Servidor fa més de quinze anys que és a Twitter (la xarxa ara coneguda com X). Quinze anys, poca broma. Milers i milers de tuits publicats, amb més o menys encert, i un nombre de seguidors més aviat justet que no arriba als deu mil. Fa uns mesos fins i tot vaig pujar fugaçment als altars de la notorietat digital mentre m’endinsava en una tempesta de merda (shitstorm és el terme acadèmic) de gran intensitat. Va ser entretingut.
Un matí qualsevol del passat novembre prenia un cafè a la Facultat d’Economia de la URV quan un alumne que tenia al costat va demanar el que em va semblar una beguda inusual en aquell context. Uns minuts després vaig publicar aquesta frase entre simpàtica i estúpida a la xarxa del Sr. Musk: “Bar de la Facultat d'Economia, 08:30 del matí, un alumne demana «un Nesquik amb la llet calenteta». Que torni la mili”. I es va estripar el cel.
Al cap de poques hores el tuit havia tingut més de dos milions de visualitzacions i la marca Nesquik era trending topic entre els usuaris d’X arreu d’Espanya. Ho era perquè milers de comptes van compartir la crítica cap aquell missatge amb l’elegància, la moderació, la ironia britànica i l’humor jueu que caracteritza els debats a les xarxes socials en general i a Twitter en particular. Res a dir, qui va a l’era ja sap que hi trobarà pols.
Que tothom begui el que vulgui a primera hora del matí, només faltaria, però al costat de l’anècdota hi ha una obvietat que la realitat va confirmant. La infància s’allarga, la joventut s’estira, i al món desenvolupat la maduresa de les noves generacions arriba força més tard que la dels seus avis. L’entrada a l’edat adulta ha estat tradicionalment marcada per un seguit de fites: acabar els estudis, marxar de casa els pares, començar a treballar, emparellar-se i tenir fills. Totes i cadascuna d’aquestes coses passen avui, si passen, gairebé deu anys més tard que fa unes dècades.
La guerra d’Ucraïna i les protestes recents contra Israel als campus americans ajuden a explicar amb històries el que l’estadística potser no fa prou evident. Els joves que, fa tot just vuitanta anys, van participar en el desembarcament de Normandia tenien una edat mitjana de 26 anys. Cridats a files des dels 21 i amb la possibilitat d’allistar-se com a voluntaris des dels 18. La guerra havia estat tradicionalment cosa de joves, però ja no ho és tant. Ucraïna lluita a la desesperada contra l’exèrcit rus, però el país ha volgut protegir els seus joves i fins fa molt poc l’edat de mobilització forçosa no arribava fins als 27 anys. La necessitat després de dos anys llargs de guerra va obligar el govern Zelenski a reduir-la a 25 anys el passat octubre, però el front de guerra continua sent cosa de soldats madurs. Es calcula que l’edat mitjana de l’exèrcit ucraïnès es troba entre els 40 i els 45 anys.
De l’exèrcit als antidisturbis, una segona anècdota ajuda a explicar el fenomen de la maduresa tardana dels joves occidentals. Fa poques setmanes una manifestació d’estudiants propalestins va ocupar el Hamilton Hall, un dels edificis principals de la Universitat de Colúmbia a la ciutat de Nova York. La policia va acabar desallotjant-los amb violència i els crits dels estudiants enmig de la càrrega policial eren un poema: we are just kids (només som nens), repetien. Prou adults per tenir opinió i fer valdre el seu dret de protesta, però incapaços d’assumir com majors d’edat les conseqüències, més o menys legítimes, dels seus actes.
Les explicacions del fenomen són múltiples i s’escapen dels límits d’aquest article: lloguers disparats que tenallen l’emancipació; la capa ultraprotectora dels pares helicòpter; o el fet que una vida que s’allarga comporti, també, una joventut que s’estira. Les causes són diverses, però la realitat és aquesta: Nesquik o Colacao, tant és, però va per llarg.