Una mala anàlisi postelectoral pot acabar sent més perniciosa que uns mals resultats. Ho hem vist en el procés d’immolació de Ciutadans, quan aquest partit va decidir suïcidar-se, al convertir-se en un apèndix groller del Partit Popular. Bona part de les raons d’aquest particidi s’expliquen per una mala lectura dels resultats obtinguts a la repetició electoral de 2019, després de negar-se a formar un govern de coalició amb el Partit Socialista. I és que, si bé és cert que uns mals resultats electorals obliguen a fer canvis, encara és més cert que la política penalitza els girs bruscs, motiu pel qual els “grans partits”, que en cap cas hem de confondre amb els partits grans, els administren en comptagotes.
Tanmateix, saber realitzar una bona anàlisi postelectoral no és gens fàcil. De fet, pot ser més costosa que una anàlisi preelectoral. Malauradament, els partits no acostumen a dedicar-hi gaire temps ni recursos, urgits per la funesta necessitat de comunicar “alguna cosa” després de les eleccions. Cal advertir aquí que acostumem a tenir una visió molt professionalitzada dels partits, el que sovint no es correspon a la realitat. Tret d’algunes excepcions, la majoria de formacions no disposa d’equips estables en anàlisi electoral, sinó que acostumen a estar composts per persones que comparteixen altres feines dins l’administració, sovint càrrecs de confiança, que es guien més per la intuïció que per un coneixement aprofundit de les dades. Així mateix, les direccions dels partits acostumen a urgir respostes senzilles i ràpides a problemes complexos; per no dir que moltes vegades no hi ha un interès sincer en rebre una bona anàlisi dels resultats, sinó la voluntat només de fer-les servir com a munició per a les batalles internes.
Des d’una certa posició d’ingenuïtat, soc dels que crec que disposar de bones anàlisis electorals és positiu no només per cada partit en qüestió, sinó per al conjunt de la política. Tot i que seria llarg i enutjós explicar els diferents errors que els partits cometen a l’hora d’analitzar els resultats, he decidit esmentar-ne els cinc que considero més importants, i que malgrat ser coneguts, continuen repetint-se elecció rere elecció en diferents formacions polítiques.
1. No encarregar enquestes postelectorals. Un dels errors més comuns és no incloure en el pressupost de campanya una enquesta postelectoral que ens doni pistes de com s’ha votat i per què. De fet, molts partits les consideren una despesa supèrflua, confiant en la publicació de les enquestes postelectorals del CEO o del CIS, sense ser prou conscients que quan aquestes es publiquin, els debats estratègics postelectorals ja estan tancats. Un exemple, el trobem a les eleccions generals de 2016 quan la coalició Unidas Podemos va perdre més un milió de vots respecte als que havia obtingut la suma de Podemos i Izquierda Unida uns mesos abans. De fet, l’absència d’una enquesta postelectoral que expliqués aquesta pèrdua de vots va portar a dues lectures divergents dels resultats electorals que van acabar reforçant les tensions internes. Quan finalment va arribar l’enquesta postelectoral del CIS, ningú estava disposat a canviar un mil·límetre la seva posició.
2. Fiar-ho tot a una anàlisi territorial agregada. Donat que l’anàlisi territorial agregada, ja sigui per municipis o barris, acostuma a ser més ràpida que una enquesta postelectoral i no implica cap cost monetari, sovint molts partits escullen aquest model d’anàlisi per extreure conclusions de les eleccions. Tanmateix, es tracta d’un model d’anàlisi on és molt fàcil incórrer en la fal·làcia ecològica, pensar que els territoris voten igual que les persones. Un exemple d’aquesta fal·làcia, el tenim en les eleccions catalanes de 2015, quan Ciutadans va guanyar en territoris com Nou Barris on mesos abans havien guanyat els Comuns. Aquest fet va portar a pensar a alguns membres de la direcció dels comuns que s’havia produït un transvasament entre ambdues formacions, que mai cap enquesta va verificar, però que va servir per reforçar les posicions més contràries al sobiranisme dins del partit.
3. Comparar únicament amb les eleccions anteriors. Per entendre els resultats electorals no podem comparar només amb l’elecció anterior, sinó que és necessari tenir en compte l’històric electoral, amb una finestra d’uns 12 anys. Per exemple, aquestes darreres setmanes s’ha parlat molt de l’elevada abstenció de les eleccions municipals de 2023; tanmateix, si ampliem el focus, veiem que l’anomalia real va ser la participació a les eleccions de 2019, la més alta en els darrers 25 anys, com a conseqüència del context polític en què es van celebrar aquelles eleccions, mentre la participació a les eleccions de 2023 no és gaire diferent a la mitjana dels comicis anteriors.
4. Desconèixer les variacions entre blocs i intrablocs o atribuir-los una voluntat política. Molt sovint l’acumulació de preferències polítiques és més estable del que hom podria imaginar. Per exemple, el suport electoral al bloc independentista format per ERC-JUNTS i la CUP ha patit un desgast només d’un 2% respecte a les eleccions de 2019, i el bloc d’esquerres PSC, ERC, Comuns i CUP ha patit un desgast superior, del 5%. Les principals diferències es donen intrabloc on Junts recupera la primera posició, gràcies als resultats de Barcelona, però amb un percentatge inferior als que disposava a les eleccions de 2015. En relació al bloc d’esquerres, és el PSC qui recupera la primera posició. Tanmateix, seria un error considerar que els diferents blocs constitueixen preferències agregades de la ciutadania. Ni una majoria del bloc d’esquerres significa que la ciutadania prefereixi un pacte entre les formacions d’esquerres a altres combinacions, ni una majoria del bloc independentista ha de ser entès com l’expressió d’una preferència agregada per la unitat independentista.
5. Atribuir una motivació política a l’abstencionisme. Finalment, el darrer error és atribuir un sentit polític conscient a les persones que han decidit abstenir-se, quan en la majoria de casos l’abstenció respon a factors de caire socials (edat, nivell formatiu) o al criteri de mobilització-desmobilització. En aquest sentit, sense menystenir que en tota abstenció hi ha un component de protesta, és un error magnificar-la o atribuir un sentit unívoc a l’abstenció. Un exemple punyent, el tenim a les eleccions a l’assemblea de Madrid de 2021 on les forces d’esquerres estaven convençudes que un augment de la participació electoral afavoriria les opcions d’esquerra, al pensar que l’abstencionista era un votant desmotivat d’esquerres. La sorpresa va venir quan l’augment de participació, incloent els barris de rendes baixes, va donar una victòria folgada d’Ayuso, trencant amb el mite de l’abstencionisme d’esquerres.
Tanmateix, saber realitzar una bona anàlisi postelectoral no és gens fàcil. De fet, pot ser més costosa que una anàlisi preelectoral. Malauradament, els partits no acostumen a dedicar-hi gaire temps ni recursos, urgits per la funesta necessitat de comunicar “alguna cosa” després de les eleccions. Cal advertir aquí que acostumem a tenir una visió molt professionalitzada dels partits, el que sovint no es correspon a la realitat. Tret d’algunes excepcions, la majoria de formacions no disposa d’equips estables en anàlisi electoral, sinó que acostumen a estar composts per persones que comparteixen altres feines dins l’administració, sovint càrrecs de confiança, que es guien més per la intuïció que per un coneixement aprofundit de les dades. Així mateix, les direccions dels partits acostumen a urgir respostes senzilles i ràpides a problemes complexos; per no dir que moltes vegades no hi ha un interès sincer en rebre una bona anàlisi dels resultats, sinó la voluntat només de fer-les servir com a munició per a les batalles internes.
Des d’una certa posició d’ingenuïtat, soc dels que crec que disposar de bones anàlisis electorals és positiu no només per cada partit en qüestió, sinó per al conjunt de la política. Tot i que seria llarg i enutjós explicar els diferents errors que els partits cometen a l’hora d’analitzar els resultats, he decidit esmentar-ne els cinc que considero més importants, i que malgrat ser coneguts, continuen repetint-se elecció rere elecció en diferents formacions polítiques.
1. No encarregar enquestes postelectorals. Un dels errors més comuns és no incloure en el pressupost de campanya una enquesta postelectoral que ens doni pistes de com s’ha votat i per què. De fet, molts partits les consideren una despesa supèrflua, confiant en la publicació de les enquestes postelectorals del CEO o del CIS, sense ser prou conscients que quan aquestes es publiquin, els debats estratègics postelectorals ja estan tancats. Un exemple, el trobem a les eleccions generals de 2016 quan la coalició Unidas Podemos va perdre més un milió de vots respecte als que havia obtingut la suma de Podemos i Izquierda Unida uns mesos abans. De fet, l’absència d’una enquesta postelectoral que expliqués aquesta pèrdua de vots va portar a dues lectures divergents dels resultats electorals que van acabar reforçant les tensions internes. Quan finalment va arribar l’enquesta postelectoral del CIS, ningú estava disposat a canviar un mil·límetre la seva posició.
2. Fiar-ho tot a una anàlisi territorial agregada. Donat que l’anàlisi territorial agregada, ja sigui per municipis o barris, acostuma a ser més ràpida que una enquesta postelectoral i no implica cap cost monetari, sovint molts partits escullen aquest model d’anàlisi per extreure conclusions de les eleccions. Tanmateix, es tracta d’un model d’anàlisi on és molt fàcil incórrer en la fal·làcia ecològica, pensar que els territoris voten igual que les persones. Un exemple d’aquesta fal·làcia, el tenim en les eleccions catalanes de 2015, quan Ciutadans va guanyar en territoris com Nou Barris on mesos abans havien guanyat els Comuns. Aquest fet va portar a pensar a alguns membres de la direcció dels comuns que s’havia produït un transvasament entre ambdues formacions, que mai cap enquesta va verificar, però que va servir per reforçar les posicions més contràries al sobiranisme dins del partit.
3. Comparar únicament amb les eleccions anteriors. Per entendre els resultats electorals no podem comparar només amb l’elecció anterior, sinó que és necessari tenir en compte l’històric electoral, amb una finestra d’uns 12 anys. Per exemple, aquestes darreres setmanes s’ha parlat molt de l’elevada abstenció de les eleccions municipals de 2023; tanmateix, si ampliem el focus, veiem que l’anomalia real va ser la participació a les eleccions de 2019, la més alta en els darrers 25 anys, com a conseqüència del context polític en què es van celebrar aquelles eleccions, mentre la participació a les eleccions de 2023 no és gaire diferent a la mitjana dels comicis anteriors.
4. Desconèixer les variacions entre blocs i intrablocs o atribuir-los una voluntat política. Molt sovint l’acumulació de preferències polítiques és més estable del que hom podria imaginar. Per exemple, el suport electoral al bloc independentista format per ERC-JUNTS i la CUP ha patit un desgast només d’un 2% respecte a les eleccions de 2019, i el bloc d’esquerres PSC, ERC, Comuns i CUP ha patit un desgast superior, del 5%. Les principals diferències es donen intrabloc on Junts recupera la primera posició, gràcies als resultats de Barcelona, però amb un percentatge inferior als que disposava a les eleccions de 2015. En relació al bloc d’esquerres, és el PSC qui recupera la primera posició. Tanmateix, seria un error considerar que els diferents blocs constitueixen preferències agregades de la ciutadania. Ni una majoria del bloc d’esquerres significa que la ciutadania prefereixi un pacte entre les formacions d’esquerres a altres combinacions, ni una majoria del bloc independentista ha de ser entès com l’expressió d’una preferència agregada per la unitat independentista.
5. Atribuir una motivació política a l’abstencionisme. Finalment, el darrer error és atribuir un sentit polític conscient a les persones que han decidit abstenir-se, quan en la majoria de casos l’abstenció respon a factors de caire socials (edat, nivell formatiu) o al criteri de mobilització-desmobilització. En aquest sentit, sense menystenir que en tota abstenció hi ha un component de protesta, és un error magnificar-la o atribuir un sentit unívoc a l’abstenció. Un exemple punyent, el tenim a les eleccions a l’assemblea de Madrid de 2021 on les forces d’esquerres estaven convençudes que un augment de la participació electoral afavoriria les opcions d’esquerra, al pensar que l’abstencionista era un votant desmotivat d’esquerres. La sorpresa va venir quan l’augment de participació, incloent els barris de rendes baixes, va donar una victòria folgada d’Ayuso, trencant amb el mite de l’abstencionisme d’esquerres.