Poc després de restablir-se la Generalitat de Catalunya, institució d’origen medieval, l’abril de 1931 i com a òrgan de govern del Principat, l’Agrupació Catalans d’Amèrica proposà el nomenament de Josep Pineda i Fargas, comerciant català resident a l'Havana, com a conseller del govern de la Generalitat, en representació dels catalans d’Amèrica. Però la proposta fou rebutjada pels nuclis independentistes catalans de l’Havana i pel mateix Pineda, llavors enfrontat amb Macià per la renúncia feta a mantenir la República Catalana proclamada per aquest i transformada després en Generalitat. Més endavant, acceptaren, però, el nomenament de Josep Conangla i Fontanilles com a delegat de la conselleria de Cultura a Cuba i a l’Amèrica central. En esclatar la Guerra Civil, la Generalitat en nomenà delegat a l’Argentina Hipòlit Nadal i Mallol i feu el mateix amb Frederic Margarit i Pascual, a Xile, amb l’encàrrec de la secció d’estadística de confeccionar el cens de catalans residents en el seu país de residència.
L’octubre de 1936, aparegué a Buenos Aires l’Informativo Semanal de Cataluña, subtitulat Intérprete de la colectividad catalana,òrgan oficiós de la Generalitat, sota l’empara del Casal Català, periòdic destinat a informar la colònia catalana i la societat argentina en general del curs de la guerra i vehicular-hi, alhora, les necessàries campanyes de solidaritat amb la societat catalana que patia les restriccions i patiments de tot conflicte bèl·lic, com va fer semblantment, el 1937, l’Agrupació Patriòtica Catalana de Santiago de Xile, amb el periòdic Boletín Quincenal. El desembre de 1936, el conseller de Cultura, el mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet, signà un decret en què incorporava a la xarxa de biblioteques de la Generalitat les biblioteques del Casal Català de Buenos Aires i dels Centres de Santiago de Xile, Mendoza i l’Havana. Pensant en els catalans d’Amèrica, la Generalitat publicà el Butlletí per als catalans absents de la pàtria (1937), feu emissions radiofòniques especials des de Ràdio La Alcàrria per a ells i començà a preparar una magna exposició sobre la presència catalana a Amèrica (1938) que ja no pogué dur-se a terme pel desenllaç advers de la guerra.
Ja a la postguerra, l’1 de febrer de 1950, el president Josep Irla i Bosch, que havia succeït Lluís Companys a la presidència de la institució, després del seu afusellament, signà un decret pel qual es creaven oficialment les Delegacions Catalanes en terres d’Amèrica. Amb el decret es pretenia establir organismes oficials de representació de Catalunya en aquell continent i, al mateix temps, de relació entre la presidència de la Generalitat i la colònia catalana al continent americà. Integrades per tres membres, amb el mandat d’un any de durada, aquests havien de ser escollits per les entitats associatives, els periòdics catalans i els diputats del Parlament de Catalunya exiliats a cada país. En realitat, però, no arribaren a funcionar, ja que els polítics més actius en terra americana reclamaven la formació d’un govern català a l’exili.
Després de la dimissió per motius de salut del president Irla, el 7 de maig de 1954, es convocà a Mèxic, on residia el grup més nombrós de diputats exiliats, l’elecció de la Mesa de Parlament de Catalunya, de la Diputació Permanent i del president de la Generalitat. L’elecció oficial se celebrà a la seu de l’ambaixada de la República espanyola, al carrer Londres de la capital mexicana, constituïda en territori català, en un acte iniciat a les 19 hores el 5 d’agost de 1954. No hi hagué representacions oficials de la República espanyola, ni diplomàtiques, ni premsa acreditada, tan sols quatre persones de públic: Pere Bosch i Gimpera, Miquel Ferrer i Sanxis, Màrius Calvet i J. Eroles. Presidia la sala una enorme bandera catalana i, en un costat, una bandera republicana espanyola.
Hi actuà com a cap de cerimonial Dalmau Costa i, com a procurador general, Ot Duran d’Ocon, encarregat de signar l’acte oficial de l’escrutini. Presidí la mesa el diputat de més edat, el menorquí Estanislau Ruiz Ponsetí, escollit per la Unió Socialista de Catalunya (USC), amb Antoni Dot i Josep Folch, ambdós d’ERC, i Carles Gerhard (USC), com a secretaris. Els altres diputats que hi eren presents foren Salvador Armendares, Enric Canturri, Francesc Farreras i Duran, Francesc Riera i Martí Rouret, tots d’ERC. Tres diputats més, escollits a les llistes d’ERC i residents a Mèxic (Joan Casanelles, Manuel Galès i Jaume Simó i Bofarull) van excusar-hi la seva absència. La darrera reunió del Parlament de Catalunya s’havia produït a Olot, el gener de 1939, en plena retirada republicana.
Un cop feta la lectura dels decrets, dictàmens i informes diversos sobre qui tenia la capacitat d’elecció del president, tant de la Generalitat com del Parlament, convingueren que aquesta facultat tan sols corresponia als diputats de la cambra catalana. Finalment, van prendre part en la votació un total de 27 diputats. D’aquests, 9 ho feren presencialment i 18 per correspondència. D’aquests darrers vots arribats per correu, 5 procedien de Catalunya, segurament de diputats de la Lliga, però la identitat dels quals no es pot revelar ateses les condicions de dictadura en què vivia Catalunya. Les votacions per a les dues presidències van ser simultànies i dels 27 vots emesos en total, 24 foren per a Josep Tarradellas (ERC), que havia estat conseller en cap del Govern, un vot del diputat i escriptor Joan Puig i Ferreter (ERC) per al socialista Manuel Serra i Moret, antic Conseller de la Generalitat, i un altre per a Pau Casals, malgrat que el músic ja havia rebutjat aquesta possibilitat, abans de la votació, quan es produí una certa campanya perquè accedís a la presidència. Ventura Gassol va rebre 24 vots per a presidir el Parlament i, un, Carles Pi i Sunyer, però la renúncia del poeta al càrrec facultà que l’assumís el vicepresident primer, F. Farreras i Duran. L’acte dura una hora i mitja.
Pocs dies més tard, el 16 d’agost de 1954, un decret del president interí Josep Irla i Bosch proclamà Josep Tarradellas nou president de la Generalitat, tancant així el cercle d’una decisió que generà un cert nivell de polèmica entre els grups de l’exili català, concentrats sobretot a Mèxic, però presents també en altres països d’Amèrica i d’Europa. Un cop elegit president, Tarradellas viatjà per diversos països d’Amèrica per establir-hi contactes amb els exiliats catalans, però aviat tornà a la seva residència habitual a França, a la localitat de Saint-Martin-le-Beau, on mantingué una actitud permanent de defensa de la legitimitat de la institució que presidia.
Amb la presidència de Josep Tarradellas, hom instituí per decret del 12 de maig de 1956 la figura dels delegats generals de la Generalitat, que a Mèxic fou Antoni M. Sbert i a Veneçuela Marc Aureli Vila, decisió que no fou gaire ben acollida en alguns cercles polítics catalans a Amèrica. I el 1960, l’actriu Margarida Xirgu rebé el nomenament de delegada de la Generalitat a l’Uruguai. El 16 de juny de 1959, la Generalitat creà per decret la Comissió Nacional de Planejament, amb seu a la ciutat de Mèxic, la qual tenia com a objectiu l’estudi i planejament de les qüestions que afectessin Catalunya i que poguessin ser d’utilitat per a l’acció del futur govern de la Generalitat, un cop restablerta la democràcia. La Comissió era integrada pels diputats d’ERC Antoni Dot i Arxé, Salvador Armendares i Torrent i per Manuel Alcàntara i Gusart, impulsor, a l’exili, dels Jocs Florals de la Llengua Catalana. En el període 1960-1962, aparegué a la capital mexicana una publicació multicopiada i en català, amb el mateix nom que l’organisme, contenint textos amb vista a la reconstrucció futura de Catalunya. El decret de creació de la Comissió era datat a Mèxic, en el quart viatge efectuat per Tarradellas a Amèrica, després dels anteriors, el 1954, el 1956 i el 1958.
El mateix any de l’elecció de Tarradellas com a president es constituí, a Mèxic, el 19 de novembre de 1954, l’entitat privada anomenada Patronat Pro-Pàtria. N’eren membres Francesc Farreras i Duran, Pere Ferrer i Batlle i Salvador Armendares i Torrent. Gràcies al suport econòmic del Patronat es pogué organitzar la Secretaria de la Presidència de la Generalitat, així com els seus serveis d’informació i d’enllaç. Un decret del president Tarradellas, datat el 28 de maig de 1960, li atorgà rang oficial i en nomenà president Antoni M. Sbert, tresorer Pere Ferrer i Batlle i secretari Joan Potau. Llavors, els vocals del Patronat eren Lluís Nicolau d’Olwer, Pere Bosch i Gimpera, Ramon Frontera i Bosch, Manuel Alcàntara i Gusart, Hèctor Gally i Grivé, Josep Baqués i Rossell, Enric Calafell i Antoni Eroles. Durant anys assegurà els recursos mínims necessaris per a garantir una infraestructura mínima de la Generalitat de Catalunya a l’exili.
Per a saber-ne més: La Generalitat de Catalunya a l’exili, Miquel Ferrer, Aymà editor, Barcelona, 1977. Es tracta d’una visió molt crítica amb J. Tarradellas, però amb informació de primera mà sobre les interioritats de l’exili i la política catalana.