Francesc-Marc Álvaro: «Defensar l'abstenció és un exercici d'ignorància històrica»

En qüestió de dies, Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967) ha passat de fer preguntes a rebre-les. De fer de cronista a aparèixer a les cròniques com a protagonista. Periodista de llarga trajectòria -del diari Avui a La Vanguardia, passant pels articles a Nació i múltiples col·laboracions en mitjans audiovisuals-, Álvaro és ara el número tres d'ERC a les llistes al Congrés dels Diputats, plaça que ocupa com a independent. El canvi de vida serà notable: d'enviar peces als mitjans i participar en tertúlies, eminentment parlant de política, ara salta al terreny de joc que ha descrit com a periodista durant dècades. En aquesta entrevista, Álvaro assenyala que la nova legislatura al Congrés permet posar el "marcador a zero" de les relacions entre les formacions independentistes, lesionada des del 2017 i pendent de refer-se.

- S'ha acostumat a fer de polític?

- No, tot just estic aterrant. Tot és nou. És apassionant i estimulant, un repte.

- Porta bé el fet de tenir informació interna de primera mà i no poder-la publicar? Potser és la pitjor part de passar del periodisme a la política.

- Més que bé o malament, és una sensació estranya. Sempre estic pensant: "Quina notícia faria amb això?".

"Qui respecti el que he fet com a periodista, crec que ho continuarà respectant. Qui no, tant li fa. No em preocupa"

- Qui li suggereix primer fer aquest pas per anar a les llistes d'ERC?

- Hi ha converses informals, gairebé per atzar, amb algunes persones vinculades a ERC. El sorgiment de la qüestió es produeix atzarosament. Mai és explícit, o almenys no tinc la consciència que hi hagi un procés. Algú captura una expressió que podria portar a dins, i la comença a verbalitzar. A partir de la primera situació, s'encadenen contactes més clars -però informals- amb Oriol Junqueras i altres dirigents del partit. Per posar-hi dates: això és uns mesos abans de les municipals. El calendari havia de ser un altre: ni ells ni jo pensem tant apressadament. La cosa s'accelera quan hi ha la convocatòria.
 
- En quin moment fa el clic definitiu?

- Hi ha un element que té a veure amb el calendari personal. Que jo tingui 56 anys, que estigui en un moment bo de la vida des del punt de vista mental i intel·lectual, i també la idea que no m'he de preocupar pel retorn. Si hagués estat més jove, aquesta qüestió hauria estat dominant. En aquest moment no, potser perquè estic molt segur del que he fet. Qui respecti el que he fet com a periodista, crec que ho continuarà respectant. Qui no, tant li fa. No em preocupa. D'altra banda, les relacions entre el periodisme i la política són antigues. Molta gent ha estat a les dues bandes, com un pare de la política moderna: Max Weber. Espero tenir una mica més de sort que ell, que com a polític no va triomfar gaire.

- Coneixia Gabriel Rufián?

- El coneixia poc. D'entre els dirigents d'ERC, era dels que coneixia menys, potser perquè estava a Madrid. Ens hem conegut molt en tot aquest procés.

- Com ha estat l'entrada?

- He constatat una cosa que sap tothom: té un personatge públic molt potent i, de manera més propera, és una persona més analítica. Realment, sap separar molt bé la representació i la visió de fons. Podem dir que estem davant d'una figura que administra molt bé les tonalitats. En l'anàlisi de la situació hi hem coincidit molt.

- Des de fora es podria dir que provenen d'universos diferents.

- Sí, això és obvi. La gràcia d'un partit, i d'ERC en aquest moment, és tenir gent que ve d'universos diferents. Un partit es fa gran quan aplega gent que ve d'àmbits diferents. Els partits petits tenen un gran problema: gairebé tothom és igual. Que ERC tingui tonalitats, accents, procedències diverses, indica que es vol fer gran i que vol arribar a molta gent. Això dona força a tota la candidatura i a tot el partit.

- Vostè que coneix de manera privilegiada, des del punt de vista periodístic, el món de Convergència, del pujolisme, la transició cap al masisme: com se sent enrolat a les files d'ERC? Ha acabat a les files dels enemics íntims de qui tant ha estudiat.

- Contra el que creuen alguns que viuen a la bombolla de Twitter i de la conspiració, la vida no està predeterminada en una pissarra. Fa mig any no sabia que aniria a les llistes d'ERC. Tampoc sabia que faria el salt a la política. Tota la vida m'ha interessat. Però sí que puc dir que, des que sóc adolescent, m'he sentit independentista. No reclamo una medalla, però no sóc fill de l'1-O. Sóc fill de fa moltes dècades, com tanta gent. Com diu un amic: quan els independentistes érem pocs, peluts i mal avinguts. Des del punt de vista de l'eix ideològic, sempre m'he sentit còmode en una posició de centreesquerra, de liberalisme social, amb coses de la socialdemocràcia i el liberalisme cultural. Qui m'ofereix anar a les llistes està en això. No he de fer un reset. ERC és un partit ampli en la mesura que les seves fronteres, en l'eix esquerra-dreta, s'amplien.

"Sempre m'he sentit còmode en una posició de centreesquerra, de liberalisme social, amb coses de la socialdemocràcia i liberalisme cultural. Qui m'ofereix anar a les llistes està en això. No he de fer un reset"

Sobre Convergència: haver estudiat un món em dona una mirada diferent. Conec molt bé els entorns on em moc. Però no sé si això és un avantatge, a vegades pot ser un problema. L'excés d'informació no sempre assegura el millor. Sí que és veritat que la sort és que conec molta gent de totes les bandes del riu. Les primeres persones amb qui vaig parlar per felicitar-me són Salvador Illa i Alejandro Fernández, a qui conec com a periodista. Després ja vaig parlar amb Artur Mas, amb persones dels comuns. Però els primers van ser ells, donant una mostra de joc net que m'agradaria mantenir sempre.

- A Ara sí que toca va radiografiar el pujolisme i la seva successió. Hi descriu aquell esperit de "sumar, sempre sumar" i "no deixar ningú enrere". Aquest esperit sobreviu en ERC, ara?

- No és del pujolisme, és la història del catalanisme, com deia el mestre Pep Termes. El catalanisme ha convertit Catalunya en una nació perquè ha tingut la mirada estratègica de sumar. Per això no som Occitània. Com que el pujolisme és un moment del catalanisme, el que fa és sumar. I ara els partits independentistes hem de fer la suma, cadascú com pugui i de la millor manera. Crec que ERC ho està fent bé. Els qui intenten tornar a un independentisme purista, dels pocs però bons, on es demanen carnets i certificats, s'equivoquen perquè van en contra de la història del catalanisme. Un país de pocs i bons no serà mai una nació, serà sempre un gueto.
 
- Quin component d'ego hi ha en la decisió de fer el salt a la política? Ha influït?

- És una pregunta gairebé pel doctor Freud. Vostè mateix, que es dedica a la comunicació, sap que els periodistes tenim un ego bastant notori. Dit això, quan fas una activitat pública, necessites un equilibri entre l'ego i la consciència dels límits. Diria que això ho tinc. Potser no ho tenia fa trenta anys, però ara sóc conscient del balanç entre les dues coses. No em considero el líder mundial, però no em fa res parlar en públic. Avui en dia, assistim al sorgiment d'alguns polítics que estan aferrats a l'adolescència -no dic noms, que cadascú hi posi les cares que vulgui- i això és un error. Alguns són populistes, sens dubte. El polític, les persones que es dediquen a la política, hem de tractar el públic com a adults perquè nosaltres també hem de parlar de manera adulta. Això ens portaria a una anàlisi sobre el procés.

- Fa unes setmanes, Nació va entrevistar David Madí i feia la reflexió que algun dia s'hauria d'explicar el procés per adults. Es va infantilitzar l'electorat?

- El procés té alguns problemes, com vaig explicar en un llibre. Fa dues coses que ens pesen a l'hora de fer política: suggereix que les transformacions poden ser ràpides —i això mai pot ser així, en política— i que la complexitat no existeix. Que, si vols una cosa, pel simple fet de voler-la la tindràs. Dilueix la idea del temps i de la complexitat. Ara, abans de parlar, hem de dir a la gent que la política és gestió dels temps i foradar la complexitat. Que ja és donar males notícies. El procés va malacostumar una part de la societat catalana amb un realisme màgic inaplicable. Ara hem de tornar a la realitat. ERC ho està fent, i sovint ho està fent en solitari. Per això es paga un cost. M'agradaria que la resta de partits ens ajudessin.

- És la metàfora que sempre fa servir Oriol Junqueras del vaixell que trenca el gel. Qui primer fa el gir pot no endur-se els beneficis electorals.

- És així. Jo ara salto al camp i estic fresc, i això vol dir que sóc ignorant de part del joc, però tinc l'alegria dels qui no estan dins. I dic als amics d'ERC —que, per cert, m'han acollit molt bé— que no han de tenir manies de reivindicar el que han fet a Madrid. Durant mesos, la gent d'ERC no gosava reivindicar els indults, la reforma del codi penal, que s'havien millorat les pensions, la llei d'habitatge, la inserció del català a les plataformes, acabar amb la llei Wert. És un pack potentíssim! En mans de polítics del món d'abans, ens ho traurien de les mans. Potser per un prurit d'ERC de no exhibir el que ha aconseguit, no ho han fet. Estic content perquè ara ho estem fent tots. S'han tret de sobre la por d'haver-ho aconseguit. Jo no entenia, ara que he fet el trànsit, que no ho reivindiquessin.

"Durant mesos, la gent d'ERC no gosava reivindicar els indults, la reforma del codi penal, la millora de les pensions, la llei d'habitatge, la inserció del català a les plataformes o acabar amb la llei Wert. És un pack potentíssim!"

- Potser hi havia cert acomplexament.

- Sí. Probablement, perquè ERC no s'ha adonat que és el 3 en 1 de la política catalana: frena la ultradreta —el vot assegura que no hi hagi ni un govern de dretes ni un del PSOE amb el PP—, som un partit independentista —contràriament al que diu la bombolla de Twitter— i som els de les coses concretes. Ens hem arromangat a Madrid. Una cosa que m'ha fet decidir a saltar a l'arena és que no és anar a tocar el violí, sinó a tocar coses concretes. Per exemple: Rodalies, de les quals he estat usuari molts anys de la meva vida. Per mi, la nació és que els trens funcionin. No hi ha nació si els trens no funcionen. Aquest 3 en 1 només som nosaltres. Potser n'hi ha uns que només són per frenar la ultradreta, altres que van cap a la independència -no expliquen com-, però només nosaltres ho tenim tot.
 
- Davant d'una majoria absoluta de PP i Vox, amb mesures com les que ja s'estan adoptant al País Valencià, què ha de fer l'independentisme al Congrés dels Diputats?

- Aquest escenari és possible, però no sabem si serà. Treballem perquè no sigui possible. Si se'ns vota, afeblim la dreta. Per això, quan alguns diuen que no cal anar a votar… D'entrada, això faria créixer el vot de Vox. Com que Vox és una formació minoritària a Catalunya, i l'abstenció independentista pot ser hipotèticament gran, això faria créixer els petits. Per tant, faria créixer Vox. A vegades, per ser independentista va bé saber matemàtiques. Treballo per evitar l'escenari de les dretes i, si arriba, formarem part dels qui ens hi oposarem cada dia. Mai hem pactat amb la dreta. Veig que hi ha candidats d'altres partits que diuen que volen parlar amb la dreta. En el nostre cas, el votant sap perfectament que no ho farem.

- Vostè va seguir campanyes de José María Aznar. La dreta espanyola ja era així en origen i ha adoptat un rol camaleònic o el que han canviat són les circumstàncies?

- Durant molt temps, l'entorn d'Aznar parlava del llarg viatge al centre. És un viatge com el de les sínies dels ases: no van anar al centre. Només hi ha un instant centrista del PP. Va ser l'any 1996, quan va necessitar els vots de CiU i del PNB. Això va tenir la cara de Josep Piqué, un home molt intel·ligent. Però allò va ser un miratge, un holograma. Amb la majoria absoluta, Aznar va treure l'agenda veritable. Des d'aleshores, el pla del PP és recentralitzar Espanya, fer polítiques neoliberals dures i convertir Madrid en la xucladora de tot. I acabar de construir, cent anys tard, un estat jacobí com el francès. Això ha tingut dos problemes, que són Catalunya i el País Basc, que no ens hem deixat assimilar. Som la nosa, l'anomalia, per la construcció d'aquest projecte. Com que cada vegada han mirat més a la dreta, la dreta els ha devorat. Vox, que és un spin off del PP, ha marcat això. Aznar no ho sabia, però estava alletant Vox.

- Les institucions catalanes estan prou preparades per resistir un govern de dreta i extrema dreta?

- De moment, tenim País Valencià i les Illes Balears. I fa basarda. Això ens hauria de fer reflexionar sobre què tenim i què no tenim. Els mateixos que estan proclamant la necessitat de l'abstenció des de l'independentisme amb una frivolitat absolutament esgarrifosa són els qui menystenen l'autonomia, i diuen que no serveix de res. Els dic que s'imaginin una Generalitat que no estigui en mans no dic d'ERC, sinó d'un partit independentista. Que estigui en mans d'un partit no independentista o d'un partit del 155. Què? Què faríem? Què diríem? M'agradaria sentir els qui han menystingut l'autonomia quan l'independentisme no pugui tenir cap instrument. I veure un president del 155 a la Generalitat. Això podria passar.

"Sempre hi ha hagut, en la història del catalanisme, un sector minoritari antipolític. Durant dècades ha estat menor, marginal. Ara, el que és nou és que una part dels marginals tenen palanques de poder en alguns partits"

No cal que ens posem en la tessitura de PP i Vox, que és un grau més de tenebra. Quan alguns diuen d'abstenir-se o que la Generalitat no és important, el que s'està fent és un exercici d'ignorància històrica. I torno a Pep Termes, a Josep Fontana, a Pierre Vilar: el catalanisme va ser una contracultura que neix per transformar un sentiment en política. Ara hi ha una gent que diu que la política no és important. Estem negant més de 200 anys de vida política. Si Prat de la Riba, Rovira i Virgili i altres figures importants com Josep Pallach o Josep Tarradellas s'aixequessin de la tomba i escoltessin segons quins discursos, dirien: què passa? Què estem dient? Si hi ha un escenari negre a l'Estat, hem d'assegurar que les institucions catalanes estiguin governades per partits independentistes i, aleshores, intentar fer política amb força i intel·ligència. A Madrid saben que la societat catalana, davant d'un govern de dretes, no es quedarà de braços plegats. No hi haurà passivitat, hi haurà resposta. Ha de ser la combinació d'una resposta intel·ligent des de les institucions i des de la ciutadania.
 
. L'abstenció i el menysteniment a les institucions denoten una tendència destinada a apartar o esquivar les contradiccions que implica exercir el poder?

- Sempre hi ha hagut, en la història del catalanisme, un sector minoritari antipolític. Durant dècades ha estat menor, marginal. Ara, el que és nou és que una part dels marginals tenen palanques de poder en alguns partits, i això és un problema, sobretot per aquests partits i per la societat catalana. Cadascú ha de fer la seva. A ERC hem fet la nostra. Hi ha una dada molt rellevant sobre això, que és l'endemà: d'acord, no votes, no vols l'autonomia. Fas grans proclames. I què fas l'endemà de la manifestació? Què fan els purs, l'endemà. El que fan és tornar a casa, al sofà, a malparlar i a no transformar res.

- Rufián insistia ahir en la necessitat de consensuar i "endurir" les condicions de l'independentisme per investir Pedro Sánchez. El 2019 es va apostar per la taula de diàleg. Quin ha de ser el preu, ara?

- En tot cas, seria bo que això no ho digui només ERC, sinó tots els partits independentistes representats al Congrés.

- Està havent-hi una negociació formal per arribar a un acord programàtic?

- En aquests moments, la gent formula propostes —la CUP s'ha expressat— i potser el moment ja vindrà. El que és important és canviar el xip: aquesta feina no només la podem fer nosaltres. ERC s'ha hagut d'arromangar en solitari, assumint d'una manera agònica i titànica la feina de tot l'independentisme. Això és estrany. Fora bo que els qui s'ho han mirat de perfil, els qui han fet de comentaristes, vinguin a treballar. Posem el marcador a zero: que vinguin, fem-ho tots, i pactem. Pactem la qüestió dels límits del preu, però fem-ho tots. Així evitarem una cosa, que és llançar-nos pel cap la nostra estratègia. De fet, estratègia només en té ERC, perquè els altres partits independentistes s'han limitat a dir que no i a no fer res. Hem de fer una estratègia compartida i serem més eficients a Madrid. I una cosa important: no som en la pàgina que va arrencar l'anterior legislatura. Era molt important el marc antirepressiu. Ara hem de traslladar als socialistes, els d'aquí i als d'allà, que han de fer un abordatge seriós del problema català.

"ERC s'ha hagut d'arromangar en solitari, assumint d'una manera agònica i titànica la feina de tot l'independentisme. Això és estrany. Fóra bo que els qui s'ho han mirat de perfil, els qui han fet de comentaristes, vinguin a treballar. Posem el marcador a zero"

- Anar al fons de la qüestió.

- Dit d'una altra manera: aquell discurs de Sánchez al Liceu per preparar els indults tenia bona música, però no tenia lletra. Ara cal posar lletra a la música. Si no posen lletra, serà molt difícil parlar. El president espanyol va fer una cosa important -obligada per les circumstàncies i ERC- com van ser els indults, ara ha de fer una cosa: pensar que la qüestió catalana no es resol amb tàctica. Necessita, com diuen a Madrid, mirada d'Estat. No repressiva, evidentment. Només ho aconseguirem si tenim força a Madrid. Si ERC, Junts i la CUP tenen molts diputats, podrem forçar Sánchez. No només a reconèixer que hi ha un conflicte, sinó que l'obligarem a sortir de la tàctica. Fins que Espanya no doni una sortida democràtica al cas català, tindrà un problema en conjunt.

- Sense un retorn en llibertat de Carles Puigdemont és factible parlar de resoldre el conflicte?

- ERC, i jo personalment, volem una solució per la situació de Puigdemont. Sobretot, la que ell vulgui. No volem interferir en els seus desitjos legítims i en la seva estratègia. El problema català inclou molts elements, i la seva situació és un element que l'Estat ha d'abordar, no pot fer veure que no existeix. Faríem bé de tenir present que fer política cada dia no ens porta a la desmemòria. No ens oblidem de Puigdemont. Però no controlem fins a quin punt aquells que diuen defensar-lo treballen de manera eficient perquè això agafi una sortida interessant. No m'hi vull posar, ells sabran. Moltes vegades ens arriben senyals contradictoris dels mateixos entorns que diuen ser més propers a Puigdemont. Hi ha certes dissonàncies o discursos que no acaben de lligar: si alhora es diu que es pot pactar amb el PP i que es defensa Puigdemont, costa d'entendre.

- Arribarà un dia que Junts haurà de decidir si optar per la via de Xavier Trias o per la via de Laura Borràs?

- Com a analista tinc opinió, però com a candidat d'ERC no he de dir a Junts què ha de fer. Pel bé del conjunt de l'independentisme, seria bo que tinguessin una estratègia constructiva. No només de comentar la jugada o dir que no, sinó arromangar-se i fer política.

- I consensuar què fer amb la investidura de Sánchez.

- El millor per al país, per a la societat catalana, és que els independentistes tinguem la necessitat d'establir una concertació mínima davant del govern que sorgeixi. Ens aniria bé a tots. Probablement hem de posar el marcador a zero. Arribo nou, però hi ha hagut moltes topades, hi ha hagut retrets, motxilles. Segurament hi ha hagut errors per part de tothom. El que és interessant és que podríem aprofitar la nova etapa per establir uns nous llenguatges. Un llenguatge més propositiu, més cooperatiu.

- Dins d'aquest llenguatge més cooperatiu: és possible tornar a veure Junts al Govern a partir de la tardor?

- No soc al Govern. Se m'escapa la qüestió. Des d'un punt de vista nacional, com a independentista i com a català, crec que la idea d'un executiu d'unitat sempre és forta. Segur que el president Aragonès té claus d'interpretació. En política, la paraula mai no existeix. Per tant, com diu Daniel Inennarity, la política és el regne de la contingència i de l'adaptabilitat. Fer política és tenir la capacitat d'adaptar-nos de manera intel·ligent al que està venint. Per això em fan tanta por els discursos fanàtics i sectaris, perquè neguen la capacitat d'adaptar-se.

"No em despisto. Se'ns jutjarà pel que acabi votant i aconseguint. Espero poder respondre del que faig"

- Ha vist passar uns quants presidents per Palau. Quin consell li donaria a Aragonès?

- No crec que hagi de donar consells al president Aragonès, prou feina tinc aterrant a la política. Ho està fent bé, i ha fet una cosa molt important: ha tornat el sentit institucional al càrrec. S'havia perdut. Ho havia escrit com a periodista, i ho dic com a candidat. S'havia desfigurat la idea de president. Podem entrar en si el Govern ha tingut problemes en un departament o altre, i és evident que n'hi ha hagut. Però des del punt de vista de la presidència i la institució, hem tornat a posar el tren al carril.

- El seu compromís és per quatre anys i prou? O encara el veurem al Parlament?

- La resposta sincera és que no ho sé. M'han demanat anar a Madrid, que són quatre anys. No he pensat més llarg. No sé si ho faré bé, si m'hi voldran, si m'hi voldré. És un repte, m'apassiona, em fa il·lusió. Ho faig convençut: si no, no ho faria. També em fa respecte. Una cosa que me'n fa molt és que representaré la ciutadania, no només els que m'han votat. Els diputats catalans a Madrid representem tothom. I tinc una idea una mica protestant: cada euro públic és sagrat. Potser és perquè he llegit molt Weber. Aquesta idea que la cadira és de lloguer i que hi soc de prestat, perquè això és un servei temporal. Ho tinc claríssim. Per això em fa riure quan algú, en aquests móns de Twitter, fan comentaris ridículs sobre si vaig allà per "no sé què". Jo ja em sé guanyar la vida. Hi vaig perquè m'apassiona la política i vull fer un servei públic, i algun dia tornaré a la meva activitat anterior.

- I de tot això en sortirà un llibre.

- No podré escriure articles, però hauré d'escriure, és inevitable, soc un animal que escriu. Faré notes i probablement en sortirà alguna cosa, si algú ho edita. Primer fer, després escriure. Tinc molt clara una cosa: l'eix de l'activitat política és l'acció. Representa que els que ens hem dedicat a les lletres sabem fer discurs, però a mi se m'ha de jutjar no pel que digui, sinó pel que faci. Que és el centre de gravetat de la política. No em despisto. Se'ns jutjarà pel que acabi votant i aconseguint. Espero poder respondre del que faig.