No cal fer gaires malabarismes analítics per constatar que l’habitatge és avui el principal maldecap de la població. El 70% dels catalans ja ho assenyala com la seva preocupació més gran, i no és cap exageració. Els preus disparats, la manca de parc públic, la invasió de l’especulació immobiliària, la pressió turística desregulada i la paràlisi institucional han configurat un escenari d’emergència crònica que només es pot revertir amb una política valenta, decidida i coordinada a tots els nivells.
Perquè no estem parlant només d’economia o urbanisme. Parlem de justícia social. De dignitat. I, sobretot, de cohesió. Quan el dret a un habitatge digne deixa de ser una garantia i passa a ser una quimera, l’equilibri social es desestabilitza de manera perillosa. El teixit comunitari es trenca. Les oportunitats es concentren. I la desafecció cap a les institucions s’enquista.
És cert que hi ha iniciatives en marxa. El pla de la Generalitat per construir 50.000 pisos públics fins al 2030 és un pas en la bona direcció. Que es prevegi reservar-ne un 25% per a joves i un 10% per a col·lectius vulnerables demostra sensibilitat social. També és lloable que es consideri limitar la compra especulativa per part de grans tenidors. Però no n’hi ha prou. No podem continuar amb el ritme actual, perquè la realitat avança molt més ràpid que les promeses.
L’habitatge ha de deixar de ser un bé de luxe per convertir-se, definitivament, en un dret efectiu. I això exigeix acció política immediata, ambiciosa i transversal. Cal incrementar de manera dràstica el parc d’habitatge públic de lloguer, que a molts països d’Europa és el 20 o el 20% del total. Cal posar fre als lloguers abusius i a la compravenda especulativa. Cal recuperar habitatges buits i mobilitzar sòl públic. Cal dinamitar la SAREB i transferir els seus pisos als ajuntaments i destinar-los lloguer públic. Cal dotar els municipis de recursos i eines per intervenir, i prohibir-los vendre els pisos públics de lloguer. I cal, també, una estratègia europea que situï l’habitatge com a pilar del benestar continental, no com un problema domèstic.
Cada dia que passa sense mesures valentes és un dia més que condemna milers de joves a la precarietat, famílies a la incertesa i barris sencers a la gentrificació. I és un dia més que erosiona la confiança en un sistema que, se suposa, hauria de garantir drets i no perpetuar desigualtats.
Si no ens prenem seriosament la crisi de l’habitatge, l’escletxa social no només s’eixamplarà, sinó que esdevindrà irreversible. El repte ja no és tècnic ni jurídic: és polític i moral. I exigeix coratge. Sense excuses.
Ara, més que mai, cal recordar que un país que no garanteix un sostre digne a la seva gent és un país que renuncia a la seva pròpia dignitat. És hora de decidir de quin costat volem estar.