Es poden comptar amb els dits d’una mà les cultures europees que poden girar el cap al segle XIV per trobar-hi un savi com Ramon Llull. L’any 1302, quan encara no feia un segle que Jaume I havia portat la catalanitat a Mallorca i València, Llull va publicar el Llibre del mil proverbis, un volum d’aforismes lúcids que set segles després mantenen bona part de la vigència. En aquest estiu de política convulsa alguns d’aquells proverbis semblen missatges directes als líders d’un moviment que fa massa temps que navega sense rumb.
“Veritat de princep e leyaltat de poble son cosines”, això escrivia Llull fa més de set-cents anys. Un milió nou-cents seixanta-set mil votants van donar suport a Junts pel Sí i la CUP a les eleccions plebiscitàries de 2015. Nou anys després, aquest passat mes de maig, Junts, Esquerra i la CUP havien perdut més d’un de cada tres d’aquells suports i superaven per poc el milió dos-cents mil vots. La veritat i la lleialtat són cosines, apuntava Llull, i sense una dosi de veritat renovada la lleialtat d’aquells votants continuarà refugiada en l’abstenció resignada.
“Sens veritat no vuyles hauer honrament”. Els discursos dels exiliats pel cas Tsunami que han tornat a Catalunya fa pocs dies puden a falta de veritat. En algun moment el crit “ho tornarem a fer!” havia estat un clam de resistència, però dit pels que van gestionar amb els peus l’octubre de 2017 i els anys posteriors més aviat sembla una broma de mal gust. “Sens contricció no pots haver perdó”, escrivia Llull als seus proverbis. El retorn a la veritat i l’abandonament de la impostura demana a crits el relleu d’uns lideratges esgotats. No hi ha honor en la mentida. Caldran idees i cares noves per tornar a casar el present amb projectes de futur capaços de tornar a convèncer.
“Vera pensa e falsa paraula no han parentesch”. Hi ha moments per a l’acció i moments per a la reflexió. El sobiranisme necessita tornar al racó de pensar per recuperar una capacitat d’acció estratègica que fa temps que es troba a faltar. Fa més de deu anys, des que el referèndum del 9-N va engegar el camí de la confrontació amb l’Estat, que el moviment no pensa el país. Deu anys en què els canvis demogràfics, socials, econòmics i lingüístics han alterat profundament la realitat catalana. La veritat del pensament i la paraula falsa no casen. No es pot reflexionar amb idees caducades i el país necessitarà tota la veritat si vol pensar de nou un futur que entusiasmi per atreure energia i talent.
“No amaguis la veritat a aquells que l’han de menester”. Talent, projecte, lideratge i unitat. Fa un any escrivia aquí mateix un article sobre els quatre elements que segons la Patricia Gabancho es donen en tots i cadascun dels moments brillants de la història de Catalunya. El talent és la base de la recepta, el primer ingredient. La capacitat d’atreure gent dedicada, tenaç i brillant per posar hores i energia al servei d’un nou projecte sobiranista. Un talent que necessitarà veritat per construir de nou sobre bases sòlides i que costarà molt de trobar sense el pas al costat dels lideratges actuals.
“Qui ha poder d’esperança no es vençut”. La victòria civil de l’u d’octubre no va tenir continuïtat i l’independentisme va descobrir de cop que avançant amb un excés d’entusiasme havia deixat sense cobertura bona part dels seus flancs. Fa set anys que el moviment juga al gat i la rata per evitar acceptar una derrota que resulta impossible negar. Qui té el poder de l’esperança no és vençut, però per recuperar l’esperança cal passar per la veritat.