Aquest havia de ser un article sobre Ada Colau, sobre el seu fracàs com a símptoma del fracàs general del populisme. L’espurna que engegava el text era la notícia sobre el nou rècord del preu del lloguer a la ciutat de Barcelona que arriba ja als 1.171 euros mensuals de mitjana. Des de 2015, els lloguers s’han apujat un 50% a la ciutat i la idea central era evident. Colau va arribar a l’Ajuntament amb el problema de l’habitatge com a prioritat i les seves propostes no només han estat incapaces de resoldre’l sinó que l’han empitjorat més que enlloc.
L’article estava escrit, hi havia cinc o sis paràgrafs sobre mesures equivocades i fins i tot alguna recomanació de política a seguir, però acabava així: “El colauisme ha fracassat, no és cap novetat, però resulta sorprenent la manca de crítica interna que ha rebut per part dels seus. Colau va arribar a l’alcaldia per resoldre un problema i l’ha acabat magnificant. Les seves bases tenen avui més dificultats d’accés a l’habitatge perquè hi ha menys oferta i més cara, però costa trobar cap crítica des de dins del colauisme digna d’aquest nom. És una de tantes característiques curioses del populisme, tota la crítica destructiva que fan enfora es converteix en una carta blanca total portes endins. Paradoxes populistes”. I llavors me’n vaig adonar.
L’Arthur Brooks escriu al seu Love your enemies que la prova del coratge polític no és la capacitat de fer crítiques dures als rivals, sinó saber-les fer cap endins, parlant al propi espai ideològic. Ada Colau ha fracassat estrepitosament en la seva gestió del problema de l’habitatge a Barcelona, sí, però què ha fet el sobiranisme des que va recuperar la Generalitat l’any 2011? Quin full de serveis pot presentar avui el catalanisme transmutat en independentisme després de dotze anys de govern? On som en relació amb la llengua, la identificació nacional, el finançament o la fortalesa de la Generalitat? La resposta és dolorosa i amarga.
El català recula, la identificació nacional entre els joves es difumina, el dèficit fiscal es perpetua i la Generalitat és avui una administració inercial sense l’aura d’eficiència i modernitat que tenia fa vint anys. Una dècada de mobilitzacions i efervescència política, l’augment de la tensió social i el sacrifici personal de tota una generació de polítics per acabar trobant el país pitjor que no estava. Es podria pensar que en aquesta circumstància el debat intern, l’autocrítica i la renovació d’idees i lideratges serien vius i constants a l’interior de Junts, d’Esquerra o d’Òmnium, però el que hi ha és a mig camí entre la bassa d’oli, el silenci frustrat i la pau dels cementiris. Per què?
Cinc idees com a temptativa de resposta:
L’article estava escrit, hi havia cinc o sis paràgrafs sobre mesures equivocades i fins i tot alguna recomanació de política a seguir, però acabava així: “El colauisme ha fracassat, no és cap novetat, però resulta sorprenent la manca de crítica interna que ha rebut per part dels seus. Colau va arribar a l’alcaldia per resoldre un problema i l’ha acabat magnificant. Les seves bases tenen avui més dificultats d’accés a l’habitatge perquè hi ha menys oferta i més cara, però costa trobar cap crítica des de dins del colauisme digna d’aquest nom. És una de tantes característiques curioses del populisme, tota la crítica destructiva que fan enfora es converteix en una carta blanca total portes endins. Paradoxes populistes”. I llavors me’n vaig adonar.
L’Arthur Brooks escriu al seu Love your enemies que la prova del coratge polític no és la capacitat de fer crítiques dures als rivals, sinó saber-les fer cap endins, parlant al propi espai ideològic. Ada Colau ha fracassat estrepitosament en la seva gestió del problema de l’habitatge a Barcelona, sí, però què ha fet el sobiranisme des que va recuperar la Generalitat l’any 2011? Quin full de serveis pot presentar avui el catalanisme transmutat en independentisme després de dotze anys de govern? On som en relació amb la llengua, la identificació nacional, el finançament o la fortalesa de la Generalitat? La resposta és dolorosa i amarga.
El català recula, la identificació nacional entre els joves es difumina, el dèficit fiscal es perpetua i la Generalitat és avui una administració inercial sense l’aura d’eficiència i modernitat que tenia fa vint anys. Una dècada de mobilitzacions i efervescència política, l’augment de la tensió social i el sacrifici personal de tota una generació de polítics per acabar trobant el país pitjor que no estava. Es podria pensar que en aquesta circumstància el debat intern, l’autocrítica i la renovació d’idees i lideratges serien vius i constants a l’interior de Junts, d’Esquerra o d’Òmnium, però el que hi ha és a mig camí entre la bassa d’oli, el silenci frustrat i la pau dels cementiris. Per què?
Cinc idees com a temptativa de resposta:
- Caldrà temps: La política és de reaccions lentes i només la derrota i la pèrdua del poder tenen la capacitat de fer reaccionar les maquinàries dels partits. Potser caldrà veure el PSC al capdavant de la Generalitat perquè s’obri un nou temps de reacció.
- El combat estèril: La rivalitat entre Esquerra i Junts continua contaminant-ho tot i el cicle electoral permanent fa gairebé impossible engegar el temps mort que caldria.
- La repressió com a escut: La presó i l’exili, han convertit alguns líders en intocables. És molt difícil passar comptes i ser crític amb qui s’ha jugat la llibertat i el patrimoni al servei d’una causa noble.
- El carisma com a blindatge: La intensitat i l’acceleració dels anys del procés van generar hiperlideratges emocionals amb tendència a perpetuar-se.
- L’amargor de la realitat: Les solucions als problemes de fons del país serà lenta, carregada de dificultats i transitant pel camí del mig. Costa tornar a la política després d’anys de receptes màgiques.