L'etiqueta, la marca que et perseguirà tota la vida. En aquest país si tens idees polítiques oblida't de tenir passat i encara menys futur. Pobre de tu que et signifiquis, que diguis a qui votes. Si fas olor d'un partit estaràs sentenciat per sempre. És la creu que arrossegaràs, la cerca a Google que t'assenyalarà fins i tot quan ja no hi siguis. Aquest és de, aquell va ser. Si has traspassat la línia vermella, per sempre seràs d'algú. Les sigles del partit tatuades a la pell i que no marxen encara que les vulguis esborrar amb les ungles. Són les regles del joc i, si decideixes jugar, ho tens tot a perdre.
Tomàs Molina. Un dels protagonistes de la setmana, el fitxatge estrella d'ERC per a les eleccions al Parlament Europeu. El gran tema és que un meteoròleg mediàtic i treballador d'una televisió pública es passi a la política. Amb sentit o sense, et caigui bé o malament, amb més discurs o menys, però lliure de fer el que vulgui amb la seva carrera professional. I de tornar a la seva feina si la jugada no li surt bé. La decisió és només seva i dels votants. I tot plegat referma aquella mania que tenim periodistes i tertulians de marcar de per vida als que han passat a l'altre costat, de jutjar i assenyalar els nostres propis companys de professió. De repudiar tot allò que no és pulcre segons la nostra pròpia subjectivitat.
A la nostra professió tradicionalment hem conviscut amb l'intrusisme laboral. I malgrat tot ens n'hem sortit prou bé. Però en cap cas és objectiu posar en dubte les capacitats dels nostres col·legues perquè han ocupat un lloc de feina que permet el nostre ofici només pel fet de fer-ho prop d'un polític. Em refereixo a la comunicació de partit. Pobre de tu que hagis estat en un gabinet de comunicació, perquè ja no hi sortiràs. Si no prenem partit i tolerem a periodistes fent anuncis de matalassos, que participen en tertúlies o que escriuen llibres, no entenc ben bé per què hem de menystenir i indignificar aquells que emprenen camins professionals pels quals s'estudia la mateixa carrera.
La ideologia de Tomàs Molina ni és d'ara ni crec que pugui condicionar la seva feina. L'única novetat és que l'ha fet pública. En té, com tots, ens dediquem a una cosa o a una altra. Escandalitzar-nos perquè un meteoròleg, un jutge, un periodista o un professor vulgui dedicar un temps de la seva vida a la política és no entendre que precisament es tracta d'això. De mullar-se, de dir la nostra i de jugar. Potser el d'Esquerra no serà més que el fitxatge mediàtic de la temporada, com d'altres han fet abans amb cuiners i cantants, però si tots ens amaguem darrere dels nostres oficis difícilment trencarem allò que sempre hem criticat. Les decisions dels mateixos de sempre, dels que fan carrera política i s'agafen a la cadira ens perseguiran de per vida.