Zohran Mamdani, demòcrata, socialista i musulmà, molt jove, guanya de manera inesperada l’alcaldia de Nova York. Em fa venir al cap una de les idees que Pasqual Maragall va repetir sempre: els problemes socials no els creen les ciutats, però, en canvi, és a les ciutats on solen apuntar-se les millors solucions.

Mamdani ha guanyat contra tot pronòstic plantejant una agenda centrada en fer de Nova York una ciutat accessible per a totes les famílies, començant per l’habitatge. Proposa congelar les rendes en determinats immobles, accelerar la construcció d’habitatge assequible i sancionar amb contundència els propietaris negligents, tot garantint suport a les persones que volen ser propietàries.

L’habitatge assequible es complementa amb una visió de transport i serveis públics gratuïts o molt reduïts: vol que els autobusos siguin sense tarifa. Vol facilitar l’accés als serveis essencials perquè la despesa quotidiana deixi de ser un llast per a les butxaques.

En l’àmbit del treball i els salaris, el seu compromís és un salari mínim substancialment elevat i que les empreses i les grans fortunes contribueixin més: es proposa pujar les cotitzacions dels qui més tenen per finançar els serveis comuns.

Aquesta política redistributiva es complementa en el terreny de la fiscalitat amb l’augment d’impostos per a corporacions i individus d’alt nivell d’ingressos. L’objectiu és revertir la lògica d’unes ciutats que prioritzen el mercat i deixen de banda la majoria ciutadana.

Un altre eix clau del seu plantejament és la diversitat, la inclusió i la representació. Vol que les comunitats tradicionalment marginades siguin part activa de la presa de decisions i de la governança urbana.

En seguretat pública i comunitària, proposa redirigir l’atenció cap à la prevenció i els serveis socials, reforçant el paper de la intervenció comunitària més que una visió estrictament policial, tot assegurant que l’Estat compleixi la seva funció de protecció a tots els residents, independentment del seu origen.

La seva visió global es materialitza en l’eslògan d’una ciutat “assequible per a tothom”, on la política recupera el seu caràcter de servei públic i social, i on l’elit econòmica deixa de condicionar el rumb de la ciutat.

En resum, Mamdani presenta un programa que pretén substituir la ciutat-mercat per la ciutat de les vides quotidianes, on l’objectiu no és només crear riquesa, sinó assegurar dignitat, oportunitat i comunitat per a tots.

El seu projecte per a l’alcaldia és altament ambiciós i transformador, però haurà d’afrontar un nombre considerable d’obstacles. Trump és un enemic poderós. Patirà limitacions institucionals i polítiques de primer ordre, explícites i implícites. El govern de la ciutat viurà amb dificultat el seu vincle amb les agències estatals. Tindrà dificultats per implementar mesures que no depenen només de l’alcaldia, com, per exemple, la congelació de lloguers, la gratuïtat del transport o les botigues municipals. Tot això implica negociació legislativa i normativa. Obtenir resultats visibles i ràpids no serà senzill.

Finalment, hi ha l’obstacle del context econòmic extern i incert: Nova York no opera en una bombolla. Canvis en l’economia global, pujades de tipus d’interès, fuga d’empreses, crisi immobiliària, canvi en les dinàmiques de la població, així com tensions amb el govern federal o l’estat de Nova York, poden erosionar tant la base fiscal com les expectatives de creixement econòmic i, per tant, minvar la capacitat de finançament de les polítiques proposades.

En resum, Mamdani té una visió clara i potent, però, en el mateix moment d’entrar a l’alcaldia, haurà de navegar una amalgama de reptes institucionals, pressupostaris, polítics, tècnics, socials i externs. L’èxit del seu mandat dependrà no només de la validesa de les idees, sinó també de la seva capacitat per construir aliances, gestionar recursos, comunicar el procés i adaptar les polítiques a la realitat complexa de la ciutat.

A Europa, en paral·lel, Rob Jetten, contra pronòstic, el 28 d’octubre, guanya les eleccions generals neerlandeses. Ho fa amb un lema de campanya (Sí que es pot), com Obama l’any 2008, i un programa que vol reactivar els Països Baixos després d’una etapa que considera d’estancament polític i social, en un país que ha viscut adormit durant quinze anys.

També al centre de la seva proposta hi ha la necessitat d’afrontar amb urgència la crisi d’habitatge. Considera que cal accelerar la construcció de noves llars, reduir la burocràcia i permetre la creació de barris sostenibles on els joves i les famílies puguin viure sense quedar expulsats pels preus.

Aquest reforç del benestar material va acompanyat d’una visió oberta sobre immigració i integració. Sosté que els Països Baixos han de continuar sent un lloc segur per a qui fuig de la guerra o la persecució, però que això ha d’anar lligat a una integració efectiva, amb aprenentatge de la llengua, accés a l’educació i respecte a l’estat de dret, rebutjant alhora els discursos de por i divisió identitària.

Com a exministre de Clima i Energia, situa la lluita contra el canvi climàtic com un altre eix fonamental del seu programa: accelerar la transició cap a energies renovables, reduir la dependència dels combustibles fòssils i convertir l’economia neerlandesa en un model europeu de sostenibilitat tecnològica.

Perquè això sigui possible, aposta també per una educació forta, moderna i accessible. Considera que el país només podrà ser just i competitiu si ofereix als joves i treballadors totes les eines per participar en l’economia del coneixement: formació contínua, suport als mestres i igualtat real d’oportunitats entre fills de famílies acomodades i famílies modestes.

En política exterior, reivindica uns Països Baixos clarament europeistes. Defensa una Unió Europea més integrada, capaç d’actuar en defensa del clima, la seguretat i els valors democràtics, i vol que el seu país torni a ser un soci constructiu, no pas un observador escèptic.

Aquesta visió s’emmarca en una manera d’entendre la política que fuig del populisme i aposta per la governabilitat: Jetten es presenta com una figura liberal-progressista capaç de construir ponts, formar coalicions i recuperar la confiança ciutadana en el diàleg i les institucions, en contrast amb l’estil polaritzador de la dreta radical.

Finalment, el seu programa traça una economia orientada à la innovació, la digitalització i la sostenibilitat, però amb una fiscalitat que garanteixi recursos per finançar serveis públics i cohesió social. No es tracta només de créixer, sinó de fer-ho de manera equilibrada, amb inversió en noves tecnologies, suport a les empreses emergents i justícia fiscal perquè el progrés no deixi ningú enrere.

Òbviament, Rob Jetten afronta un escenari polític tan esperançador com ple de dificultats. El primer gran obstacle és la necessitat de formar una coalició de govern en un parlament molt fragmentat, on cap partit pot governar sol.

Per poder governar, haurà de pactar amb formacions que no comparteixen plenament la seva agenda, especialment en qüestions sensibles com la immigració, la fiscalitat o el ritme de la transició ecològica. Aquest escenari el forçarà a fer concessions i moderar algunes de les seves propostes si vol garantir una majoria estable.

Aquesta mateixa dinàmica es connecta amb el segon repte: mantenir la coherència del seu projecte mentre negocia amb partits més conservadors o liberals en matèria econòmica. El risc és doble: diluir les reformes o provocar tensions internes dins del seu propi partit, el D66.

A més, Jetten arriba al poder amb unes expectatives molt elevades, especialment entre joves, votants educats i electors urbans progressistes, que esperen resultats ràpids en habitatge, clima o drets civils.

En aquest entorn complex, el repte fonamental serà mantenir un equilibri delicat: impulsar reformes amb ambició, però sense perdre governabilitat; mantenir l’identitat progressista del D66, però sense bloquejar els pactes; governar amb mirada europea i sostenible, però sense desconnectar dels sectors socials que temen quedar enrere. En definitiva, el futur polític de Rob Jetten dependrà de la seva habilitat per convertir un programa idealista en una pràctica de govern viable.

Observats conjuntament, Zohran Mamdani i Rob Jetten representen dues propostes de govern progressistes, arrelades en contextos molt diferents. Mamdani, l’alcalde de Nova York, s’afronta a una ciutat marcada per la desigualtat i el cost de la vida. Situa al centre del seu programa la batalla per l’habitatge assequible, el control dels lloguers, el transport públic gratuït i l’enfortiment dels serveis socials. Defensa també una fiscalitat més justa, amb més impostos a les grans fortunes, la protecció de les comunitats marginades i una ciutat més democràtica, ecològica i inclusiva.

Jetten, en canvi, com a líder als Països Baixos, formula un programa nacional més moderat i pragmàtic: vol afrontar la crisi d’habitatge, impulsar la transició energètica, reforçar l’educació i la innovació, promoure una immigració regulada però humanitària, i fer dels Països Baixos un país obertament europeu, sostenible i governable des del centre progressista.

Aquesta diferència de to també es reflecteix en els obstacles. Mamdani es troba amb una estructura institucional molt limitada: moltes de les seves propostes depenen de l’estat de Nova York o d’organismes independents. Alhora, el cost del seu programa —habitatge públic, transport gratuït, salaris més alts— exigeix recursos que la ciutat no pot generar fàcilment sense endeutar-se o topar amb l’oposició de grans propietaris, lobbies empresarials i sectors conservadors. A més, la seva base electoral té expectatives altes i poc temps per a la decepció, mentre que la seguretat urbana i la percepció de desordre poden erosionar la seva legitimitat.

Jetten, en canvi, es mou dins d’un sistema parlamentari que obliga a construir coalicions amb partits més moderats o conservadors. El seu repte principal no és tant aplicar polítiques radicals, sinó mantenir l’equilibri entre coherència programàtica i governabilitat. Necessitarà pactar renúncies en immigració, fiscalitat o ritme de la transició ecològica, i s’enfrontarà a la resistència de sectors agrícoles i industrials que rebutgen reformes ambientals. A això s’hi afegeixen les pressions pressupostàries, les limitacions europees de dèficit i un context econòmic global incert que pot limitar l’ambició del seu programa.

Malgrat les diferències, tant Mamdani com Jetten parteixen d’un diagnòstic comú: la política ha d’intervenir per corregir les desigualtats, fer front a la crisi climàtica i reconstruir la confiança ciutadana en la democràcia. Tots dos volen habitatge assequible, energies netes, serveis públics més forts i una societat més inclusiva. Però Mamdani ho fa des d’un to obertament transformador, gairebé rupturista, mentre que Jetten adopta un estil més institucional, orientat al pacte i a la gradualitat.

En conclusió, Mamdani i Jetten comparteixen l’impuls de repensar el model de ciutat o de país, però els separa tant l’escala com la metodologia: Mamdani vol demostrar que una altra Nova York és possible, encara que això signifiqui xocar amb l’statu quo; Jetten vol demostrar que és possible governar amb ideals progressistes sense trencar el sistema, sinó reformant-lo des de dins. El futur de tots dos dependrà de si saben convertir la seva visió en decisions concretes sense perdre el suport social ni la credibilitat institucional.

Mirat des de Catalunya, de la suma de tots dos en podria sortir un bon programa de síntesi progressista, recollint el millor del liberalisme i la socialdemocràcia, i per què no, del mateix socialisme democràtic. Tots dos posen en relleu que una estratègia organitzada i intel·ligent, recolzada per estructures digitals eficaces, pot apropar-los a la ciutadania i mobilitzar-la.

El missatge que ells han inspirat és clar: la política ha de centrar-se en les persones concretes, ha de governar per a tothom, i no només per als privilegiats, amb un objectiu central: ha d’alliberar les persones de les limitacions socials i materials per permetre’ls desenvolupar el seu potencial humà.

La victòria de polítics com Mamdani i Jetten és esperançadora. Posa en relleu que el progressisme pot imposar-se al populisme de dretes, a les xarxes opaques, a la crispació, a la desconfiança política, a l’extremisme de dretes, al malestar col·lectiu i a les dretes extremes que capitalitzen els malestars i els desconcerts col·lectius. Ambdós mostren que la llibertat, la igualtat, la democràcia, l’economia regulada i els interessos de les majories socials encara mantenen una certa cotització entre els valors ideològics de les societats actuals.

Els seus seguidors posen en relleu un missatge universalitzable, basat en l’habitatge, l’educació a mida de les persones, l’energia sostenible i assequible, una economia intel·ligent de creixement i sostenibilitat, i la millor sanitat per a la generació més saludable de la història.

I en la lletra petita també posen en relleu que la gent progressista de Nova York i dels Països Baixos vol suma, no divisió; vol afrontar els reptes, no extremar-los. Vol que la immigració, el xoc cultural i religiós, el desequilibri entre el PIB nacional i el PIB per capita siguin assumits com a reptes, no com a armes contra les persones. Vol una prosperitat global, però que no es desentengui de la gent més empobrida i amenaçada.

El progressisme vol una ciutadania unida i, en conseqüència, vol unitat política. Detesta la desunió innecessària o partidista. Vol integració i inclusió social, vol la diversitat inclosa en una narrativa de país que no sigui de fractura sinó de responsabilitat compartida. Vol reformisme. Vol positivitat. Vol una política lliure de supèrbia, desacomplexada davant del populisme, sanejada i inspiradora. Vol valentia i sinceritat política. Vol ser escoltada. En el cas català, el progressisme vol autogovern real i treure’s de sobre la llosa d’una administració estatal uniformista, ineficaç i injusta. Vol una política al servei de la gent i un país més radicalment democràtic, just, pròsper i benestant.

Els seguidors de Mamdani i Jetten han fet la seva feina. Que els catalans progressistes fem la nostra només depèn de nosaltres.