El gener del 2017 la marca de begudes Aquarius feia la seva publicitat amb la frase "ens morim per viure". No podia ni sospitar, llavors, que un vaixell amb aquest nom, navegant pel Mediterrani carregat de persones fugitives d’una vida indigna, seria notícia de màxima actualitat. Ara, l’Aquarius ha recorregut tot el Mediterrani, amb destinació final a València, deixant al descobert el millor i el pitjor d’aquesta Europa a la qual pertanyem. No és fàcil de saber si, a la notícia cop d’efecte que significa el gest positiu del govern de Pedro Sánchez, en seguiran d’altres en la mateixa direcció, cosa que no va passar quan l’anterior president socialista, Rodríguez Zapatero, va retirar les tropes espanyoles d’Iraq, amb el mateix impacte positiu inicial, però sense cap continuïtat.
Sí que és, però, positiu i motiu d’orgull que els presidents de la Generalitat de Catalunya i de la Generalitat Valenciana, així com la presidenta del Govern Balear, al costat de la batllessa de Barcelona i els batlles de Palma i València s’oferissin per acollir els refugiats rebutjats per Itàlia, als quals la majoria sobiranista que governa Còrsega també estava disposada a rebre. Finalment, el vaixell és a València on atracarà, amb totes les garanties d’acolliment digne i humanitari, fet del qual ens hem d’alegrar, lògicament. Dit això, no era gaire imaginable que arribessin a Barcelona, on a més d’Ada Colau serien rebuts pel president Quim Torra, o bé a cap de les Illes Balears, a punt de començar la temporada turística i amb l’efecte-crida que aquesta acollida podria tenir. Ja fa dos anys que el president Puigdemont va assegurar que Catalunya estava en condicions de rebre 1.800 persones refugiades, però el govern espanyol reaccionà negativament a l’oferiment no pas a partir de raonaments humanitaris, sinó d’arguments exclusivament competencials.
No deixa de ser paradoxal que aquest gest de rebuig als passatgers del vaixell hagi estat presentat, pel govern, com una victòria nacional a... Itàlia. I dic paradoxal perquè un dels països europeus que més immigració ha generat, al llarg de la història recent, sigui precisament Itàlia, amb cadascuna de les seves grans illes. Immigració que, a banda de certes destinacions europees, s’ha concentrat en Estats Units, Canadà, Brasil, Argentina, Uruguai i Austràlia. Una simple mirada a noms famosos en aquests indrets ja en revela la italianitat d’origen, a partir dels cognoms, i permet de veure que, procedent d’Itàlia, com de tot arreu, hi ha de tot i força: papes com Jorge Bergoglio, gàngsters com Al Capone o Lucky Luciano, actors com Robert de Niro o Al Pacino, cantants com Frank Sinatra o Daniel Viglietti, militars colpistes com Emilio Massera o Orlando Agosti, etc.
No pot passar per alt, tampoc, en aquesta onada de xenofòbia que es va ensenyorint dels governs europeus, un altre factor. Aquell desplaçament des de les files del Partit Comunista Francès cap a Le Pen, protagonitzat per una part de l’electorat tradicionalment d’esquerres i de classe treballadora, té paral·lelismes amb l’Itàlia d’avui on el vicepresident del govern, Matteo Salvini de la Lega Nord, és un antic militant de les Joventuts Comunistes. En tots dos casos, el rebuig de l’altre, la por al desconegut, l’amenaça identitària i l’acusació d’usurpació de llocs de treball per forasters hi ha tingut un pes determinant. No cal dir que, en un electorat tan sensible al contacte amb la diferència, la necessitat d’una inversió prioritària en educació i cultura hi és del tot urgent, si no volem acabar prenent més mal que fins ara. Sense oblidar que a l’Europa central i de l’est, una mateixa orientació política dirigeix també governs o bé hi constitueix un corrent d’opinió molt notable. Tan fràgils són els fonaments de la identitat nacional, cultural i religiosa d’aquests indrets, doncs, com per haver de patir d’una manera tan alarmant i angoixant per l’arribada de nouvinguts?
Sigui com sigui, si la UE és alguna cosa més que un espai econòmic i una moneda comuna, hi ha decisions i polítiques que no poden ser obra d’un sol estat. Cal una veritable política comuna de tots els estats de la UE davant d’un fenomen que no s’aturarà, mentre no canviïn les condicions de vida dels països d’origen dels fugitius. És allà, a l’origen, on caldria invertir en formació, ajuda al desenvolupament econòmic i respecte als drets humans. Atendre qui es juga la vida, navegant sense rumb per una mar que pot ser també inhòspita i cruel per qui pren decisions a cada riba, no és solament una qüestió de respecte a drets fonamentals, al dret marítim o al dret internacional. Potser fóra un moment adequat perquè si la UE vol recuperar el prestigi, la utilitat i la humanitat que ara no té, deixés ben clar que, per damunt de les responsabilitats legals, hi ha les responsabilitats morals, aquelles que ens fan persones perquè apel·len a la nostra condició d’éssers humans. Altrament, de què serveix, a Europa, la unitat? De què serveix la Unió Europea?
Sí que és, però, positiu i motiu d’orgull que els presidents de la Generalitat de Catalunya i de la Generalitat Valenciana, així com la presidenta del Govern Balear, al costat de la batllessa de Barcelona i els batlles de Palma i València s’oferissin per acollir els refugiats rebutjats per Itàlia, als quals la majoria sobiranista que governa Còrsega també estava disposada a rebre. Finalment, el vaixell és a València on atracarà, amb totes les garanties d’acolliment digne i humanitari, fet del qual ens hem d’alegrar, lògicament. Dit això, no era gaire imaginable que arribessin a Barcelona, on a més d’Ada Colau serien rebuts pel president Quim Torra, o bé a cap de les Illes Balears, a punt de començar la temporada turística i amb l’efecte-crida que aquesta acollida podria tenir. Ja fa dos anys que el president Puigdemont va assegurar que Catalunya estava en condicions de rebre 1.800 persones refugiades, però el govern espanyol reaccionà negativament a l’oferiment no pas a partir de raonaments humanitaris, sinó d’arguments exclusivament competencials.
No deixa de ser paradoxal que aquest gest de rebuig als passatgers del vaixell hagi estat presentat, pel govern, com una victòria nacional a... Itàlia. I dic paradoxal perquè un dels països europeus que més immigració ha generat, al llarg de la història recent, sigui precisament Itàlia, amb cadascuna de les seves grans illes. Immigració que, a banda de certes destinacions europees, s’ha concentrat en Estats Units, Canadà, Brasil, Argentina, Uruguai i Austràlia. Una simple mirada a noms famosos en aquests indrets ja en revela la italianitat d’origen, a partir dels cognoms, i permet de veure que, procedent d’Itàlia, com de tot arreu, hi ha de tot i força: papes com Jorge Bergoglio, gàngsters com Al Capone o Lucky Luciano, actors com Robert de Niro o Al Pacino, cantants com Frank Sinatra o Daniel Viglietti, militars colpistes com Emilio Massera o Orlando Agosti, etc.
No pot passar per alt, tampoc, en aquesta onada de xenofòbia que es va ensenyorint dels governs europeus, un altre factor. Aquell desplaçament des de les files del Partit Comunista Francès cap a Le Pen, protagonitzat per una part de l’electorat tradicionalment d’esquerres i de classe treballadora, té paral·lelismes amb l’Itàlia d’avui on el vicepresident del govern, Matteo Salvini de la Lega Nord, és un antic militant de les Joventuts Comunistes. En tots dos casos, el rebuig de l’altre, la por al desconegut, l’amenaça identitària i l’acusació d’usurpació de llocs de treball per forasters hi ha tingut un pes determinant. No cal dir que, en un electorat tan sensible al contacte amb la diferència, la necessitat d’una inversió prioritària en educació i cultura hi és del tot urgent, si no volem acabar prenent més mal que fins ara. Sense oblidar que a l’Europa central i de l’est, una mateixa orientació política dirigeix també governs o bé hi constitueix un corrent d’opinió molt notable. Tan fràgils són els fonaments de la identitat nacional, cultural i religiosa d’aquests indrets, doncs, com per haver de patir d’una manera tan alarmant i angoixant per l’arribada de nouvinguts?
Sigui com sigui, si la UE és alguna cosa més que un espai econòmic i una moneda comuna, hi ha decisions i polítiques que no poden ser obra d’un sol estat. Cal una veritable política comuna de tots els estats de la UE davant d’un fenomen que no s’aturarà, mentre no canviïn les condicions de vida dels països d’origen dels fugitius. És allà, a l’origen, on caldria invertir en formació, ajuda al desenvolupament econòmic i respecte als drets humans. Atendre qui es juga la vida, navegant sense rumb per una mar que pot ser també inhòspita i cruel per qui pren decisions a cada riba, no és solament una qüestió de respecte a drets fonamentals, al dret marítim o al dret internacional. Potser fóra un moment adequat perquè si la UE vol recuperar el prestigi, la utilitat i la humanitat que ara no té, deixés ben clar que, per damunt de les responsabilitats legals, hi ha les responsabilitats morals, aquelles que ens fan persones perquè apel·len a la nostra condició d’éssers humans. Altrament, de què serveix, a Europa, la unitat? De què serveix la Unió Europea?