Ens tanquen l'aixeta. Ja se sap que d'on no n'hi ha no en raja. La mamella ja no dona per a més i òbviament s'han de posar restriccions. Només funcionem amb sancions. La prohibició no agrada a ningú, però s'ha d'imposar quan el sentit comú fa temps que s'ha perdut. L'aigua ha estat sempre el recurs barat. Mentre posem rentadores a les 1:00 de la matinada per estalviar a la factura de la llum, no pensem en els més de 75 litres d'aigua que marxen pel desaigüe. Mentre ens queixem del preu del gas, deixem marxar 50 litres cada cop que ens fem una dutxa. Regulem el nostre dia a dia segons com ens toqui la butxaca. Però això ja s'ha acabat. Perquè ni pagant-la, en tenim.
La fase d'emergència, la primera de tres, ja és aquí. Sis milions de catalans veuran limitat el consum d'aigua, però només una mica. De moment, a qui li ha tocat el rebre és a la pagesia i a la indústria. També als que tinguin jardí o rentin el cotxe a casa. El Govern no s'ha atrevit més. Com demanar esforços a la població quan els que manen no han fet els deures quan tocava. Però si la cosa continua així, i cada cop crec menys en els miracles, acabarem rebent tots. Amb mesures tan esperpèntiques com tancar les dutxes dels complexos esportius. Com si aquest fos el gran què. Que no gastem aigua quan ens dutxem de pressa al gimnàs. No sigui cas que després d'entrenar hàgim de tornar a casa per fer-nos un bany i no anar suats a la feina. Que si ens dutxem a un lloc ja no ho fem a un altre.
I com cada cop que hi ha una crisi amb l'aigua, les mirades van cap al sud. És quan molts se'n recorden que hi ha vida més enllà de Tarragona. Una vida lligada al riu i que molts no tindrien cap problema en matar amb l'excusa del bé comú. És ara quan els "poders econòmics" tornen ressuscitar el fantasma de la interconnexió de xarxes amb el minitransvasament a Tarragona del 2008, moments que recordo perfectament. Com quan anys abans vaig tornar al poble, després d'estudiar a Barcelona, em vaig topar de nassos amb la lluita contra el transvasament del riu Ebre. No entenia res. Tot era molt complicat, massa tècnic. Encara s'estava gestant el que va acabar derivant en la creació de la vegueria, en allò que em fa dir amb orgull que soc de les Terres de l'Ebre. En aquells temps va néixer la nova cultura de l'aigua, de la qual molts en van fer bandera i ara han oblidat.
A veure si ens entenem. Per molt que veieu els pantans plens riu amunt, el Delta es mor. Podem triar, és clar. Només es tracta de voluntat política, que es posin les piles i inverteixin en una encara més nova cultura de l'aigua o esborrar definitivament les Terres de l'Ebre del mapa. No comenceu amb campanyes hostils. No ens digueu insolidaris. Espavileu a invertir en accions sostenibles i de futur en lloc de recórrer als pedaços del passat. Això de la falta d'aigua ni és nou ni ens agafa per sorpresa. Lliçons de solidaritat, les justes. Decisions fermes i ràpides, totes. Encara que ens toqui la butxaca, encara que l'aigua ragi més a poc a poc, cal una amnistia sense condicions pel riu Ebre.
La fase d'emergència, la primera de tres, ja és aquí. Sis milions de catalans veuran limitat el consum d'aigua, però només una mica. De moment, a qui li ha tocat el rebre és a la pagesia i a la indústria. També als que tinguin jardí o rentin el cotxe a casa. El Govern no s'ha atrevit més. Com demanar esforços a la població quan els que manen no han fet els deures quan tocava. Però si la cosa continua així, i cada cop crec menys en els miracles, acabarem rebent tots. Amb mesures tan esperpèntiques com tancar les dutxes dels complexos esportius. Com si aquest fos el gran què. Que no gastem aigua quan ens dutxem de pressa al gimnàs. No sigui cas que després d'entrenar hàgim de tornar a casa per fer-nos un bany i no anar suats a la feina. Que si ens dutxem a un lloc ja no ho fem a un altre.
I com cada cop que hi ha una crisi amb l'aigua, les mirades van cap al sud. És quan molts se'n recorden que hi ha vida més enllà de Tarragona. Una vida lligada al riu i que molts no tindrien cap problema en matar amb l'excusa del bé comú. És ara quan els "poders econòmics" tornen ressuscitar el fantasma de la interconnexió de xarxes amb el minitransvasament a Tarragona del 2008, moments que recordo perfectament. Com quan anys abans vaig tornar al poble, després d'estudiar a Barcelona, em vaig topar de nassos amb la lluita contra el transvasament del riu Ebre. No entenia res. Tot era molt complicat, massa tècnic. Encara s'estava gestant el que va acabar derivant en la creació de la vegueria, en allò que em fa dir amb orgull que soc de les Terres de l'Ebre. En aquells temps va néixer la nova cultura de l'aigua, de la qual molts en van fer bandera i ara han oblidat.
A veure si ens entenem. Per molt que veieu els pantans plens riu amunt, el Delta es mor. Podem triar, és clar. Només es tracta de voluntat política, que es posin les piles i inverteixin en una encara més nova cultura de l'aigua o esborrar definitivament les Terres de l'Ebre del mapa. No comenceu amb campanyes hostils. No ens digueu insolidaris. Espavileu a invertir en accions sostenibles i de futur en lloc de recórrer als pedaços del passat. Això de la falta d'aigua ni és nou ni ens agafa per sorpresa. Lliçons de solidaritat, les justes. Decisions fermes i ràpides, totes. Encara que ens toqui la butxaca, encara que l'aigua ragi més a poc a poc, cal una amnistia sense condicions pel riu Ebre.