El 2002 Richard Florida va publicar The Rise of the Creative Class per oferir la recepta de l’èxit a la lliga de les ciutats globals. 20 anys abans les grans ciutats semblaven abocades al caos, la delinqüència i la degradació, però la globalització i la digitalització les van convertir de nou en el millor lloc per viure. Talent, tolerància i tecnologia. Universitaris, smart city i un barri gai, el camí estava marcat. Les grans ciutats tornaven a guanyar població, inversió i turistes. 15 anys després, el 2017, Florida va publicar un nou títol, The New Urban Crisis, però el diagnòstic havia canviat. Les grans ciutats triomfants havien mort d’èxit, la gentrificació les infectava i l’alça radical del preu de l’habitatge era la febre desbocada, el seu símptoma més greu. Barcelona és aquí.
Turisme, exportacions i inversió internacional. L’obertura al món durant la primera globalització, des dels anys 80 i fins al canvi de segle, va posar el país al mapa. Dècades de creixement i benestar que avui molts catalans recorden amb una certa nostàlgia. La Barcelona del 92 com a cim i el Fòrum de les Cultures com a primer símptoma d’un cert esgotament. Més turisme volia dir més feina i més inversió internacional volia dir més llocs de treball industrials. L’atur baixava i els salaris pujaven. La població es mantenia estable i el creixement econòmic es traduïa en més riquesa per cap. Matemàtiques simples.
Immigració, expats, turisme i habitatge, els quatre genets. Entre 1980 i l'any 2000 la població catalana va guanyar poc més de 200.000 habitants, des de llavors el país ha sumat gairebé dos milions de nous residents. Les inversions alemanyes, japoneses i coreanes, ara fa 30 i 40 anys, generaven ocupació industrial i alimentaven una cadena de proveïdors locals que guanyaven competitivitat. Les noves inversions digitals arriben a Barcelona per atreure talent internacional i tenen poca capacitat d’arrossegament. El turisme creix, però els salaris pugen poc perquè la mà d’obra immigrada és gairebé infinita. El talent amb sous globals i els apartaments turístics han trencat el joc. El creixement econòmic es tradueix en habitatge més car, però ja no suma en riquesa per cap. Els propietaris, petits i grans, se’n beneficien, però el cost social és altíssim.
L’economia del colador. La riquesa que genera la globalització s’escola pels forats que genera la globalització. L’economia creix, però la població creix més. L’ocupació creix, però el preu de l’habitatge creix més que els salaris. La ciutat és magnífica a Instagram, però es degrada fora de focus. Els expats venen i van, però els arrelats han de marxar. Barcelona és víctima de l’atractiu de Barcelona. Una ciutat convertida en una marca de ciutat. Professionals internacionals i pisos pastera, pressió per dalt i pressió per baix.
La promoció turística fa temps que va deixar de ser una bona idea. Amsterdam va inventar la globalització, però fa anys que inverteix per desincentivar el turisme en lloc d’atreure’l. Acollir grans esdeveniments és antic i contraproduent. L’argument de guanyar atractiu, marca i visitants fa temps que va deixar de ser un vàlid. És un dels forats del colador. Guanyar inversions que serviran per crear llocs de treball que ocupen majoritàriament els expats que venen i van tampoc és tan atractiu com havia estat. El canvi de perspectiva és fonamental, pensar la ciutat pels que hi viuen avui i volen viure-hi d'aquí a 10 anys. Mesurar sempre el creixement econòmic, present i futur, en termes de riquesa per càpita. Tapar els forats del colador.