Yascha Mounk és un acadèmic i escriptor americà d'origen alemany que des de 2022 ha publicat dos assajos molt interessants sobre el joc entre la democràcia i les identitats plurals: The Identity Trap i The Great Experiment. Fa pocs dies, amb la derrota Demòcrata encara a mig pair, va publicar un article que hauria de ser lectura obligatòria per tots els periodistes catalans: Dear Journalists, Stop Trying to Save Democracy.
La primera presidència Trump i el seu final tràgic amb l'assalt al Capitoli va convèncer molts periodistes americans que la defensa de la democràcia contra el trumpisme era més important que la neutralitat política. El drama, tal com Mounk el retrata al seu article, és que l'abandonament del rigor periodístic contra Trump pot haver estat, ironia trista, més empenta que obstacle a la tornada del populisme a la Casa Blanca.
Mounk assenyala els periodistes per haver agafat un rol d'activistes que ha estat alhora confortable i complaent. Confortable perquè els ha portat a relaxar l'exigència i el rigor que obligava la neutralitat. Complaent perquè convertint-se en defensors de la democràcia es regalaven una èpica bonica que els transformava en herois. El tret ha sortit per la culata. El decantament a favor dels demòcrates d'alguns grans mitjans ha permès al trumpisme afirmar que la veritat no existeix i que l'opinió i la manipulació eren universals. Els altres també manipulen. Tots bruts, tots iguals.
L’argument principal de l’article assenyala el Biden vell i decadent que es va poder veure al seu últim debat contra Trump. Mounk afirma que només des d’una total deixadesa de funcions dels grans mitjans americans es pot entendre que el president Biden, als 82 anys, repetís com a candidat sense una mínima fiscalització sobre el seu estat de salut. Els periodistes estaven tan alarmats amb la possible victòria de Trump que van fer possible que Biden tornés a ser candidat i que ho fes amb una candidata a vicepresidenta tan dèbil com Kamala Harris.
L’evolució de la història ja la coneixem, Biden acaba plegant pocs mesos abans de les eleccions, Harris entra com a candidata sense haver-se guanyat el lloc en unes primàries i desplega una campanya que falla i no s’enlaira, però que els grans mitjans aplaudeixen i acompanyen sense massa crítiques per por d’afavorir els Republicans. I de nou l’absència de fiscalització acaba ajudant l'home dels cabells taronja perquè els demòcrates en cap moment fan el canvi de rumb en la campanya que haurien necessitat i que potser haurien fet sense tant d’aplaudiment.
Dels Estats Units a Catalunya. Quan durant el Procés s’apuntava a alguns periodistes espanyols per afirmar que “la unidad de España está por encima de la verdad”. gairebé tothom a Catalunya es posava les mans al cap. La veritat és sagrada, les raons ho són tot i la feina del periodista és explicar els fets separant-los ben clarament de les opinions. Això és deia. Es deia, però no es complia i d’exemples no en falten.
Antiracisme, wokisme i compromís propalestí. Amb la mateixa por a la xenofobia i el racisme que el New York Times, una por comprensible, la gran majoria dels periodistes i opinadors catalans tracten la immigració i les seves derivades problemàtiques, que hi són, amb guà de seda. Però el que no s’aireja no es resol, s’enquista i es podreix. Voler protegir-se contra Vox i Aliança per acabar-los regalant el terreny de joc. Els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans s’han convertit en un instrument de canvi social. entre TeleWoke i TeleQueer, que dificilment es pot deslligar de la seva caiguda d’audiència. Dones barbudes i Tions vegans, pèrdua de prestigi i credibilitat. La passió propalestina ha portat els mitjans catalans a ignorar el pogrom que els aficionats israelians van patir a Amsterdam després d’un partit de futbol. Els pogroms, que són sempre l’avançada del feixisme. La prova del nou. Periodistes, no ens salveu més, si us plau.