Rep El Despertador cada matí al teu correu
Tomàs Molina i Anna Navarro han estat, aquests dies, els noms propis de la política catalana. El cap del departament de Meteorologia de TV3, físic, periodista i ambaixador del Pacte Europeu per al Clima de la Comissió Europea serà el 9 de juny el dos d'Esquerra a les europees fent tàndem amb Diana Riba. I Navarro, reconeguda empresària de Silicon Valley i que va rebre la Creu de Sant Jordi fa tres anys, serà la número dos de Junts el 12-M acompanyant Carles Puigdemont. Després de Navarro, cridada a tenir un rol econòmic si Junts torna a l'executiu, haurien d'anar-hi Josep Rull, Anna Erra, Albert Batet i Jaume Giró.
D'entre les dues incorporacions, Molina, cara durant dècades d'El Temps, un dels espais més seguits de la televisió pública, és el més mediàtic. Però tots dos ajuden a explicar quin és el projecte dels partits que els acullen. A l'Eurocambra, Riba ha treballat l'àmbit de les llibertats polítiques i la llengua, entre d'altres, i ara els republicans volen posar la banya en la crisi climàtica, que té efectes ben visibles en el nostre dia a dia i en sectors estratègics com l'agricultura. Molina té, en aquest assumpte, posicions a vegades heterodoxes, però la potència del seu nom explica la prioritat i Oriol Junqueras confia, a més a més, en la seva capacitat d'arrossegar per aconseguir el quart escó per a la llista compartida amb independentistes bascos, gallecs i illencs.
La incorporació de Molina ha descavalcat Jordi Solé, eurodiputat dues legislatures i amb llarga experiència institucional. Ell no ho ha entomat bé i això ha provocat, en plena guerra civil independentista, un sobtat —i teatral— reconeixement a la seva feina a les xarxes per part d'activistes que menystenien o obviaven tot el que arribava de Brussel·les i Estrasburg sense el segell de Junts i els seus eurodiputats Puigdemont, Toni Comín i l'esgarriada Clara Ponsatí. Aquesta última és, amb Jordi Graupera, cara visible d'Alhora, però no ha cregut convenient deixar l'acta obtinguda en nom de Junts.
I Navarro encarna dues de les prioritats de Junts els darrers temps. Explicar-se al món i presentar-se com un projecte que és capaç d'anar més enllà de les estretors del marc autonòmic i reconnectar amb els sectors més liberals que han acusat en els anys del procés l'acostament de l'espai postconvergent a marcs progressistes. Per això, s'han perfilat més les posicions en assumptes com la immigració, la política fiscal o la seguretat i s'han deixat de banda algunes complicitats amb el moviment feminista i les seves eines.
Els independents no són un invent nou en política, tampoc en la catalana. Hi ha hagut èxits i fracassos sonats, perquè aquest món té uns codis i uns camins que és necessari conèixer per ser eficaç i evitar que els rivals et prenguin el número. Des d'aquell govern d'Artur Mas "dels millors" que es contraposava a la "grisor" funcionarial del tripartit i que no va donar el resultat esperat (Boi Ruíz va passar a la història per les retallades a la Sanitat que van propulsar el sector privat o Francesc Xavier Mena és recordat per la frase que el que havia de fer el jovent era anar a Londres a servir cafès) fins a l'orgia d'incorporacions a Junts pel Sí n'hi ha hagut de tots colors. Alguns amb un pas fugaç per la política, altres als que ha provat el canvi de sigles, i els de més enllà que s'hi han quedat d'una manera o altra, com Raül Romeva, Lluís Llach o la mateixa Ponsatí. Més tard, amb la crida antirepressiva, s'hi van incorporar Quim Torra, que va arribar a ser president, Ruben Wagensberg, el dimissionari Jaume Alonso Cuevillas, Eduard Pujol, el mateix Giró, Najat Driouech o Jenn Díaz, que no repeteix a les llistes d'Esquerra.
El desencís pel desenllaç del procés i la manca d'iniciativa de l'independentisme (projectes com el referèndum acordat de Pere Aragonès són inviables sense un gran consens intern i una extraordinària mobilització que obligui el govern espanyol a parlar-ne) s'han sumat al descrèdit que corroeix la política institucional arreu. Però els partits sobiranistes tenen encara una certa capacitat d'atracció de personalitats d'èxit que surten d'espais de confort amb voluntat de servir i que s'exposen a l'etiqueta i la crítica sectària. Va passar a les eleccions espanyoles amb el periodista Francesc-Marc Àlvaroi el catedràtic Joan Queralt, que van fer el pas per validar l'aposta política d'ERC, i ara passa amb Molina i Navarro. Caldrà veure si les seves mirades noves i sense fel poden aportar la necessària regeneració i idees noves a un projecte que necessita les palanques institucionals per no recular.
Dissabte a Elna sabrem del cert qui acompanya Puigdemont i Navarro a les llistes de Junts i ahir vam conèixer la composició de les del PSC i les d'ERC. Illa ha optat pel continuisme i per reforçar la seva segona, Alícia Romero. Junqueras i Aragonès, per la seva banda, han dissenyat una llista que busca reflectir pluralitat tot i que sense fitxatges destacats i que opta per la mínima institucionalitat. D'aquí que només tinguin lloc de sortida cinc consellers (Laura Vilagrà, Joan Ignasi Elena, Ester Capella, Carles Campuzano i Tània Verge). Quim Nadal tanca de forma simbòlica per Girona. Vuit membres del Govern n'han quedat fora (entre ells pesos pesants com Roger Torrent i David Mascort) així com dirigents destacats com ara Alba Vergés o Pau Morales.
Avui no et perdis
» Qui és Anna Navarro, la número 2 de Carles Puigdemont?; per Oriol March.
»ERC deixa fora de les llistes la majoria dels consellers del Govern; per Maria Rabella Ytarte.
»Qui puja i qui cau a les llistes del PSC?; per Bernat Surroca.
» Opinió: «Les sis setmanes més llargues de Salvador Illa»; per Eduard Voltas.
» Controlada per Génova i amb alguna sorpresa: així és la llista d'Alejandro Fernández; per Pep Martí.
» Aragonès veu possible superar el veto de la Moncloa al referèndum: «El farem realitat»; per Oriol March.
» La veu de Nació: «Ser sexi amb la llengua»; per Pep Martí i Vallverdú.
» Junts es querella contra les expertes que van analitzar la denúncia de Cristiana Casol.
» Opinió: «La por de no necessitar res»; per Joan Foguet.
» Crònica: Periodisme contra la degradació mediàtica; per Pep Martí.
»Barcelona no necessitarà vaixells amb aigua potable aquest estiu; per Arnau Urgell i Vidal.
» La població d'ossos al Pirineu creix un 7% més i ja arriba als 83 exemplars; per Arnau Urgell i Vidal.
» Opinió: «El sector salut, estratègic per a Catalunya»; per Marina Geli.
»El vitrall singular d'una església de Barcelona, a punt de ser destruït per l'enderroc del temple; per David Cobo.
El passadís
Si es confirma que l'actual secretari general del PP de Catalunya, Santi Rodríguez, s'incorpora a la candidatura del seu partit al Parlament en un lloc de sortida probable haurà d'abandonar l'escó que ara ocupa al Congrés. Això farà córrer la llista per Barcelona i entrarà a la cambra baixa espanyola Irene Pardo, actual cap de Noves Generacions dels populars catalans que va quedar a les portes de l'escó el 23-J. Aquesta possibilitat incomoda molts dirigents del partit, que recorden que Pardo arrossega un delicat tema judicial. El 2021, va denunciar l'aleshores vicesecretari general de Comunicació, Albert Fernández Saltiveri, per coaccions continuades i maltractaments en l'espai familiar. Havien estat parella, però no ho eren des de feia tres anys. Fernández es va defensar davant els tribunals i aquests li van donar la raó, absolent-lo de tota acusació. L'exdirigent ha demanat al PP ser restituït en el càrrec que ocupava i en la tasca d'assessor a la Diputació de Barcelona. Pardo, en canvi, va continuar en els seus càrrecs i ara pot ser diputada.
Vist i llegit
Al Principat, sovint ens arriba una visió negativa i pessimista del que passa a la resta dels Països Catalans amb la llengua i la identitat, especialment després de l'arribada de la dreta espanyolista tradicional —de bracet de l'extrema dreta— als governs autònoms. Les agressions i els intents d'arraconar el català i folkloritzar-lo són constants, però un article de l'escriptor mallorquí Sebastià Portell a l'Ara dona esperança. Recorda que cada agressió ha tingut una resposta contundent i que la societat civil està organitzada i disposada a plantar cara. "Passa, però, que hi ha molt més a conèixer que el tòpic de l'illenc conversador i tirant a espanyolista, de la societat del tanmateix en temes com la llengua, la cultura o la protecció del territori", lamenta. El podeu llegir aquí.
L'efemèride
Tal dia com avui del 1979, fa 45 anys, es van celebrar al conjunt de l'Estat les primeres eleccions municipals després de la dictadura. S'acabaven els alcaldes designats per ordre governativa del franquisme. A Espanya les va guanyar la UCD i a Catalunya l'esquerra ho va fer amb claredat. El PSC va resultar vencedor, seguit del PSUC i de CiU. Barcelona i el cinturó es van tenyir de roig. A la Catalunya interior, centristes i convergents es repartien voluntats i es van escollir encara una majoria de regidors independents. La por i el franquisme reciclat pesaven. Els ajuntaments democràtics han estat determinants en la transformació social i urbanística del país. Aquest vídeo de l'Ajuntament de Cornellà pels 35 anys d'aquelles eleccions ho repassa. Un mes després es van celebrar eleccions estatals que guanyaria, de nou, la UCD, que començaria aleshores el seu ràpid declivi. Pep Martí va escriure aquest reportatge per recordar els 40 anys de l'efemèride i a NacióPolis, la nostra enciclopèdia electoral que coordina Roger Tugas Vilardell, podeu consultar en detall els regidors i resultats d'aquelles primeres eleccions i de les que han vingut després.
L'aniversari
El 3 d'abril del 1924, avui fa exactament 100 anys, va nàixer a Omaha (Nebraska) l'actor Marlon Brando, que va morir l'1 de juliol del 2004 a Los Angeles. Adolescent rebel, va marxar a Nova York a estudiar interpretació. Brando és considerat un dels grans mites de Hollywood, amb pel·lícules emblemàtiques com Juli Cèsar, Apocalypse Now, Salvatge, Un tramvia anomenat desig, Últim tango a París i Visca Zapata, entre d'altres. Va guanyar dos Oscars com a millor actor, per La llei del silenci i El Padrí, on va oferir una interpretació magistral. Brando, actor controvertit, va rebutjar l'Oscar per aquesta darrera pel·lícula. En lloc de recollir-lo, va enviar a la cerimònia una actriu d'origen indi que es va manifestar en contra del tractament al seu poble en les pel·lícules de Hollywood. Recupereu aquí el moment i en aquest enllaç altres actuacions memorables del nord-americà.
subdirector de Nació
