Remenar llibres de vell, tocar idees amb les mans. Trobar mirades, històries i teories d’abans i d’ara. Com qui xafardeja el menú d’una plataforma audiovisual, però en un catàleg analògic, voluminós i, tot sovint, carregat de pols. De tant en tant, en un atzar que sembla màgia, el bibliòfil curiós topa amb un títol que li aporta per sorpresa la solució a un dubte que el perseguia o una intuïció de resposta que potser feia temps que buscava. Fa pocs dies em va passar a mi.
L’any 2015 la catalanoargentina Patrícia Gabancho va publicar un llibre d’història política amb un títol i subtítol cridaners: La mateixa pedra: perquè els moments més brillants dels catalans acaben en no res. A primer cop d’ull podia semblar un altre dels centenars de llibres sobre el procés publicats en aquells anys d’efervescència, però quan l’anava a deixar de banda hi vaig entrellucar alguna cosa més. El llibre repassa una dotzena d’episodis dels 1.000 anys d’història de Catalunya, del Compromís de Casp a la Setmana Tràgica, i es tanca amb una reflexió sobre el moment de l’independentisme entre el 9-N i les plebiscitàries de desembre del 2015. I dels infortunis n’extreu un diagnòstic.
El més interessant, la resposta que servidor de vostès buscava sense saber-ho, és la matriu de quatre elements que segons Gabancho cal combinar per poder encarar els “moments brillants dels catalans” amb unes mínimes possibilitats d’èxit: talent, projecte, lideratge i unitat. Ho planteja així: “Cal talent perquè sense brillantor l’autoestima col·lectiva baixa i no hi ha energia. Cal projecte, perquè altrament seguim la rutina espanyola, que ens duu a una posició estantissa i, en definitiva, mediocre. Cal lideratge, perquè sense això el projecte no avança. I cal unitat, perquè sense el projecte esclata. O s’estanca”.
Quan es va publicar el llibre el diagnòstic de l’autora era raonablement optimista perquè al moviment sobiranista l’autora hi veia talent, projecte i lideratge. “Mai (fins ara?) no s’han donat els quatre elements alhora”, escrivia. La innocència d’aquell entre parèntesis fa posar vermell vist des d’avui. La unitat, esquerdada ja en les tensions creixents entre Convergència i Esquerra, feia témer que el castell pogués fer llenya. I així va ser. Han passat vuit anys, gairebé una dècada, i seguint aquella recepta el panorama és trist i desolador. Ni talent, ni projecte, ni lideratge, ni, encara menys, la mínima unitat que permeti reconstruir res a curt termini.
Ara el sobiranisme viu un interludi estrany, el moment sense inèrcia d’un moviment sense direcció, una mena de temps de segona mà. A la intempèrie, sense massa res sòlid on agafar-se, costa començar a construir de nou i potser els quatre elements de la mateixa pedra podrien ser una guia. Talent i lideratge, projecte i unitat. Pas a pas, netejant el moviment d’arribistes, incapaços, grillats i amortitzats. A la recerca de lideratges nous que encara han d’emergir i madurar. Definint de nou un projecte que combini l’ambició estratègica amb el possibilisme tàctic. Conscients que de la competició fratricida només en pot resultar el fracàs més absolut. Tornar a construir la fórmula de l’èxit.
L’últim pas hauria de ser el primer. Tornar a Hölderlin per recordar que allà on creix el perill creix també el que ens salva. Resoldre la competència caïnita que va fer ensopegar el sobiranisme com a pas previ a qualsevol nou impuls. Entendre que el fracàs dels darrers cinc anys llargs té tant a veure amb la desavinença interna com amb la duresa de l’Estat. Recosir des de dalt i castigar la desavinença des de sota. Assumir que dos partits en competència sagnant mai no fan créixer l’espai polític que comparteixen. I després, només després, talent, projecte i lideratge.
Els quatre elements. Tornar a construir per tornar a guanyar.
L’any 2015 la catalanoargentina Patrícia Gabancho va publicar un llibre d’història política amb un títol i subtítol cridaners: La mateixa pedra: perquè els moments més brillants dels catalans acaben en no res. A primer cop d’ull podia semblar un altre dels centenars de llibres sobre el procés publicats en aquells anys d’efervescència, però quan l’anava a deixar de banda hi vaig entrellucar alguna cosa més. El llibre repassa una dotzena d’episodis dels 1.000 anys d’història de Catalunya, del Compromís de Casp a la Setmana Tràgica, i es tanca amb una reflexió sobre el moment de l’independentisme entre el 9-N i les plebiscitàries de desembre del 2015. I dels infortunis n’extreu un diagnòstic.
El més interessant, la resposta que servidor de vostès buscava sense saber-ho, és la matriu de quatre elements que segons Gabancho cal combinar per poder encarar els “moments brillants dels catalans” amb unes mínimes possibilitats d’èxit: talent, projecte, lideratge i unitat. Ho planteja així: “Cal talent perquè sense brillantor l’autoestima col·lectiva baixa i no hi ha energia. Cal projecte, perquè altrament seguim la rutina espanyola, que ens duu a una posició estantissa i, en definitiva, mediocre. Cal lideratge, perquè sense això el projecte no avança. I cal unitat, perquè sense el projecte esclata. O s’estanca”.
Quan es va publicar el llibre el diagnòstic de l’autora era raonablement optimista perquè al moviment sobiranista l’autora hi veia talent, projecte i lideratge. “Mai (fins ara?) no s’han donat els quatre elements alhora”, escrivia. La innocència d’aquell entre parèntesis fa posar vermell vist des d’avui. La unitat, esquerdada ja en les tensions creixents entre Convergència i Esquerra, feia témer que el castell pogués fer llenya. I així va ser. Han passat vuit anys, gairebé una dècada, i seguint aquella recepta el panorama és trist i desolador. Ni talent, ni projecte, ni lideratge, ni, encara menys, la mínima unitat que permeti reconstruir res a curt termini.
Ara el sobiranisme viu un interludi estrany, el moment sense inèrcia d’un moviment sense direcció, una mena de temps de segona mà. A la intempèrie, sense massa res sòlid on agafar-se, costa començar a construir de nou i potser els quatre elements de la mateixa pedra podrien ser una guia. Talent i lideratge, projecte i unitat. Pas a pas, netejant el moviment d’arribistes, incapaços, grillats i amortitzats. A la recerca de lideratges nous que encara han d’emergir i madurar. Definint de nou un projecte que combini l’ambició estratègica amb el possibilisme tàctic. Conscients que de la competició fratricida només en pot resultar el fracàs més absolut. Tornar a construir la fórmula de l’èxit.
L’últim pas hauria de ser el primer. Tornar a Hölderlin per recordar que allà on creix el perill creix també el que ens salva. Resoldre la competència caïnita que va fer ensopegar el sobiranisme com a pas previ a qualsevol nou impuls. Entendre que el fracàs dels darrers cinc anys llargs té tant a veure amb la desavinença interna com amb la duresa de l’Estat. Recosir des de dalt i castigar la desavinença des de sota. Assumir que dos partits en competència sagnant mai no fan créixer l’espai polític que comparteixen. I després, només després, talent, projecte i lideratge.
Els quatre elements. Tornar a construir per tornar a guanyar.