L’aplicació de l’amnistia ha accelerat de debò els darrers dies, incloent-hi els CDR, que eren, de tots els represaliats, els acusats d’un delicte més greu. Molt aviat, el capítol repressiu relacionat amb l’octubre de 2017 s’haurà tancat definitivament per als afectats. Bona notícia.

Però “bona notícia” equival, en aquest cas, a victòria política? El conseller Lluís Puig té claríssim que sí, i així ho ha proclamat en els seus primers discursos un cop tornat. És un triomfalisme que comparteixen la resta de polítics amnistiats i els seus partits. Val la pena, però, analitzar-ho amb cura.

D’entrada, hi ha una veritat indiscutible, i és que l’amnistia s’ha assolit en contra de la voluntat inicial dels dos grans partits espanyols, de la judicatura, del sistema mediàtic espanyol, i de l’opinió pública de l’Espanya castellana (que és la majoria demogràfica). No la volien, i ha acabat passant. Des d’aquest punt de vista, per tant, és innegable que és una victòria dels que sí que la volien, assolida gràcies a l’aritmètica electoral i a la coneguda manca de principis de Pedro Sánchez, que per conservar la Moncloa ha estat capaç de fer exactament el contrari del que havia promès en campanya.

I ara els matisos, que no són petits.

Històricament, les amnisties (a diferència dels indults) tenen a veure amb la resolució de conflictes. Hi ha un conflicte amb parts enfrontades, una de les dues exerceix la repressió sobre l’altra, hi ha presos, exiliats (i de vegades, morts), la part represaliada resisteix i persisteix en les seves reivindicacions, i la part repressora acaba veient-se obligada a negociar sobre el fons del conflicte. I l’acord final sobre allò que ha generat el conflicte, lògicament, va acompanyat d’una llei d’amnistia que neteja les conseqüències penals per als afectats. És a dir, l’amnistia forma part d’un paquet polític de resolució del conflicte. Així va ser, per exemple, amb el pas del franquisme a la democràcia a Espanya. “Llibertat, Amnistia, Estatut d’autonomia”, demanava la gent. Un paquet, un acord polític integral, del qual l’amnistia era la conseqüència.

És obvi que això no és el que ha passat amb l’amnistia del procés. La part repressora en ple s’ha negat i es continua negant a negociar sobre el fons del conflicte, però en un moment donat una de les seves faccions (el PSOE) va oferir obrir la porta a l’amnistia a canvi d’uns vots decisius per a una investidura. El que s’oferia era una amnistia desvinculada del conflicte, descontextualitzada. La sobirania nacional continuava intocable, el dret a decidir dels catalans no s’admetia. Tot allò que va portar a l’1 d’octubre no es negociava, però s’oferia el caramel de l’amnistia. La part reprimida hauria pogut rebutjar el plantejament, però el va acceptar. I així és com hem arribat allà on som: Puigdemont podrà passejar per Girona, Junqueras podrà ser candidat, i centenars de persones i les seves famílies podran respirar tranquil·les, però les causes del conflicte romanen intactes.

És possible que això, la percepció que els polítics han negociat per a ells i no per al país, expliqui la indiferència popular davant dels retorns. Fa dos anys, a Marta Rovira la van acompanyar els amics i companys de militància i prou, igual que ara ha passat amb Lluís Puig. A Toni Comín, segurament només amics i família, i potser algun dirigent del seu partit perquè ni sigui dit. Les celebracions de Junqueras, Romeva, Bassa i Turull també ha estat en petit comitè. Sens dubte la base social que va sostenir el procés se n’alegra, que ja puguin viure tranquils, fins i tot se n’alegra molt. Però no era per això que es va mobilitzar durant anys i va defensar les urnes, i no ho està vivint com una victòria política. Per això no surt al carrer. Perquè el més calent és a l’aigüera.