La cursa de les eleccions municipals barcelonines està més oberta que mai. D'una banda, Ada Colau aspira a revalidar l'alcaldia, defensant el model de transformació de la ciutat que ha impulsat al llarg d'aquests dos darrers mandats (superilles, regulació del turisme, habitatge públic i actuacions contra l'emergència climàtica); de l'altra, Xavier Trias malda per rescabalar-se de la derrota de 2015, cercant convertir-se en l'aglutinador de totes les crítiques fetes a la gestió de l'equip municipal (seguretat, neteja i defensa del vehicle privat a motor). Per aconseguir el seu objectiu, l'aspirant no ha dubtat a trencar totes les línies vermelles marcades per Waterloo, des de defensar obertament un pacte amb el PSC, fins a bastir una renovada Convergència, amb la col·laboració interessada del PDeCAT, on la reivindicació independentista brilla per la seva absència. Finalment, l'etern aspirant, Jaume Collboni, confia guanyar aquestes eleccions gràcies a la força de les sigles, més que no amb el seu programa electoral o carisma personal.
Tanmateix, la principal novetat d'aquestes eleccions és el retorn de la qüestió municipal a l'agenda política. Si el 2015, les eleccions van estar centrades en la regeneració política, cosa que va permetre que una candidatura municipalista amb menys d'un any d'existència guanyés les eleccions; i el 2019, van estar-ho en la qüestió nacional, fins al punt de condicionar tant els resultats electorals, com la posterior elecció del govern municipal; ningú dubte que aquest cop les eleccions van de Barcelona, i més concretament de com ha de ser l'esdevenidor de la ciutat.
Així doncs, al llarg d'aquest mandat hem vist que un dels objectius de la dreta política i mediàtica ha estat intentar instaurar el marc de la decadència de la ciutat. No es tracta d'un discurs nou, de fet ja va ser defensat l'any 1982 per un jove Félix d'Azúa en un article publicat a El País, on comparava Barcelona amb el Titànic. Això no obstant, el recurs al passat, ja sigui a la Barcelona tardofranquista d'Azúa o als Jocs Olímpics, planteja dos greus problemes: d'una banda, les dades no corroboren el relat d'una Barcelona que s'enfonsa, més aviat al contrari -la ciutat continua ocupant els primers llocs en els rànquings internacionals, i els problemes reals que afecten Barcelona no són tan diferents dels que hi trobem a qualsevol altra gran ciutat (accés a l'habitatge, gentrificació, turistificació); de l'altra, la referència a un passat mític, i sovint deformat, perd força a mesura que ens allunyem en el temps, especialment per les noves generacions que no el van viure.
Enfront d'aquest discurs de la decadència, Barcelona en Comú hi contraposa el marc d'una ciutat en transformació, que mira el futur, en lloc del passat. Aquest discurs ha permès que recuperés posicions en la precampanya electoral, fins al punt que diferents enquestes publicades a l'inici de la campanya l'apunten com a possible guanyadora. Durant molt temps s'ha afirmat que Ada Colau no tenia un model per Barcelona; això no obstant, en aquestes eleccions, s'evidencia que qui no té model és l'oposició municipal, incapaç de fer cap proposta que vagi més enllà del No a Colau. L'anomenat efecte Trias, que va donar-li un cert avantatge a les primeres enquestes preelectorals, consistia en la capacitat d'aglutinar una oposició molt heterogènia que podríem titllar del "barceloní emprenyat". Tanmateix, el problema és que a l'hora d'articular alternatives concretes, aquesta coalició corre el risc d'esmicolar-se.
Per una altra banda, cal destacar el desinflament electoral d'ERC després d'haver guanyat les anteriors eleccions municipals. De fet, un dels problemes de la formació republicana ha estat la seva incapacitat de reivindicar la seva aportació constructiva a l'obra de govern durant aquest mandat, i la seva decisió de situar-se en una posició ni-ni, que li resta atractiu electoral, més enllà de l'electorat prèviament convençut per la sigla.
Així doncs, l'única certesa que tenim a dues setmanes de les eleccions és que totes les opcions, especialment pel que fa a Barcelona en Comú, Junts i PSC, resten obertes. Caldrà veure cap a on es decanta l'elevat nombre de persones que encara no han decidit el seu vot. Sovint s'afirma que totes les eleccions són un plebiscit sobre l'obra de govern. En aquest sentit, el pròxim 28 de maig, sabrem si el procés de transformació urbana que ha iniciat Barcelona en Comú durarà quatre anys més o no. En qualsevol cas, és positiu per a la ciutat, però també per al país, que a les eleccions municipals es debati sobre política municipal.
Tanmateix, la principal novetat d'aquestes eleccions és el retorn de la qüestió municipal a l'agenda política. Si el 2015, les eleccions van estar centrades en la regeneració política, cosa que va permetre que una candidatura municipalista amb menys d'un any d'existència guanyés les eleccions; i el 2019, van estar-ho en la qüestió nacional, fins al punt de condicionar tant els resultats electorals, com la posterior elecció del govern municipal; ningú dubte que aquest cop les eleccions van de Barcelona, i més concretament de com ha de ser l'esdevenidor de la ciutat.
Així doncs, al llarg d'aquest mandat hem vist que un dels objectius de la dreta política i mediàtica ha estat intentar instaurar el marc de la decadència de la ciutat. No es tracta d'un discurs nou, de fet ja va ser defensat l'any 1982 per un jove Félix d'Azúa en un article publicat a El País, on comparava Barcelona amb el Titànic. Això no obstant, el recurs al passat, ja sigui a la Barcelona tardofranquista d'Azúa o als Jocs Olímpics, planteja dos greus problemes: d'una banda, les dades no corroboren el relat d'una Barcelona que s'enfonsa, més aviat al contrari -la ciutat continua ocupant els primers llocs en els rànquings internacionals, i els problemes reals que afecten Barcelona no són tan diferents dels que hi trobem a qualsevol altra gran ciutat (accés a l'habitatge, gentrificació, turistificació); de l'altra, la referència a un passat mític, i sovint deformat, perd força a mesura que ens allunyem en el temps, especialment per les noves generacions que no el van viure.
Enfront d'aquest discurs de la decadència, Barcelona en Comú hi contraposa el marc d'una ciutat en transformació, que mira el futur, en lloc del passat. Aquest discurs ha permès que recuperés posicions en la precampanya electoral, fins al punt que diferents enquestes publicades a l'inici de la campanya l'apunten com a possible guanyadora. Durant molt temps s'ha afirmat que Ada Colau no tenia un model per Barcelona; això no obstant, en aquestes eleccions, s'evidencia que qui no té model és l'oposició municipal, incapaç de fer cap proposta que vagi més enllà del No a Colau. L'anomenat efecte Trias, que va donar-li un cert avantatge a les primeres enquestes preelectorals, consistia en la capacitat d'aglutinar una oposició molt heterogènia que podríem titllar del "barceloní emprenyat". Tanmateix, el problema és que a l'hora d'articular alternatives concretes, aquesta coalició corre el risc d'esmicolar-se.
Per una altra banda, cal destacar el desinflament electoral d'ERC després d'haver guanyat les anteriors eleccions municipals. De fet, un dels problemes de la formació republicana ha estat la seva incapacitat de reivindicar la seva aportació constructiva a l'obra de govern durant aquest mandat, i la seva decisió de situar-se en una posició ni-ni, que li resta atractiu electoral, més enllà de l'electorat prèviament convençut per la sigla.
Així doncs, l'única certesa que tenim a dues setmanes de les eleccions és que totes les opcions, especialment pel que fa a Barcelona en Comú, Junts i PSC, resten obertes. Caldrà veure cap a on es decanta l'elevat nombre de persones que encara no han decidit el seu vot. Sovint s'afirma que totes les eleccions són un plebiscit sobre l'obra de govern. En aquest sentit, el pròxim 28 de maig, sabrem si el procés de transformació urbana que ha iniciat Barcelona en Comú durarà quatre anys més o no. En qualsevol cas, és positiu per a la ciutat, però també per al país, que a les eleccions municipals es debati sobre política municipal.