A poc a poc i massa tard, però la crisi de natalitat es va obrint pas i la demografia serà un dels debats centrals de l’any que tot just comença. Res de nou, aquest 2025 farà noranta anys que Josep Antoni Vandellós va publicar el seu “Catalunya, poble decadent” alertant sobre la baixa natalitat catalana. Som allà on érem, però avui compartim les dificultats demogràfiques amb bona part del món. Fora de l’Àfrica, l’Índia, el Pakistan i un grapat de països més, el col·lapse demogràfic és global i accelerat.
El col·lapse és global, però en pocs llocs és tan acusat i vertiginós com a Catalunya. El país té avui una de les taxes de natalitat més baixes del món, tot just 1,1 fills per dona. La meitat del que caldria per garantir el mínim recanvi generacional. Si res no canvia la població autòctona es reduirà gairebé a la meitat en menys d’un segle. Les conseqüències socials, econòmiques, culturals i lingüístiques són i seran més que dramàtiques, una autèntica amenaça existencial. A continuació, cinc idees disperses sobre natalitat i demografia per contribuir a un debat necessari i urgent:
- No és l’economia, és la cultura: Quan la conversa pública gira sobre la natalitat gairebé sempre ho fa en forma d’arguments econòmics. Com si tot plegat fos una qüestió de renda disponible, ajudes i subvencions. L’economia hi té a veure, és clar, i deu ser per això que la natalitat és més gran entre les famílies amb majors ingressos, però la cultura pesa molt més que els diners en la decisió de tenir fills. Que les famílies d’origen immigrant tinguin més fills que les autòctones tot i tenir menys renda és la prova del nou que la demografia és també una qüestió de valors.
Els fills i el pa sota el braç: Potser hi ha persones que no gosen tenir canalla perquè pensen que no guanyen prou diners, però haurien de saber que poques coses incentiven a guanyar més que tenir una família que depèn de tu. Pot semblar que les famílies amb més renda tenen més fills, però també és cert que les famílies amb fills tenen més renda. El prèmium de la paternitat, tenir nens com a eina de prosperitat. El pa sota el braç no és un mite, és una realitat provada.
- Ser pares, escola de maduresa: Reviure de nou l’experiència educativa, però canviant de rol. Viure com a pare el que havies viscut com a fill. Repetir encerts i errors. Canviar algunes coses i replicar gairebé tota la resta. Una experiència d’educació reflexiva que és un regal i una escola. No hi ha coach ni programa de creixement personal capaç d’aportar les tones de paciència, humilitat, descentrament i saviesa que dóna una paternitat mínimament conscient. Viure sense fills és viure a mitges.
- El món que deixem als fills i els fills que deixem al món: La política s'ha convertit en un territori sense nens. Bona part dels polítics no tenen fills que hagin de viure el futur per qui treballen. Com més extrema la proposta política, més baixa la taxa de natalitat dels seus diputats i regidors. La CUP i els Comuns, a l’extrem esquerre de l’arc polític, són un erm reproductiu. Massa "politiquets" pensant en el món que deixaran a uns fills que no tenen i massa pocs disposats a pensar en els fills que deixaran al món. Educar els ciutadans del futur un a un, a cada casa, és la política més transformadora de totes.
- Entre l’excepció i la regla: Tenir fills no és una obligació i tothom té la llibertat de viure la vida que triï, però el risc de col·lapse demogràfic fa necessària una defensa urgent de la família i la natalitat com el millor dels camins possibles. L’ambició d’autonomia i llibertat que es presenta com a model als joves de les darreres dècades és una vida sense fills perquè fuig del compromís i la responsabilitat. La immaduresa permanent d’una adolescència eterna. Un camí que es torna trist i solitari quan ja és massa tard per corregir-lo. Celebrar la natalitat és el primer pas per tornar-la a promoure.