La proposta de creació d’un eix verd a l’Eixample de Barcelona que permeti recuperar per a usos ciutadans trams de carrer que fins ara estaven destinats exclusivament al trànsit rodat està aixecant polseguera dins la burgesia barcelonina, que ha convertit aquest projecte de pacificació en el seu casus belli particular. La darrera boutade d’aquest partit del cotxe ha estat afirmar que la Superilla Barcelona suposarà la destrucció del Pla Cerdà, com si anys de remuntes, d’especulació urbanística desaforada i de pèrdua continuada d’espais verds no haguessin desvirtuat la seva essència; i encara ens trobéssim davant d’un “model d’èxit”, que una pèrfida administració municipal vol desbaratar. En aquest sentit, els ofesos no han escatimat redactar manifestos, recollir signatures i iniciar tota mena d’accions legals per aturar no només les obres, sinó també la transformació verda de la ciutat. Malgrat que afirmen que el seu objectiu és defensar la identitat de Barcelona, la seva proposta no es troba tan lluny de la defensada per Díaz Ayuso quan afirma que els embussaments són un senyal d’identitat de Madrid. L’única diferència és que ells han sabut expressar-ho d’una manera menys barroera, i per això han hagut de treure el sant Cristo gros d’Ildefons Cerdà.
No deixa de resultar irònic que aquells que avui es proclamen ferms defensors del Pla Cerdà siguin els hereus dels que durant tants anys s’han afanyat a atacar-lo, tergiversar-lo i desvirtuar-lo. De fet, la relació de Cerdà amb les classes dirigents de la ciutat mai no va ser fàcil. Aquestes sempre van preferir el model radial de Rovira i Trias, guanyador del concurs de 1859; i quan el govern central va imposar a la ciutat el Pla Cerdà, aquests van criticar-lo no només per centralista, sinó perquè consideraven que destinava massa espai a zones verdes, el que reduïa l’expectativa dels beneficis especulatius que una obra de l’envergadura de la reforma podia comportar. De fet, mentre Rovira i Trias gaudeix de plaça i escultura a Gràcia, acompanyada d’una representació radial; si volem homenatjar a Cerdà tenim dues opcions, o ens apropem a la Plaça Cerdà, durant molts anys un trist escalèxtric inundable, o anem al cementiri de Montjuïc a veure la seva tomba que reprodueix la malla de l’Eixample.
El Pla Cerdà no pot reduir-se a ordenar la circulació de vehicles, com afirmen certes lectures reduccionistes i interessades. De fet, la invenció del motor de combustió no es produirà fins dintre de 30 anys i malgrat que Cerdà anticipi la circulació de “màquines de foc”, tenia clar que el seu projecte no tenia per objectiu només ordenar el tràfic rodat, l’envergadura del qual no podia imaginar, sinó impulsar una reforma social orientada a millorar les condicions de vida de la ciutadania de Barcelona. No endebades, Cerdà fou un convençut progressista, militant del partit Republicà Democràtic Federal, i amic dels socialistes utòpics. Malgrat la Teoria General de la Urbanització (1867) és la seva obra més coneguda, aquesta no s’explica sense la publicació anterior de la monografia estadística de la classe obrera de Barcelona (1856), que constitueix la primera estadística sobre les condicions de treball i de vida de la població obrera de Barcelona, i que va prestar especial atenció a les condicions de salubritat, d’acord amb les orientacions de l’higienisme progressista de l’època.
Al capdavall, la seva proposta de reforma interior queda coixa si no es tenen en compte elements com la dimensió de les illes, l’alçada màxima de les edificacions, la profunditat edificable, la creació d’espais oberts a l’interior d’illes, l’amplada mínima dels carrers i la distribució homogènia de parcs i equipaments. És a dir, la millora de les condicions d’habitabilitat, salubritat i dotació d’espais públics que veien negades les classes populars barcelonines de l’època. Aquests eren els elements que asseguraven el progrés social i garantien la igualtat entre barcelonines, i van ser justament aquests els que la burgesia barcelonina noucentista, amb la complicitat de l’Ajuntament de Barcelona, es va afanyar a soscavar. D'aleshores ençà, el Pla Cerdà ha estat o bé oblidat o bé instrumentalitzat per defensar interessos especulatius negant la seva visió integral, tal com va passar durant la Barcelona de Porcioles, quan aquest era invocat per defensar projectes urbanístics que haguessin esventrat els barris de Gràcia, Casc Antic i el Raval mentre es permetien que proliferessin les remuntes a l’Eixample.
Malgrat que és impossible saber què pensaria avui Cerdà de la Superilla Barcelona, sí que sabem quines van ser les motivacions que el van empènyer a projectar l’Eixample, les quals difereixen complement dels interessos, arguments i visions que propugnen els nous i estranys amics que afirmen voler salvar el Pla Cerdà, quan en veritat semblen més interessats en defensar el seu privilegi per circular en cotxe sempre i per tot arreu.
No deixa de resultar irònic que aquells que avui es proclamen ferms defensors del Pla Cerdà siguin els hereus dels que durant tants anys s’han afanyat a atacar-lo, tergiversar-lo i desvirtuar-lo. De fet, la relació de Cerdà amb les classes dirigents de la ciutat mai no va ser fàcil. Aquestes sempre van preferir el model radial de Rovira i Trias, guanyador del concurs de 1859; i quan el govern central va imposar a la ciutat el Pla Cerdà, aquests van criticar-lo no només per centralista, sinó perquè consideraven que destinava massa espai a zones verdes, el que reduïa l’expectativa dels beneficis especulatius que una obra de l’envergadura de la reforma podia comportar. De fet, mentre Rovira i Trias gaudeix de plaça i escultura a Gràcia, acompanyada d’una representació radial; si volem homenatjar a Cerdà tenim dues opcions, o ens apropem a la Plaça Cerdà, durant molts anys un trist escalèxtric inundable, o anem al cementiri de Montjuïc a veure la seva tomba que reprodueix la malla de l’Eixample.
El Pla Cerdà no pot reduir-se a ordenar la circulació de vehicles, com afirmen certes lectures reduccionistes i interessades. De fet, la invenció del motor de combustió no es produirà fins dintre de 30 anys i malgrat que Cerdà anticipi la circulació de “màquines de foc”, tenia clar que el seu projecte no tenia per objectiu només ordenar el tràfic rodat, l’envergadura del qual no podia imaginar, sinó impulsar una reforma social orientada a millorar les condicions de vida de la ciutadania de Barcelona. No endebades, Cerdà fou un convençut progressista, militant del partit Republicà Democràtic Federal, i amic dels socialistes utòpics. Malgrat la Teoria General de la Urbanització (1867) és la seva obra més coneguda, aquesta no s’explica sense la publicació anterior de la monografia estadística de la classe obrera de Barcelona (1856), que constitueix la primera estadística sobre les condicions de treball i de vida de la població obrera de Barcelona, i que va prestar especial atenció a les condicions de salubritat, d’acord amb les orientacions de l’higienisme progressista de l’època.
Al capdavall, la seva proposta de reforma interior queda coixa si no es tenen en compte elements com la dimensió de les illes, l’alçada màxima de les edificacions, la profunditat edificable, la creació d’espais oberts a l’interior d’illes, l’amplada mínima dels carrers i la distribució homogènia de parcs i equipaments. És a dir, la millora de les condicions d’habitabilitat, salubritat i dotació d’espais públics que veien negades les classes populars barcelonines de l’època. Aquests eren els elements que asseguraven el progrés social i garantien la igualtat entre barcelonines, i van ser justament aquests els que la burgesia barcelonina noucentista, amb la complicitat de l’Ajuntament de Barcelona, es va afanyar a soscavar. D'aleshores ençà, el Pla Cerdà ha estat o bé oblidat o bé instrumentalitzat per defensar interessos especulatius negant la seva visió integral, tal com va passar durant la Barcelona de Porcioles, quan aquest era invocat per defensar projectes urbanístics que haguessin esventrat els barris de Gràcia, Casc Antic i el Raval mentre es permetien que proliferessin les remuntes a l’Eixample.
Malgrat que és impossible saber què pensaria avui Cerdà de la Superilla Barcelona, sí que sabem quines van ser les motivacions que el van empènyer a projectar l’Eixample, les quals difereixen complement dels interessos, arguments i visions que propugnen els nous i estranys amics que afirmen voler salvar el Pla Cerdà, quan en veritat semblen més interessats en defensar el seu privilegi per circular en cotxe sempre i per tot arreu.