A Barcelona li envejo les nits Blue Velvet. Ella duia vellut blau. Però més blava que el vellut era la nit. Aquest cel de vestit fosc que t’arropa. I aquesta cigarreta de fum de núvols de matinada. Però no! Prohibit fumar! D’acord, el fum no era d’un cigarro d’enamorats estereotipats. El fum era d’una punyetera campana de la cuina que fot-li i fot xera i au a córrer. Ves a saber, xiquets, per què es va encendre la nit amb el misto de l’esbojarrament. Però aquella casa va començar a fer flama.
La cosa és de fa pocs dies. I quan van arribar els bombers i van entrar a sac per salvar-ho tot van trobant habitacions i habitacions. Unes portes tancades, d’altres d’obertes. I gent i gent. Joves. D’aquests de pells d’escamarlà, de gamba, de llagostí passats per la paella del sol mediterrani. Rossos. Sense somriure. Retornats a una altra paella de color fantasma de patac. Acollonits pel foc coitus interruptus de la festa perpètua. Un laberint de cambres juganeres. Un cau de llums i ombres i músiques enrogallades. Semblava un formiguer de pisos pastera però aquest d’immigrants instantanis europeus, americans, de pisos barqueta de fusta vintage de dies de vi i roses i nits Blue Velvet. Corredisses per aquest Scape Room turístic amb guió sorpresa de Scary Movie. Al final no va ser res però hagués pogut ser de tot. Sempre ve d’un pam, d’un nano segon i d’un bomber de casa.
Al carrer tots es miraven aquell fum de cigarreta enfilant la nit. El cel de golfes de nabius damunt la Barcelona vella. Va passar al carrer Petritxol. El carrer de les xocolateries, els melindros, la nata, la felicitat de mirall de la xocolata desfeta. El carrer dels artistes, de la Sala Parés (1840), la primera de venda de material de pintura, gravats, marcs d’Europa, la primera galeria d’art de l’estat, la primera on exposa Picasso, la petita capital dels modernistes. El carrer que era la Rambla de Barcelona abans de la Rambla. Per aquí desfilava i es deixava veure tothom. El carrer que tot ho va fer gran i que es va tornar petit. Les flames com fosforescent subratllant-ho tot van ser al número 4 del carrer Petritxol. La casa on des de 1902, fins el dia que va pujar les escales d’un cel de grans de raïm de moscatell, el 1924, va viure Àngel Guimerà.
Ell va ser l’escriptor català de cel sideral. El que ha estat més a prop del Nobel. A finals de 1905, Carl David af Wirsèn, secretari de l’Acadèmia Sueca i president del Comitè Nobel, convida la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona a avalar l’escriptor. La candidatura d’Àngel Guimerà es presenta per primer cop el 1906 i es renova consecutivament fins a 1922. Ell és el nostre autor més internacional, rutilant i tot ho escriu des d'espais microscòpics, clarobscurs com el pis de Petritxol. Terra baixa i Maria Rosa, només als Estats Units es van estrenar a més de vuitanta teatres. El director de Hollywood Cecil B. DeMille va fer una peli inspirada en Maria Rosa el 1915. Mar i Cel va ser traduïda i representada en vuit idiomes... El poeta, el dramaturg, l’escriptor ho va fer tot en la nostra llengua. La va fer renéixer. Li devem tot. Un cabàs d’explicacions del nostre país. Una collita eterna. Li deien el Shakespeare català. Amb temps i amb un altre estat mental, físic, polític, potser a Shakespeare també l’hi dirien el Guimerà britànic.
Per això l’incendi de l’altre dia només es pot veure com l’inici de la gran festa. De l’encesa amb focs i llum de colors de la celebració del centenari de la seva mort el 2024. Ja està al clot, rematem-lo. Va viure aquí i aquí tornarà a morir. A la Barcelona dimitida, substituïda, prostituïda, moribunda, al carrer comatós, leprós, venut. On Guimerà i la cultura catalana van crear un món per a tot el món ara tenim criatures malcriades, maleducades, analfabetes del món. On hi havia llum ara hi ha foc. On il·luminàvem ara cremem. On parlàvem la nostra llengua ara hi ha totes les llengües menys la nostra. Ja no hi som ni som. Som a les golfes de vellut blau.
Aquella nit de foc ningú va veure la placa que hi ha al número 4 de Petritxol. És igual. Ningú sap qui és Àngel Guimerà: no ja als Estats Units, no! No ho saben ni a Barcelona, ni a Tortosa, ni a Lleida, ni a Sant Fullam Reconsagrat, ni enlloc. Ni ho saben ni els importa. Els hi sua tots els orificis. Al final, ell, que va escriure tant, també es va equivocar. Va quedar atrapat a l’scape room que és aquest país laberíntic, malalt i suïcida. Recordem, i li recordem a ell, que va dir el 2 de maig de 1920 als Jocs Florals, a Barcelona:
“I cada any, tal dia com avui, sense dir-nos-ho amb paraules els uns als altres ens diem, torno a dir: «la nostra Terra va fent camí dintre d’aquest Univers del que forma part, per la mà de Déu mateix col·locada a on es troba». I les meves paraules, en parlar de València, són les mateixes que us dic amb igual amor i esperit germanívol de Mallorca; i el que us dic de nosaltres, de Catalunya i de les nostres germanes de València i Mallorca, us ho dic del Rosselló, amb veu més alta avui per tenir entre nosaltres a aquest català , glòria al present de la civilització de tota la Terra. Doncs, sí senyors: no perquè els atzars de la vida ens hagin separat de les terres rosselloneses, deixen de ser tan catalanes com les d’ací baix, les que faldegen el Canigó. No hi vol dir res que ells i nosaltres formem part de dos Estats diferents. ¿No acabem de veure com es desfan els pobles cansats de vida mentidera, mal cosits i mal apedaçats per la força de les espases? Doncs, vindrà un altre temps en què el Rosselló torni a ser de nosaltres o nosaltres del Rosselló. Mentrestant, conservem nosaltres l’esperit de germanor a través dels anys i dels segles i de les lluites socials dels pobles, que no l’acabaran, no, l’ànima de Catalunya. Les nacions modernes que visquin com puguin entremig de les seves misèries, i que vagin enterrant en els seus Escorials les seves grandeses que viuen ja mig desfetes. Els pobles no que no es desfan: els pobles són eterns i no es corrompen”.
Àngel, xato, que sí que ens desfem. Com xocolata desfeta ociosa letal. Com campana de la cuina ardent. Ens desfem. Crema la llengua, el país, Barcelona, els boscos, la sequera, les persones i els cors. Els bombers ja no podem lluitar contra els piròmans. Àngel, casa teva ja no és casa teva. Ja et durem la placa a dalt i te la vens. I ens comprem un vestit de nit de vellut blau per ballar al cel d’aranyons.
La cosa és de fa pocs dies. I quan van arribar els bombers i van entrar a sac per salvar-ho tot van trobant habitacions i habitacions. Unes portes tancades, d’altres d’obertes. I gent i gent. Joves. D’aquests de pells d’escamarlà, de gamba, de llagostí passats per la paella del sol mediterrani. Rossos. Sense somriure. Retornats a una altra paella de color fantasma de patac. Acollonits pel foc coitus interruptus de la festa perpètua. Un laberint de cambres juganeres. Un cau de llums i ombres i músiques enrogallades. Semblava un formiguer de pisos pastera però aquest d’immigrants instantanis europeus, americans, de pisos barqueta de fusta vintage de dies de vi i roses i nits Blue Velvet. Corredisses per aquest Scape Room turístic amb guió sorpresa de Scary Movie. Al final no va ser res però hagués pogut ser de tot. Sempre ve d’un pam, d’un nano segon i d’un bomber de casa.
Al carrer tots es miraven aquell fum de cigarreta enfilant la nit. El cel de golfes de nabius damunt la Barcelona vella. Va passar al carrer Petritxol. El carrer de les xocolateries, els melindros, la nata, la felicitat de mirall de la xocolata desfeta. El carrer dels artistes, de la Sala Parés (1840), la primera de venda de material de pintura, gravats, marcs d’Europa, la primera galeria d’art de l’estat, la primera on exposa Picasso, la petita capital dels modernistes. El carrer que era la Rambla de Barcelona abans de la Rambla. Per aquí desfilava i es deixava veure tothom. El carrer que tot ho va fer gran i que es va tornar petit. Les flames com fosforescent subratllant-ho tot van ser al número 4 del carrer Petritxol. La casa on des de 1902, fins el dia que va pujar les escales d’un cel de grans de raïm de moscatell, el 1924, va viure Àngel Guimerà.
Ell va ser l’escriptor català de cel sideral. El que ha estat més a prop del Nobel. A finals de 1905, Carl David af Wirsèn, secretari de l’Acadèmia Sueca i president del Comitè Nobel, convida la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona a avalar l’escriptor. La candidatura d’Àngel Guimerà es presenta per primer cop el 1906 i es renova consecutivament fins a 1922. Ell és el nostre autor més internacional, rutilant i tot ho escriu des d'espais microscòpics, clarobscurs com el pis de Petritxol. Terra baixa i Maria Rosa, només als Estats Units es van estrenar a més de vuitanta teatres. El director de Hollywood Cecil B. DeMille va fer una peli inspirada en Maria Rosa el 1915. Mar i Cel va ser traduïda i representada en vuit idiomes... El poeta, el dramaturg, l’escriptor ho va fer tot en la nostra llengua. La va fer renéixer. Li devem tot. Un cabàs d’explicacions del nostre país. Una collita eterna. Li deien el Shakespeare català. Amb temps i amb un altre estat mental, físic, polític, potser a Shakespeare també l’hi dirien el Guimerà britànic.
Per això l’incendi de l’altre dia només es pot veure com l’inici de la gran festa. De l’encesa amb focs i llum de colors de la celebració del centenari de la seva mort el 2024. Ja està al clot, rematem-lo. Va viure aquí i aquí tornarà a morir. A la Barcelona dimitida, substituïda, prostituïda, moribunda, al carrer comatós, leprós, venut. On Guimerà i la cultura catalana van crear un món per a tot el món ara tenim criatures malcriades, maleducades, analfabetes del món. On hi havia llum ara hi ha foc. On il·luminàvem ara cremem. On parlàvem la nostra llengua ara hi ha totes les llengües menys la nostra. Ja no hi som ni som. Som a les golfes de vellut blau.
Aquella nit de foc ningú va veure la placa que hi ha al número 4 de Petritxol. És igual. Ningú sap qui és Àngel Guimerà: no ja als Estats Units, no! No ho saben ni a Barcelona, ni a Tortosa, ni a Lleida, ni a Sant Fullam Reconsagrat, ni enlloc. Ni ho saben ni els importa. Els hi sua tots els orificis. Al final, ell, que va escriure tant, també es va equivocar. Va quedar atrapat a l’scape room que és aquest país laberíntic, malalt i suïcida. Recordem, i li recordem a ell, que va dir el 2 de maig de 1920 als Jocs Florals, a Barcelona:
“I cada any, tal dia com avui, sense dir-nos-ho amb paraules els uns als altres ens diem, torno a dir: «la nostra Terra va fent camí dintre d’aquest Univers del que forma part, per la mà de Déu mateix col·locada a on es troba». I les meves paraules, en parlar de València, són les mateixes que us dic amb igual amor i esperit germanívol de Mallorca; i el que us dic de nosaltres, de Catalunya i de les nostres germanes de València i Mallorca, us ho dic del Rosselló, amb veu més alta avui per tenir entre nosaltres a aquest català , glòria al present de la civilització de tota la Terra. Doncs, sí senyors: no perquè els atzars de la vida ens hagin separat de les terres rosselloneses, deixen de ser tan catalanes com les d’ací baix, les que faldegen el Canigó. No hi vol dir res que ells i nosaltres formem part de dos Estats diferents. ¿No acabem de veure com es desfan els pobles cansats de vida mentidera, mal cosits i mal apedaçats per la força de les espases? Doncs, vindrà un altre temps en què el Rosselló torni a ser de nosaltres o nosaltres del Rosselló. Mentrestant, conservem nosaltres l’esperit de germanor a través dels anys i dels segles i de les lluites socials dels pobles, que no l’acabaran, no, l’ànima de Catalunya. Les nacions modernes que visquin com puguin entremig de les seves misèries, i que vagin enterrant en els seus Escorials les seves grandeses que viuen ja mig desfetes. Els pobles no que no es desfan: els pobles són eterns i no es corrompen”.
Àngel, xato, que sí que ens desfem. Com xocolata desfeta ociosa letal. Com campana de la cuina ardent. Ens desfem. Crema la llengua, el país, Barcelona, els boscos, la sequera, les persones i els cors. Els bombers ja no podem lluitar contra els piròmans. Àngel, casa teva ja no és casa teva. Ja et durem la placa a dalt i te la vens. I ens comprem un vestit de nit de vellut blau per ballar al cel d’aranyons.