Imaginem que una persona pateix un robatori, i que decideix denunciar-lo a la policia, però pel camí es troba l’anunci d’una “empresa” que afirma que no perdi el temps, que els pagui una quantitat considerable de diners i que en unes hores recuperarà l’objecte sostret. Per fer-ho, afirmen que recorreran a diferents pràctiques, des de la intimidació fins al pagament de diners als suposats infractors. Convindrem que aquesta pràctica té un nom, aquí i a Corleone. Seguim amb el nostre exercici d’imaginació, resulta que aquesta organització, que usurpa funcions policials i judicials, disposa d’hores de publicitat gratuïta en els canals de televisió que tots i totes paguem, i que el seu cap aprofita aquesta finestra mediàtica per vessar opinions masclistes i xenòfobes. Per últim, imaginem que hi ha ajuntaments que han decidit contractar els seus serveis, perquè consideren que aquests són més efectius que els procediments judicials i policials al no estar sotmesos als procediments de garantia i transparència. Davant d’aquests fets, l’única pregunta pertinent és: com pot ser que l’estat no emprengui mesures urgents per aturar aquesta situació?
En els darrers anys, s’ha parlat massa de l’ocupació, però molt poc de la desokupació. Hem normalitzat que existeixin empreses que actuen com a Freikorps de la propietat privada, usurpant les funcions policials i judicials, emparant-se en l’existència d’un buit legal, l’aquiescència dels poders públics, la tolerància de la judicatura i l'aplaudiment de determinats mitjans de comunicació. Actualment, l’ocupació d’un habitatge contra la voluntat dels seus titulars és il·legal al nostre país. Podem debatre si el marc legal existent és massa estricte o massa laxa, si cal escurçar o no el temps d’execució, si cal distingir les okupacions socials de les delinqüencials. El que és innegable és que existeixen uns procediments i unes garanties jurídiques, i que són aquestes el que distingeixen un estat de dret d’una societat on regeix la llei del més fort. Permetre que aquestes funcions siguin usurpades per empreses privades, constitueix un fracàs de l’estat i de la societat.
L’activitat d’aquestes empreses es realitza en una absoluta opacitat, malgrat les múltiples aparicions que realitzen als mitjans de comunicació. Dels més de 7000 desnonaments extrajudicials que d’acord amb les seves webs han dut a terme, no sabem quants corresponen a ocupacions socials i quants a ocupacions delinqüencials, quin era el perfil de les persones ocupants, quins mecanismes s’han utilitzat per fer-los efectius, quants afectaven grans tenidors i quants a petits propietaris, ni quant s’ha cobrat per aquests serveis. Malgrat tot, s’afirmi que aquestes empreses actuen com un servei de mediació entre la propietat i els ocupants, sabem que les seves pràctiques s’assemblen als principis de mediació com un ou a una castanya.
En aquest sentit, diferents entitats en defensa del dret a l’habitatge han denunciat tota mena de mala praxi que se situen al llindar de la legalitat: intimidacions, amenaces, coaccions, assetjament i violacions de domicili. Aquesta setmana, per no anar més lluny, diverses persones han resultat ferides en un desnonament extrajudicial, entre elles alguns empleats de l’empresa desokupadora. Què més ha de passar perquè els poders públics decideixin posar fil a l’agulla? Si la legislació vigent permet l’existència d’aquest tipus d’empreses, cal canviar la legislació vigent, tal com ja s’ha fet amb altres activitats.
Malauradament, no sembla plausible a curt termini que ni el govern català ni el govern espanyol decideixin parar-los els peus. És possible que els motius d’aquesta inacció siguin la por al seu cost electoral. La veritat és més aviat el contrari, en la mesura que els governs d’esquerres continuïn tolerant la seva existència, estarem abonant el descrèdit de l’estat i el populisme punitiu. No endebades, VOX ja s’ha afanyat a imitar els mètodes d’aquestes empreses enviant els seus representants a simular desnonaments extrajudicials.
Tanmateix, aquesta no és només una responsabilitat dels poders públics sinó també del conjunt de la societat. La situació de precarietat en què viuen moltes famílies que pateixen desnonaments extrajudicials inhibeix les possibles denuncies, mentre una altra part de la societat decideix mirar cap a una altra banda, o encara pitjor, aplaudir que es realitzin aquests desnonaments, sense parar esment en els mitjans i les conseqüències. Si l'Estat té la responsabilitat política de posar fi a la desokupació, com a societat tenim el deure moral de deslegitimar-la, com una pràctica abjecta que amenaça els fonaments de l’estat de dret, i de pensar conjuntament solucions que donin resposta a la situació d’emergència habitacional que patim, i que permetin fer compatible el dret a la propietat amb el dret a l’habitatge.
En els darrers anys, s’ha parlat massa de l’ocupació, però molt poc de la desokupació. Hem normalitzat que existeixin empreses que actuen com a Freikorps de la propietat privada, usurpant les funcions policials i judicials, emparant-se en l’existència d’un buit legal, l’aquiescència dels poders públics, la tolerància de la judicatura i l'aplaudiment de determinats mitjans de comunicació. Actualment, l’ocupació d’un habitatge contra la voluntat dels seus titulars és il·legal al nostre país. Podem debatre si el marc legal existent és massa estricte o massa laxa, si cal escurçar o no el temps d’execució, si cal distingir les okupacions socials de les delinqüencials. El que és innegable és que existeixen uns procediments i unes garanties jurídiques, i que són aquestes el que distingeixen un estat de dret d’una societat on regeix la llei del més fort. Permetre que aquestes funcions siguin usurpades per empreses privades, constitueix un fracàs de l’estat i de la societat.
L’activitat d’aquestes empreses es realitza en una absoluta opacitat, malgrat les múltiples aparicions que realitzen als mitjans de comunicació. Dels més de 7000 desnonaments extrajudicials que d’acord amb les seves webs han dut a terme, no sabem quants corresponen a ocupacions socials i quants a ocupacions delinqüencials, quin era el perfil de les persones ocupants, quins mecanismes s’han utilitzat per fer-los efectius, quants afectaven grans tenidors i quants a petits propietaris, ni quant s’ha cobrat per aquests serveis. Malgrat tot, s’afirmi que aquestes empreses actuen com un servei de mediació entre la propietat i els ocupants, sabem que les seves pràctiques s’assemblen als principis de mediació com un ou a una castanya.
En aquest sentit, diferents entitats en defensa del dret a l’habitatge han denunciat tota mena de mala praxi que se situen al llindar de la legalitat: intimidacions, amenaces, coaccions, assetjament i violacions de domicili. Aquesta setmana, per no anar més lluny, diverses persones han resultat ferides en un desnonament extrajudicial, entre elles alguns empleats de l’empresa desokupadora. Què més ha de passar perquè els poders públics decideixin posar fil a l’agulla? Si la legislació vigent permet l’existència d’aquest tipus d’empreses, cal canviar la legislació vigent, tal com ja s’ha fet amb altres activitats.
Malauradament, no sembla plausible a curt termini que ni el govern català ni el govern espanyol decideixin parar-los els peus. És possible que els motius d’aquesta inacció siguin la por al seu cost electoral. La veritat és més aviat el contrari, en la mesura que els governs d’esquerres continuïn tolerant la seva existència, estarem abonant el descrèdit de l’estat i el populisme punitiu. No endebades, VOX ja s’ha afanyat a imitar els mètodes d’aquestes empreses enviant els seus representants a simular desnonaments extrajudicials.
Tanmateix, aquesta no és només una responsabilitat dels poders públics sinó també del conjunt de la societat. La situació de precarietat en què viuen moltes famílies que pateixen desnonaments extrajudicials inhibeix les possibles denuncies, mentre una altra part de la societat decideix mirar cap a una altra banda, o encara pitjor, aplaudir que es realitzin aquests desnonaments, sense parar esment en els mitjans i les conseqüències. Si l'Estat té la responsabilitat política de posar fi a la desokupació, com a societat tenim el deure moral de deslegitimar-la, com una pràctica abjecta que amenaça els fonaments de l’estat de dret, i de pensar conjuntament solucions que donin resposta a la situació d’emergència habitacional que patim, i que permetin fer compatible el dret a la propietat amb el dret a l’habitatge.