El soroll del debat polític i mediàtic que s’ha aixecat sobre la llei del "sí és sí" corre el risc de fer-nos oblidar el seu sentit original: canviar el paradigma de la violència sexual en posar al centre les necessitats de la dona agredida. I és que si perdem de vista aquest fet, correm el risc de tornar enrere, a la revictimització judicial i a la subhasta punitivista.
La llei va néixer amb la voluntat d’acabar amb els processos de victimització secundària que afecten moltes dones que han patit violències sexuals, i que es veuen obligades a demostrar davant dels tribunals que va existir intimidació o violència física. Aquest fet comporta que moltes dones prefereixin no denunciar, per evitar situacions de maltractament addicional com la que va rebre la dona del judici de “la Manada”, quan dos tribunals van decidir no tipificar la violació grupal que va patir com a agressió sexual, perquè no va observar-se que hi hagués una resistència activa; arribant a l’extrem que el jutge Ricardo González va demanar en vot particular l’absolució dels encausats, en considerar que aquests havien tractat la dona agredida “de manera delicada” i que segons la seva apreciació aquesta “havia arribat a gaudir-hi”. Amb la creació d’un únic tipus delictiu i la introducció del consentiment, la llei havia d’evitar que es tornessin a repetir aquestes situacions.
D’altra banda, la llei no neix fruit d’un caprici legislatiu del Ministeri d’Igualtat, sinó que és el fruit de l’exigència europea d’adaptar la legislació penal espanyola al Conveni d’Istanbul. Aquesta adaptació ja la va fer el govern català amb l’aprovació de la Llei 17/2020 del dret a les dones a erradicar la violència masclista; així com altres dotze països d’Europa, que han reformat els seus codis penals per tipificar el sexe sense consentiment com a delicte.
És a dir, a diferència de les reformes anteriors, l’objectiu de la llei no era augmentar les penes per delictes sexuals, tal com s’havia fet a cada canvi del Codi Penal, sinó posar al centre les necessitats de la persona agredida: creació de jutjats especialitzats, d’una xarxa d’atenció integral per a dones agredides, posar l’èmfasi en la prevenció, en lloc de la condemna. És cert que l’objectiu de la llei tampoc era que hi hagués una rebaixa de condemnes als agressors, tal com ja havia advertit que podia passar l’associació de dones juristes Themis, però també és cert que en el debat parlamentari previ a la seva aprovació, les argumentacions contràries a la seva aprovació, esgrimides pel PP i sobretot per Vox, van ser justament en la direcció contrària: la violació de la presumpció d’innocència.
En les darreres setmanes, s’ha escrit molt sobre les excarceracions i la rebaixa de penes, fins al punt que cada vegada són més veus les que clamen tornar al model anterior, sense tenir en compte les seves deficiències. Així mateix, el debat sobre la rebaixa de condemnes torna a posar al centre l’agressor i dona combustible a l’extrema dreta, que ja està aprofitant la situació per introduir dins el debat públic la seva proposta de cadena perpètua revisable, o les denúncies de violència sexual com una arma xenòfoba.
Possiblement, no existeixi una solució jurídica simple, i calgui assumir una rebaixa de condemnes com un preu a pagar per canviar de paradigma, l’alternativa ara mateix és seguir alimentant els pànics morals i el populisme punitiu. Ara bé, no deixa de ser sorprenent el contrast entre el garantisme que la justícia espanyola està demostrant en l’aplicació de la llei del "sí és sí", amb el manteniment de les condemnes d’inhabilitació a Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva i Jordi Turull per part del Tribunal Suprem, malgrat la reforma dels delictes de sedició i malversació. Sembla que un cop més, la voluntat del jutge s’imposa a la voluntat del legislador, o dit d’una altra manera, la justícia és avui una trinxera de la política.
La llei va néixer amb la voluntat d’acabar amb els processos de victimització secundària que afecten moltes dones que han patit violències sexuals, i que es veuen obligades a demostrar davant dels tribunals que va existir intimidació o violència física. Aquest fet comporta que moltes dones prefereixin no denunciar, per evitar situacions de maltractament addicional com la que va rebre la dona del judici de “la Manada”, quan dos tribunals van decidir no tipificar la violació grupal que va patir com a agressió sexual, perquè no va observar-se que hi hagués una resistència activa; arribant a l’extrem que el jutge Ricardo González va demanar en vot particular l’absolució dels encausats, en considerar que aquests havien tractat la dona agredida “de manera delicada” i que segons la seva apreciació aquesta “havia arribat a gaudir-hi”. Amb la creació d’un únic tipus delictiu i la introducció del consentiment, la llei havia d’evitar que es tornessin a repetir aquestes situacions.
D’altra banda, la llei no neix fruit d’un caprici legislatiu del Ministeri d’Igualtat, sinó que és el fruit de l’exigència europea d’adaptar la legislació penal espanyola al Conveni d’Istanbul. Aquesta adaptació ja la va fer el govern català amb l’aprovació de la Llei 17/2020 del dret a les dones a erradicar la violència masclista; així com altres dotze països d’Europa, que han reformat els seus codis penals per tipificar el sexe sense consentiment com a delicte.
És a dir, a diferència de les reformes anteriors, l’objectiu de la llei no era augmentar les penes per delictes sexuals, tal com s’havia fet a cada canvi del Codi Penal, sinó posar al centre les necessitats de la persona agredida: creació de jutjats especialitzats, d’una xarxa d’atenció integral per a dones agredides, posar l’èmfasi en la prevenció, en lloc de la condemna. És cert que l’objectiu de la llei tampoc era que hi hagués una rebaixa de condemnes als agressors, tal com ja havia advertit que podia passar l’associació de dones juristes Themis, però també és cert que en el debat parlamentari previ a la seva aprovació, les argumentacions contràries a la seva aprovació, esgrimides pel PP i sobretot per Vox, van ser justament en la direcció contrària: la violació de la presumpció d’innocència.
En les darreres setmanes, s’ha escrit molt sobre les excarceracions i la rebaixa de penes, fins al punt que cada vegada són més veus les que clamen tornar al model anterior, sense tenir en compte les seves deficiències. Així mateix, el debat sobre la rebaixa de condemnes torna a posar al centre l’agressor i dona combustible a l’extrema dreta, que ja està aprofitant la situació per introduir dins el debat públic la seva proposta de cadena perpètua revisable, o les denúncies de violència sexual com una arma xenòfoba.
Possiblement, no existeixi una solució jurídica simple, i calgui assumir una rebaixa de condemnes com un preu a pagar per canviar de paradigma, l’alternativa ara mateix és seguir alimentant els pànics morals i el populisme punitiu. Ara bé, no deixa de ser sorprenent el contrast entre el garantisme que la justícia espanyola està demostrant en l’aplicació de la llei del "sí és sí", amb el manteniment de les condemnes d’inhabilitació a Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva i Jordi Turull per part del Tribunal Suprem, malgrat la reforma dels delictes de sedició i malversació. Sembla que un cop més, la voluntat del jutge s’imposa a la voluntat del legislador, o dit d’una altra manera, la justícia és avui una trinxera de la política.