Fa anys que no puc evitar saltar de la cadira cada vegada que surt un autònom per TV3 plorant i dient que no es pot jubilar perquè li queda una pensió de 600 euros. Tots els autònoms sabem que si cotitzem 200 euros al mes, en cobrarem 600 bruts de pensió. Sense entrar en el debat de la sostenibilitat del sistema, no em semblaria raonable una cosa gaire diferent.
El problema no està en la pensió, sinó en si realment la teva vida laboral com autònom no et dona per cotitzar 700 o mil euros al mes. Només com a exemple, un laboral que cobra uns 1.500 euros nets al mes cotitza uns 700 euros. Encara que una part surti de sou i l’altra la posi l’empresa, finalment són 700 euros que ha guanyat el treballador encara que no els vegi mai al seu compte corrent. La deducció és fàcil, si com autònom no pots generar un benefici que et permeti aquesta cotització és que el teu negoci no funciona.
La culpa és de l’autònom? No, la culpa és del sistema. Poso l’exemple contrari. Un autònom que guanyi deu mil euros al mes i que ha decidit que tant s'hi dona el sistema públic de pensions, que ja el sostindran uns altres, es pot permetre cotitzar molt menys que un laboral amb ingressos similars. Aquest autònom que es paga la mútua i el pla de pensions no té cap problema. S’ho pot permetre. Per tant, és raonable que les cotitzin tinguin algun paral·lelisme amb els ingressos si creiem en el sistema públic de pensions.
Per què el problema és el sistema? Perquè no preveu ni distingeix entre els grans i petits negocis. O entre la gran economia corporativa i la de les petites iniciatives. O fins i tot les persones que poden tenir una nòmina, però poden tenir altres petites activitats complementàries, ben habitual, per exemple, en àmbits culturals, creatius i professionals.
La política econòmica no és el meu negociat, i experts hi haurà que ens diran com arreglar-ho. Però veig que és el mateix que ens passa en la gestió gerencial des de l’àmbit del tercer sector o dels petits projectes d’iniciativa social. A tots se’ns tracta i regula com si fossin la SEAT o una empresa de l’IBEX 35. Ho he vist en realitats eclesials o de les confessions que estan arrelant al nostre país, però que tenen estructures precàries. Sovint és tan complicat mantenir un laboral o tan inviable que una persona per una determinada feina es faci autònom, que s’acaba pagant amb un sobre. No per ganes, sinó perquè l’alternativa està entre fer-ho així, o no fer-ho. (Excursus: és la mateixa lògica normativitzadora que està matant les activitats de lleure basades en el voluntariat o que comporta que si vols contractat com déu mana una persona que ve a netejar a casa unes hores a la setmana calgui fer un curs de dret laboral).
Poso dos exemples oposats. Les empreses de menys de 50 treballadors estan exemptes de tenir comitè d’empresa i alliberats sindicals o de complir el percentatge d’integració de persones amb discapacitat. Vol dir que a les petites empreses no han de vetllar pels drets dels treballadors i que no tenen responsabilitat social? No. Vol dir que quan es va legislar sobre aquest àmbit es va tenir present la singularitat de les petites empreses.
En canvi, els darrers anys s’ha regulat pel broc gros. Buscant una millora contra l’explotació laboral o el frau, s’han anat introduint noves normatives sobre el control horari, nous protocols contra l’assetjament, nous protocols de protecció de dades i desconnexió digital, nous sistemes electrònics de facturació o una nova taula de cotització pels autònoms. Tot això és bo socialment. Però la realitat és que només han estat entrebancs ineficients per les petites empreses (que moltes vegades també són iniciatives socials) i per les petites entitats sense ànim de lucre que també han de complir la normativa laboral.
El control horari per ara ha beneficiat sobretot a les empreses que es dediquen a vendre sistemes informàtics, perquè no em consta un augment significatiu d’inspectors laborals. Els diversos protocols que s’han instaurat s’acaben externalitzant a una empresa o gestoria que cobra per complir amb aquest servei de manera formal perquè l’entitat no té prou estructura per tenir una persona dedicada a un seguiment dels problemes que vol solucionar el mencionat protocol. No em sembla que això eviti gaire que els cretins que hi ha en món empresarial continuïn actuant com a cretins. Del nou sistema de facturació, fa més dos anys que estan marejant amb el tema perquè l’administració és la primera que no pot complir els terminis que ella s’ha fixat (Ull, que ni siguis tu o qui et passi un termini de res, perquè el recàrrec és com a mínim del 20%, i si a més t’has equivocat et caurà una sanció afegida).
Doncs el mateix passa amb el tema dels autònoms. Que no hi ha sistema simple pensant per a persones que fan petites feines puntuals o algun petit servei professional. I és precisament el que moltes vegades necessiten les petites empreses o les petites entitats sense ànim de lucre i del tercer sector. Sembla que ningú ho tingui al cap quan es regulen les relacions laborals i professionals. És com si pel sistema no existís aquesta petita economia. Segurament n’hi hauria prou amb una llei de petites iniciatives empresarials, professionals o socials de poc volum que regules aquesta realitat, però la tragués del que tots entenem que és el sistema empresarial i laboral.
No es tracta de regular menys i que això sigui un campi qui pugui. Es tracta de regular i legislar sense matar la realitat. És demanar sentit comú, fet que a vegades sembla més propi de l’àmbit de la teologia que de l’economia. Perquè és com demanar un miracle.