se sent com un paper rebregat, que ja torna a estar pla, però que les marques continuen visibles.
 
Entre el 29 de juny i el 14 de juliol de 1992, mentre la ciutat de Barcelona monopolitzava el relat amb Jocs Olímpics, la Guàrdia Civil, espanyola, va detenir quaranta persones en l’anomenada operació Garzón. Aquesta manera astuta i dissimulada, forta i imperial, de sobresaltar respecte a altres fets és una manera de mentir. Quan un relat, sense escrúpols, és socialment fort, hi ha un retrocés amb la veritat i es produeix una injustícia, una desigualtat.
 
Aquell 1992 Salvador Alsius va ser acomiadat del Telenotícies de TV3 per haver donat veu a Carles Bonaventura i el programa L’orquestra de Jordi Vendrell va ser apartat de l’antena de Catalunya Ràdio per haver explicat els fets de l’operació Garzón. Avui ho hem explicat a El Suplement de Catalunya Ràdio. La llàstima és que aquest estiu se’n parlarà poc, perquè continuarà imperant el relat fort d’aquell estiu del 92.

Periodista sabadellenc. Director i presentador d'El Matí de Catalunya Ràdio i Col·lapse a TV3.

El més llegit